Jordi Cabrerizo Gamarra, Community Manager La Unió

“Soc un catastrofista simpàtic

 

Jordi Cabrerizo Gamarra (Hospital General de Catalunya, Sant Cugat, 2 d’abril de 1987) treballa a la Unió Santcugatenca gestionant les xarxes socials i fent creació de continguts, “soc el Community Manager de la Unió“. Cabrerizo, Brizo pels amics, ha estudiat guió i so i fa uns mesos va publicar la seva primera novel·la: una aventura de ciència-ficció amb molt d’humor que s’anomena ‘Doce galaxias y una corbata de patitos’. En uns mesos sortirà publicat el seu segon llibre. Forma part de la Unió des de fa molts anys i està vinculat al Temerari. A més és membre de la penya de Festa Major ‘Koklif’,  “una de les mítiques“, i és el baixista del grup santcugatenc ‘Dröpools. Es defineix com “ , no soc pessimista però sí que tendeixo a pensar que les coses aniran malament. Però alhora m’ho prenc tot amb molt d’humor“.

Cabrerizo, Brizo pels amics, ha estudiat guió i so i fa uns mesos va publicar la seva primera novel·la:

Per què creus que el Juank t’ha escollit per fer aquest qüestionari? Per què és una mica “cabrón” i sap que em poso nerviós fent aquestes coses.

Una sèrie: ‘Doctor Who’.

Una pel·lícula: ‘Solo en casa’, de petit la veia en bucle.

Un llibre: ‘Moriré besando a Simon Snow’, és una novel·la juvenil que vaig llegir fa 2 anys.

Una cançó: ‘Cosas moradas’ de Ginebras.

Un grup de música: Dröpools, soc el baixista i és el millor grup de Sant Cugat!

Un carrer de Sant Cugat: Lluís Companys. Quan era petit hi havia la botiga Goblin que a mi m’encantava. Venien jocs de rol i Warhammer.

Esport: Poquet! Vaig al gimnàs per una vegada a la setmana.

Un programa de TV: MasterChef.

Una persona: El meu pare i la meva mare.

Què és l’últim que fas abans d’anar-te’n a dormir? Llegir.

I el primer? Dutxar-me, fins i tot abans de mirar el mòbil o de parlar.

A quina hora et sona el despertador? Em desperto sense despertador quan surt el sol i em desperto sense son.

T’agrada cuinar? Sí.

Et presentaries a MasterChef? No! No aguantaria la pressió.

Plat preferit: La pizza Quatre Formatges.

Tatuatges o pírcings? Tatuatges.

Un tatuatge: El del Son Goku. És un personatge especial que va marcar la meva infància.

I el més especial: El més simbòlic són uns triangles que representen el símbol de la bisexualitat. Me’l vaig fer en el moment quan vaig sortir de l’armari.

Un defecte: Soc catastrofista.

Una virtut: M’ho prenc amb sentit de l’humor.

Un bar o restaurant de Sant Cugat: El Temerari.

Quina és la millor entitat de la ciutat? La Unió.

I la millor penya de Festa Major: La ‘Penya Se Monta’ i ‘Koklif’.

El millor acte de Festa Major: Els Arrossos.

Una festa: Festes en petit comitè a casa.

Què odies de Sant Cugat? Que expulsi la gent de tota la vida per una qüestió classista.

I què és el que més t’agrada? La gent i els amics que he conegut.

T’agrada la política: M’agrada la política però no els polítics.

Dreta o esquerra? Si parlem de política, esquerra.

Amb quin polític aniries a sopar? Amb el Ramon Gutiérrez (En Comú Podem).

Un record de petit a Sant Cugat? A Mira-sol quan anàvem amb bicicleta pel barri.

Una escola: Pins del Vallès.

Si et busquem, on et podem trobar: A Instagram, @jordibrizo.

Si no visquessis a Sant Cugat, on viuries? Cerdanyola.

Què volies ser de petit? Arquitecte, però no sé per què!

Una mania: Començo menjant el que menys m’agrada del plat i acabo pel que més m’agrada.

Amb qui et faries una selfie: Inés Hernand, creadora de continguts.

A quina persona de Sant Cugat t’agradaria que féssim aquest qüestionari: La Clàudia Bell.

Juank Busquets Garcia, dinamitzador cultural a la Unió

La Unió forma part de la història de Sant Cugat de manera molt intensa

 

Juank Busquets Garcia (Sant Cugat, 15 de març de 1976) és dinamitzador cultural a la nova Unió Santcugatenca. Busquets, a més de donar suport a les seccions, s’encarrega de la programació cultural i del viver de creació i residències artístiques: “És a dir, tota una part nova que a la Unió li faltava d’ençà que es va quedar sense local“. Afirma que la Unió és una de les entitats amb més futur de Sant Cugat i és un dels espais socioculturals més importants de la ciutat: “La Unió forma part de la història de Sant Cugat de manera molt intensa“.

Ha estudiat Turisme i Dret. Es defineix com una persona compromesa i un “facilitador” dins del món de la cultura, una paraula que assegura que li agrada molt. El Juank ha format part de diferents col·lectius i entitats de la ciutat entre elles l’Esbart, l’Ateneu o l’Esplai Pica-Roca. Actualment, forma part del col·lectiu LGTBI.

Juank Busquets Garcia és dinamitzador cultural a la Unió i el protagonista de la secció Santcugatencs de la revista Sant Cugat Magazine de maig

Una sèrie:’Six Feet Under’, és antiga. Va sobre un tanatori de gent bastant estranya.

Una cançó:‘Losing My Religion’ de R.E.M.

Una pel·lícula: ‘Alien’ i ‘Dolor y gloria​’ d’Almodóvar.

Un llibre: ‘Paulina’ és el gran llibre de la meva vida.

Un carrer de Sant Cugat: Pau VI (Sant Francesc), on vaig néixer.

Una persona: La meva àvia.

Què és l’últim que fas abans d’anar-te’n a dormir? Faig unes respiracions i intentar controlar l’ansietat i els nervis.

A quina hora et sona el despertador? Em desperto sense despertador però màxim a les 8 del matí.

T’agrada cuinar? Soc molt cuinetes. La cuina és la meva gran teràpia.

Quin és el teu plat estrella: Tinc molts! Tothom em demana el fricandó.

I el teu plat preferit: Les mandonguilles que feia la meva àvia.

Xarxes socials, sí o no? Sí, però cada vegada menys. Cosa que estic molt content. Vaig tenir un temps de bastant “enganche“.

Un defecte: Soc molt intens i nerviós.

Una virtut: Alegre.

Un bar o restaurant de Sant Cugat: El Molí, a la plaça Pep Ventura.

Quina és la millor entitat de la ciutat? Cal Temerari és un dels projectes d’associacionisme més ferms.

Una festa: Carnaval.

Què odies de Sant Cugat? Algunes persones per com condueixen per Sant Cugat. Hi ha cotxes molt grans que haurien de venir amb un manual d’instruccions.

I què és el que més t’agrada? Els arbres i la llum de Sant Cugat.

Dreta o esquerra? Soc dretà.

Amb quin polític aniries a sopar? Amb l’Ayuso, crec que m’ho passaria bomba.

I polític municipal? Crec que he anat a sopar amb tots els que m’interessaven. No aniria a sopar amb cap persona de Vox.

Un record de petit de Sant Cugat: Els dijous de mercat amb la meva àvia.

Si et busquem, on et podem trobar: Pel centre i a la Unió!

Si no visquessis a Sant Cugat, on viuries? A la Garrotxa.

Què volies ser de petit? És estrany no voler ser res? No tenia cap vocació.

Amb qui et faries una selfie? Rodrigo Cuevas, és un artista asturià que em té enamorat. Ell i el seu missatge.

A quina persona de Sant Cugat t’agradaria que féssim aquest qüestionari: Jordi Brizo.

 

Laura Esteve:“Al juny em jubilo. El centre de dansa continua amb el meu equip però en un altre local”

 

Laura Esteve, ballarina i fundadora de “Laura Esteve Centre de Dansa”

Als 10 anys Laura Esteve (barri del Poble-sec, Barcelona, 3 de gener de 1954) va començar els seus estudis de ball, tot i que des dels 3 anys sabia quina era la seva autèntica vocació: la dansa. I no anava errada, amb només 16 anys va entrar a formar part del cos de ball del Liceu, amb el mestre Joan Magriñà. A més va formar part del cos de dansa del Gran Teatre de Nancy i va realitzar gires per Europa. L’any 1986, un cop retirada de l’escenari i després de 14 anys vivint a França, aterra a Sant Cugat i comença la seva etapa pedagògica a la ciutat creant l’escola Fusió. L’any 1995 obre el seu propi centre de dansa: “Laura Esteve Centre de Dansa”, situat a la plaça de Sant Pere. Ara, Esteve, diu adeu a l’ensenyança, tot i que la seva filosofia i art se seguiran transmetent en una nova etapa de l’escola.

 

Laura Esteve davant del centre de dansa situat a la plaça Sant Pere
 

Qui és Laura Esteve?

He tingut la immensa sort de saber sempre el que volia. Tenia molt clar des de molt petita que volia ser ballarina. Llavors vaig lluitar moltíssim des de l’inici per aconseguir-ho. He intentat fer les coses amb seriositat i amb sentit de responsabilitat. I treballant molt, he assolit el que jo volia.

Quan vas començar al món de la dansa?

Vaig començar amb 3 -4 anys en una extraescolar a l’escola i vaig anar jo apuntar-me. Llavors vaig fer una aturada perquè el meu pare no volia que continués, ja que ell no volia tenir una filla ballarina. Passaven els anys i jo insistia i insistia i finalment als 10 anys la meva mare em va apuntar amb l’Emma Maleras, una gran mestra. A la meva mare li agradava molt el món de la dansa.

Per tant, als 10 anys comences els teus estudis de dansa. Com van ser els inicis?

La meva mestra amb 10 anys em va dir que anava molt tard si volia ser ballarina. Em va dir: “o que m’espavilava o no arribava”. I em vaig espavilar. Als 16 anys vaig entrar al Liceu com a professional…

I com va ser l’experiència de formar part del cos de dansa del Liceu?

La meva mestra em va dir que havia d’anar amb el mestre Joan Magrinyà i ell em va acollir a la seva escola, al carrer Petritxol de Barcelona. Magrinyà dirigia el cos de ball del Liceu i ell em va entrar com a ballarina professional. Hi havia una temporada d’òpera de 6 mesos i la meva primera actuació va ser amb l’òpera ‘Aida’. A més en aquella època combinava el Liceu amb l’Institut del Teatre.

Van ser 6 mesos perquè el Liceu no té una companyia estable de dansa. Llavors és quan decideixes marxar a l’estranger?

Jo volia viure de la dansa i els hi vaig dir als meus pares que necessitava marxar a estudiar a l’estranger. Vaig estudiar el Centre de Dansa Rosella Hightower a Cannes (França). I vaig estar 2 anys. Després la mateixa Rosella Hightower em va dir que estava preparada per passar audicions i em van agafar al teatre de Nancy.

Laura Esteve en la seva etapa com a ballarina Foto: Cedida

Com és que avui en dia a Catalunya no hi ha una companyia estable de dansa en un  teatre com el Liceu?

El mestre Magrinyà va fer una gran feina, però era tan sols la temporada d’òpera. Sempre he sentit que hi haurà una companyia de dansa estable al Liceu però no s’ha fet mai. Hem anat enrere en aquest sentit ja que abans hi havia temporada d’òpera. Potser és una de les coses que lamento més d’haver arribat al final de la meva carrera professional: que no hi hagi companyia estable a Catalunya. A Espanya n’hi ha una amb un pressupost de “risa”. Hi ha molts bons ballarins aquí però que han de marxar si volen viure de la dansa.

L’any 1974 comença la teva carrera professional però a França…

A la Gran Teatre de Nancy! Va ser difícil, ja que els dos anys a l’escola van ser meravellosos. Crec que els millors de la meva vida. Pensa que venia d’una Espanya franquista…una època difícil sobretot pels esperits lliures com jo. Va ser arribar a França i descobrir una llibertat, una manera de fer les coses…a més ballava tot el dia i amb uns professors magnífics.

Llavors l’etapa professional la vas viure diferent?

És que allà em vaig adonar del que era guanyar-se la vida ballant. Fins aquell moment havia pagat per ballar, ara em guanyava la vida amb el ball. Amb la dansa t’ensenyen a guanyar-te cada dia el que tens i d’un dia per l’altre ho pots perdre. La vida professional no és fàcil per un ballarí, és molt intens i molt dur.

Moment de l’entrevista

Com era viure i treballar en un altre país?

Estàs immers en la teva vida professional, no coneixes pràcticament gent fora dels teus companys. Per sort vaig conèixer en el meu marit allà. Ens vam conèixer en el mateix teatre. El meu marit era cantant i pràcticament ens vam conèixer a l’escenari. Va ser un mes d’octubre i ens vam casar al mes d’agost.

Després de 14 anys a l’estranger, l’any 1986 t’instal·les a Sant Cugat.

Sí, el 1986 decideixo tancar la meva etapa com a ballarina professional, que va ser dels 16 als 33, i decideixo dedicar-me a la pedagogia. Vinc a Sant Cugat i amb la Pilar Roig, juntes, vam crear l’escola Fusió. Vaig estar 10 anys.

L’any 1995 obres Laura Esteve centre de Dansa en un magnífic i cèntric edifici. Tot un luxe!

Va arribar un moment que Fusió se’m feia petit. Vaig entrar un dia en una agència per preguntar si tenien un local i em van portar a l’edifici on estem ara. Em vaig enamorar del local, però estava en un estat lamentable, s’havia de fer tot de nou i jo no sabia si ho podíem pagar. Però el meu marit em va dir que només eren diners i que tirés endavant. I vaig pensar que tenia raó. I mira hem estat 27 anys!

Quin és el futur de Laura Esteve?

Uf…el mes de juny em jubilo. No deixaré de ser ballarina per què els ballarins ho som fins al final de la nostra vida, és una manera de viure. El dia a dia serà diferent.

I què passarà amb el centre de dansa?

Continua però no en aquest lloc. Aquí no és possible. Si s’ha de pagar el local a preu de mercat, és molt difícil. El meu equip continuarà però en un altre lloc. No està gaire lluny d’aquí, a 5 minuts.

Segueixes ballant?

En el meu cap molt, en el meu cos el que aguanta…A casa de vegades encara m’hi poso.

Quin és el secret per ser una bona ballarina?

La gent es pensa que has de ballar amb el cos i no és veritat. Es balla amb el cap. És la intel·ligència de la dansa.

Marta Subirà: “Ja estem pensant a fer un segon túnel que surti de Sant Cugat per fer trajectes directes cap a Barcelona”

 

Marta Subirà, presidenta Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC)

Des de juny de 2021 la santcugatenca Marta Subirà (Barcelona, 1972) és la presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), convertint-se així en la primera dona a presidir aquesta empresa pública. Abans Subirà havia estat secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat, però la seva carrera al món de la gestió pública va començar a l’Ajuntament de Sant Cugat. L’any 1999 va entrar com a regidora al govern municipal de la mà de Lluís Recoder (CIU) i l’any 2007 va ser nomenada tinenta d’alcaldia de Medi Ambient i Mobilitat. Marta Subirà és llicenciada en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i té l’especialització de Dret Administratiu i Públic de Catalunya. Per aquesta ocasió ens desplacem fins al seu despatx a Sarrià, seu dels FGC, per analitzar el present i futur de la mobilitat santcugatenca i recordar el seu passat al consistori.

 

 
La santcugatenca Marta Subirà és presidenta de FGC des del juny de 2021

Marta estem en el teu despatx situat a Sarrià. Vens amb FGC a treballar cada dia?

No tant com voldria. Aquesta és una casa molt complexa i amb moltes activitats. No només tenim trens, també tenim estacions de muntanya, el Parc Astronòmic del Montsec, etc. Depèn de quina és l’agenda del dia. Aquesta setmana per exemple he estat a Vallter i l’endemà vaig estar a la Molina.

I quan agafes la línia del Vallès, com usuària, com la veus?

Soc usuària des que era petita, pensa que vaig venir a viure a Sant Cugat quan tenia 4 anys i he pogut veure tota l’evolució. Quan vaig amb FGC faig allò que diuen “mystery shopper“, em fixo en les coses que van bé i en les que no. I d’ençà que ocupo aquest càrrec moltíssima gent m’envia comentaris.

El juny entren 15 nous trens i augmenta la freqüència. Una bona notícia pels ciutadans de Sant Cugat. Hi ha la possibilitat d’ampliar encara més la línia amb la creació d’un nou túnel cap a Barcelona?

La creació d’un segon túnel és un projecte que està viu. Amb la incorporació d’aquests nous 15 trens, el túnel actual arriba a la seva màxima capacitat. I, per tant, ja estem pensant en aquesta alternativa i fer un segon túnel que surti de Sant Cugat per fer trajectes directes cap a Barcelona i permeti escurçar el temps de recorregut. Un cop estiguin incorporats aquests nous trens, de seguida començarem a treballar en aquesta proposta de segon túnel.

Ets la primera dona a presidir els FGC. El món del tren i del transport en general encara està molt masculinitzat?

Sí, continua sent un món molt masculinitzat perquè venim d’una tradició majoritàriament masculina però en els últims anys s’ha avançat molt. La presència de dones en tots els nivells de l’empresa s’han incrementat en els últims anys: maquinistes, enginyeres, etc. Un 40% de les places que es treuen a concurs es reserven a dones, però a l’última convocatòria de maquinistes no es va haver de fer servir aquesta reserva. El nostre objectiu és que l’any 2025 tinguem una empresa absolutament paritària.

FGC es considera una empresa feminista. Però des de diferents col·lectius critiquen que la vostra empresa interposés una denúncia a 7 dones santcugatenques per tallar les vies durant una vaga feminista i ara s’enfrontin a penes de 3 anys de presó.

Era un tall que no estava autoritzat i va causar una sèrie de perjudicis. La nostra obligació era posar-ho en coneixement de les autoritats. Després FGC va retirar aquesta demanda, però ha continuat per la via de la fiscalia. Qualsevol acció de protesta que pugui ser legítima, hi ha uns canals per comunicar-ho. En aquell moment jo no era la presidenta i no conec tots els detalls, però espero que sigui favorable per l’interès de les parts.

Canviem de tema. Anem a parlar de la teva etapa a Sant Cugat. Vas ser regidora amb CIU a l’Ajuntament des de 1999 fins al 2007. Com ho recordes?

La recordo com una de les millors etapes de la meva vida, professionalment com personalment. Vaig aprendre moltíssim. Els diferents equips de govern, encapçalats per Lluís Recoder, crec que vam fer molt bona feina i vam poder transformar la ciutat. Molts dels que formaven part d’aquells governs encara som amics.

Imatge de l’arxiu de TV Sant Cugat de l’any 1999 durant la presa de possessió de Lluís Recoder com a alcalde a l’antic Ajuntament. Marta Subirà es troba a la dreta de la imatge.

Per què vas començar en el món de la política municipal?

Doncs per què la política m’havia interessat sempre i des de petita. Vaig créixer durant la Transició i la política era quelcom que estava molt present a les cases. Recordo fins i tot a l’escola que era un tema de conversa habitual. A les eleccions municipals de l’any 1987 (la Marta tenia 15 anys) vaig fer una enquesta a peu d’urna que havia encarregat CIU. Aquella mateixa nit vaig anar a celebrar la victòria de Joan Aymerich (CIU) a la seu convergent i vaig trobar-me tot de gent jove que m’hi podia entendre.

Com veus les noves mesures que ha fet el tripartit de Sant Cugat pel que fa a la mobilitat, per exemple ZBE, anella verda, etc?

Valoro molt positivament que cada vegada més es pensi per les persones i crec que s’han de fer passes endavant cap a la mobilitat sostenible. Però s’ha d’explicar molt bé. Quan nosaltres vam fer la vianantitzaciódel centre, que era un canvi més radical, el vam treballar moltíssim i el vam explicar als veïns. Si vols reduir el pas dels cotxes per la ciutat, has de donar-li a la gent la possibilitat de poder deixar el cotxe i poder moure’s amb autobús. Si això no ho tens preparat, crees una tensió que et pot anar en contra. No estic massa segura que les coses s’hagin fet com tocava.

Marta, t’agrada passar el teu temps lliure a Sant Cugat?

La veritat és que m’agradaria gaudir encara més de la ciutat. Però m’agrada molt passejar pel centre i quedar amb els meus amics. Tinc la sort, per què vaig créixer a Sant Cugat, de tenir la colla d’amics de la meva adolescència i ens encanta el divendres anar a fer una cervesa. També m’agrada passejar, anar amb bicicleta i caminar per Collserola.

Podries estar en alguna llista d’un partit per les eleccions municipals del 2023?

A les eleccions municipals d’entrada no estaré en cap llista. Crec que la meva etapa municipal va ser molt llarga i satisfactòria i en aquests moments no entra en els meus plans.

I a les eleccions al Parlament el 2025?

Mira, amb els anys la meva carrera professional s’ha anat centrant en la gestió i no pas en la política de primera fila.

Qüestionari

  • Un llibre: ‘Intrèpides’, el vull regalar a la meva neboda. 
  • Una persona referent: L’Anna Aresté, la primera dona cap d’estació d’FGC. 
  • Una cançó: ‘País petit’ de Lluís Llach. 
  • Un plat: Truita de patates amb ceba

Irina Ruiz Carvajal

Haver-me d’anar de Sant Cugat pels preus fa ràbia

 

Irina Ruiz Carvajal (3 de desembre de 1996) és una jove alegre, entusiasta i “florestana de tota la vida”. Juga com extrem esquerre al Club Handbol Sant Cugat i ha estat membre de la Comissió Feminista de la Floresta. Ruiz és graduada en Nutrició Humana i Dietètica per la Universitat de Barcelona. Té un postgrau de Coach Nutricional i ara està acabant el màster de Nutrició i Metabolisme. Treballa com a nutricionista a l’Hospital Clínic de Barcelona. Podeu seguir-la al seu compte d’Instagram (@nutri.irinamandarina) on dona consells i explica curiositats d’aliments.

Per què creus que t’ha escollit la Guiomar? Tenim amics amb comú, hem coincidit a diferents festes i llocs, per exemple al Molí, amb la Yuan.

 Un llibre: ‘Sé lo que estás pensando’ o ‘Reina’.

Una pel·lícula: ‘Little Miss Sunshine’ (‘Petita Miss Sunshine’).

Una sèrie: Ara mateix estic mirant ‘Cómo conocí a vuestra madre’.

Una cançó: ‘Zombie’ de The Cranberries.

Un esport: L’handbol. Des que tinc 10 anys que jugo.

A quin polític convidaries a sopar: Irene Montero.

Tens mascota? Sí, un gos. El Dalton. Prefereixo els gossos.

Què és l’últim que fas abans d’anar-te’n a dormir? Miro diferents vegades que hagi posat bé totes les alarmes del despertador. Els matins em costen.

Quants cafès al dia? Dos, un al matí i si puc, un després de dinar.

El teu plat preferit: La paella de la meva àvia.

Una ideologia: D’esquerres i feminista a tope.

Un defecte: Em costa molt mantenir l’ordre a la meva habitació.

Què volies ser de petita? M’agradava veterinària.

I ara que t’agradaria ser si no fossis nutricionista? Metge, però els estudis són molt durs i no sé si ho hagués aconseguit.

Com eres de petita: Era força tímida, però he anat canviant.

 Una escola: L’Escola de la Floresta.

Amb qui et faries una selfie: Amb la Rosalía.

Un restaurant de Sant Cugat: La Floresteca.

Què odies de Sant Cugat? Em costa molt aparcar a Sant Cugat i els preus dels habitatges. Estic intentant independitzar-me i al final m’hauré d’anar de Sant Cugat. Haver-me d’anar pels preus fa ràbia.

I de la Floresta que odies: La falta d’il·luminació d’alguns carrers.

 I què és el que més t’agrada? Sant Cugat és una mica poble i de la Floresta la tranquil·litat.

Floresta independent? Home, clar!

Un record de petita: La meva àvia ens venia a buscar a mi i el meu germà i ens portava un mini entrepà de pernil salat.

Si et busquem, on et podem trobar: En un bar amb els meus amics o a l’handbol.

Un esport que no sigui handbol: El futbol sala. La meva família és molt de l’Olimpyc Floresta i sempre he viscut amb l’Olimpyc.

Un personatge que admiris: La meva mare.

Un viatge: Vaig estar fa poc a Tenerife i la veritat és que em va encantar.

Què no suportes: Les injustícies, el masclisme, la pobresa, etc.

Quina serà la primera mesura que faries si fossis presidenta: Millorar la sanitat i l’educació.

A quina persona de Sant Cugat t’agradaria que féssim aquest qüestionari: A la Montse Martínez de la comissió Feminista de la Floresta.

Judith Colell: “M’encantaria que Sant Cugat pogués acollir uns Premis Gaudí!”

 

Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català

M’encantaria que Sant Cugat pogués acollir uns Premis Gaudí!

 

El diumenge 6 de març se celebra una nova edició dels Premis Gaudí, un reconeixement al cinema català. Per la santcugatenca Judith Colell (Barcelona, 14 de juliol de 1968) ben segur que seran especials, ja que són els primers que viurà com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, tot i que forma part de la junta des de 2017. La nostra protagonista coneix bé el cinema de casa nostre. Colell és guionista, directora de cinema, directora del grau en Comunicació Audiovisual de la Blanquerna Universitat Ramon Llull i cofundadora de CIMA, (Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales). A més el 2011 va ser elegida vicepresidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya. Cinematogràficament ha dirigit pel·lícules com ’53 días de invierno’ o ‘Elisa K’.



La santcugatenca Judith Colell amb el Monestir de fons

Els Premis Gaudí se celebraran el diumenge 6 de març i seran els teus primers com a presidenta…

Sí, són els primers Premis Gaudí com a presidenta i és un repte molt gran. A més com a presidenta  es viuen de manera diferent de com quan estava a la junta. Comporta molta feina, molta responsabilitat i moltes decisions. I ganes de fer canvis!

Com descrius les pel·lícules nominades?

Fantàstiques i amb molt talent: ‘Las leyes de la frontera’, ‘El ventre del mar’, ‘Mediterráneo’, ‘Libertad’, ‘6 dies corrents’, etc. I és un talent molt reconegut a fora, en festivals nacionals i  internacionals, i  no és fàcil aquest reconeixement. I això fa que la nostra cultura viatgi i se’ns conegui a tot arreu. Mostren la nostra llengua, com vivim, com mengem i com ens estimem. És molt bo tenint en compte el poc pressupost que tenim, sobretot en les pel·lícules en català.

Per què hi ha aquesta diferència de pressupost?

Per què s’inverteixen menys diners. Quan vam voler fer pel·lícules de gran pressupost en català era quan TV3 invertia moltíssim. Ara mateix TV3 està molt tocada econòmicament i té molta dificultat per invertir en grans pel·lícules. Crec que se n’han adonat des de la conselleria de Cultura  de com és d’estratègic el sector audiovisual i s’estan posant les bases perquè això canviï. 

Moment de l’entrevista realitzada al Monestir

Tornant als Premis Gaudí, com s’escullen els nominats?

En el cas dels Gaudí poden presentar candidatura qualsevol pel·lícula que s’hagi estrenat, que hagi estat més de 7 dies en cartellera i que complexi una sèrie de bases: que tingui 20% de producció catalana i que tingui uns punts de membres de l’equip tècnic i artístic catalans. No val que sigui de producció catalana, però que no tingui cap membre català en el seu equip. Llavors els acadèmics, els 530 que hi ha ara, voten.

Què representa per Catalunya i pel cinema català tenir uns Premis Gaudí amb catifa vermella inclosa!

Penso que és molt important perquè és una manera de donar a conèixer el nostre cinema. Gairebé tots els països del món tenen una acadèmia i dintre de l’estat espanyol n’hi ha moltes: la gallega, l’andalusa, la valenciana, etc. És crucial seduir el públic. Intentar explicar de com agraden les nostres pel·lícules a l’estranger i que tenim un cinema molt potent. I que fem de tot: drama, comèdia, docu-ficció, animació, etc.

Sant Cugat podria acollir uns Premis Gaudí?

M’encantaria que Sant Cugat pogués acollir uns Premis Gaudí! M’agradaria molt per què jo m’estimo molt aquesta ciutat, ja fa molts anys que hi visc. I jo tinc ganes de moure els Gaudí de Barcelona. Aquest any no ha estat possible, però tinc la intenció de portar-los fora. El problema que ens podem trobar és l’espai, ja que han de cabre més de 1.000 persones. Hi ha poques ciutats que tinguin aquest espai.

Has dit en diverses entrevistes que la salut del cinema català és dolenta. Més després de la pandèmia?

Sí, ja fa molts anys que hem perdut múscul. I ara amb la pandèmia ha estat l’estocada final. Hem de recuperar i no tenim temps a perdre. Crec que tots som molt conscients de la situació.

La situació política catalana d’aquests últims anys ha afectat en aquesta mala salut?

Home…no ho sé. Jo no voldria dir que se n’han anat moltes empreses, tot i que molta gent ho diu…però moltes s’han quedat. Sí que penso que en els últims anys hi ha hagut una desídia cap al sector cultural molt gran i no sé per què ha sigut. Potser ha sigut perquè s’han preocupat per altres coses i no han pensat que el sector cultural és molt important per crear un país.

Ajudaria a millorar la salut del cinema català si les plataformes de contingut audiovisual estiguessin a Barcelona?

Aquest és un repte que hem perdut una mica. Si ara ens hi posem, podem recuperar una miqueta, encara hi ha un marge. Madrid ha fet una aposta fortíssima pel sector audiovisual, allà sembla que hagin tingut molt clar que era un sector estratègic, que s’havia d’apostar per l’audiovisual i els han posat totes les facilitats del món. I aquí han estat uns anys on l’audiovisual i la cultura semblava que no tenien gaire importància. El 2017 no hi havia aquesta sensació, era un any bastant fort. S’ha anat perdent.

També s’ha denunciat la dificultat d’accés real de la dona a la indústria en rols de lideratge i  per trencar el sostre de vidre.

Aquest és un tema molt important. Continuem estant en un tant per cent molt baix les dones liderant projectes. Fa molt temps que penso en aquest sostre de vidre i perquè a la facultat tinc més dones a la classe però els directors consagrats són homes. Penso que moltes vegades és la manca de referents. Si les nenes no tenen referents, es pensen que no poden fer aquella feina. Quan jo vaig començar a fer cinema no teníem gaires dones referents.

Ara la directora santcugatenca Júlia de Paz ha estat nominada a un Goya…

La Júlia és meravellosa com a persona i com a directora. Ha fet una pel·lícula (‘Ama’) estupenda. No està als Gaudí per què no té producció catalana i em fa molta pena.

De petita ja volies ser directora de cinema?

De molt joveneta ja volia ser directora però de ben petita volia ser actriu de terror. M’agrada molt el terror. No he fet mai terror i no ho descarto. Una de les vegades que he estat més feliç ha estat en el Festival de Sitges fent de jurat. I per què no he dirigit cap pel·lícula de terror? Segurament perquè no hi ha referents de dones dirigint terror i llavors ni t’ho planteges. Ara comencen haver-hi. És molt complicat trobar dones que facin terror.

Sant Cugat ha sortit en alguna pel·lícula teva?

Sí, i tant! A ‘Elisa K’ vam rodar a una casa de la Floresta i els exteriors van ser a la Floresta i a Sant Cugat.

Qüestionari

  • La millor pel·lícula: ‘Magnolia’ de Paul Thomas Anderson
  • La millor sèrie: ‘Breaking Bad’
  • La millor banda sonora de la teva vida: Bach
  • El millor plat: Brou de Nadal
  • Una mania: Fer les coses quatre vegades

Xavier Tor, actor

Pedra i Sang és tota una tradició de Sant Cugat. Tant de bo passi de pares a fills

 

 

Xavier Tor (Barcelona, barri de Gràcia, 31 d’agost de 1940) va viure fins als catorze anys a la Seu d’Urgell. Anys més tard va aconseguir feina com a director de la sucursal de la Caixa a l’avinguda Cerdanyola i es va traslladar a Sant Cugat. Tor és un actor de raça que ha fet moltes obres de teatre, sobretot teatre clàssic i Zarzuela, així com anuncis de televisió (és l’avi de la Casa Tarradellas) i sèries, com ‘Merlí’, ‘Gavilanes’ o ‘La que se avecina’. A més des de fa deu anys interpreta a l’abat Biure a l’obra santcugatenca ‘Pedra i Sang’, que recrea un fet històric: l’assassinat de Biure durant la missa del Gall de 1350 al Monestir. Un musical amb 30 intèrprets en directe i que es pot veure el 25, 26, 27 i 28 de desembre a la sala Capitular del Monestir.

 

Com es defineix Xavier Tor?

Soc una persona molt tranquil·la, molt natural i amic dels meus amics. No tinc cap enveja de ningú i si puc passar desapercebut, millor!

Des de 2001 formes part del repartiment de l’obra santcugatenca ‘Pedra i Sang’, primer fent de Pere Çarovira i des de 2011 d’abat Biure, substituint a Jaume Pla.

Jo he estat sempre a ‘Pedra i Sang’. Quan Jaume Pla es va retirar, la Dolors Vilarassau (directora de l’obra) em va donar a mi el paper i va ser una gran satisfacció perquè no deixa de ser un fet històric. Fer d’abat Biure és molt important.

Quin és el secret per què una representació teatral com ‘Pedra i Sang’ porti vint edicions?

És com totes les coses, si estan ben fetes, no poden morir mai. Pensa que gràcies a aquest fet (la mort de l’abat Biure durant la missa del Gall de 1350) les lleis d’herència van canviar a Catalunya. Al final, després de 20 anys, aquesta representació ja queda com una cosa emblemàtica i fixa, com si fossin els Pastorets o el Paga-li Joan. A més ‘Pedra i Sang’ agrada i agrada molt i és tota una tradició de Sant Cugat! Tant de bo passi aquesta tradició de pares a fills.

I per què agrada tant?

Per què juga, i molt, el poble. El poble té una importància molt gran a ‘Pedra i Sang’, com les tragèdies gregues. Té més importància el poble que els actors.

Després de deu anys fent d’abat Biure et deus saber el text de memòria, no?

Totalment. Abans de la representació sí que faig un repàs.

Imagino que per fer aquest personatge t’has hagut de documentar força. Hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès?

Sí, aquest home era mestra d’obres, és a dir, era l’arquitecte de l’època. Per tant, sabia força quan es va construir el Monestir. Sempre estava pendent de la construcció i de què valia molts diners. Per mi que era un home un pèl exigent, però és un personatge encantador..

Xavier tu vas començar fent Pastorets…

Sí, vaig néixer a Barcelona, però amb tres mesos vam anar a viure a la Seu d’Urgell i vaig estar fins als catorze anys. Formava part de l’escolania de la Catedral de la Seu d’Urgell i vaig arribar a ser el solista. A l’escola cada any em feien cantar i actuar. I els Pastorets com eren un clàssic vaig començar fent de pastor.

Ets l’actor que més vegades ha representat Terra Baixa a Catalunya, més de 500 representacions fent el personatge de Manelic.

Exacte, pensa que ho he fet a tots els pobles i poblets. A tot arreu! I fins i tot sense guanyar ni un duro. Abans un poble et trucava i “et llogava”. Et deien: “Vostè vingui i farem l’obra amb la companyia del poble”. Això era meravellós. Moltes vegades et costava cèntims i tot, però era una satisfacció personal enorme.

De jovenet vas entrar a treballar a la Caixa i vas ser director de la sucursal de l’avinguda Cerdanyola. Com combinaves la teva feina a la Caixa amb el teatre?

El teatre el feia normalment en èpoques de vacances. Quan sabia que tindria, per exemple, 30 representacions, doncs m’agafava vacances.

Vas ser un dels actors que va estrenar i inaugurar el Teatre Auditori l’any 1993. Com ho vas viure?

Sí, van ser tres obres les que van inaugurar el Teatre Auditori i jo tinc el plaer de sortir a les tres. Va ser un dia meravellós. Eren les 5 o les 6 de la matinada i encara estàvem muntant llums i jo a les 8 entrava a la Caixa a treballar!

Com veus aquest equipament públic?

És una joia, però em queixo de què ens van dir que seria un teatre del poble per al poble, cosa que no ha estat veritat. Per mi és un teatre d’obres de teatre de Barcelona. I la sala Clavé del Teatre de la Unió hauria de ser la sala B de l’Auditori. Però encara està tot molt endarrerit.

A més de teatre, has fet molts anuncis al llarg de la teva carrera.

Últimament ja no surto tant, però he fet molts anuncis. El primer que vaig fer va ser de la Gillette fa 45 anys. En aquelles èpoques jo estava fent teatre professional a Barcelona i em van vindre a buscar. Vaig ser l’actor exclusiu de Gillette durant 3 anys i estava molt ben pagat. Amb el sou de l’exclusivitat d’un any et podies comprar un parell de pisos. Avui en dia no és així, si et donen 500 euros, ja pots estar content.

Quants anuncis podies arribar a fer en un any?

En un any vaig arribar a fer 40 i escaig anuncis, un cada setmana. Em van arribar a comparar amb la Teresa Gimpera de tants anuncis que feia. La Teresa i jo érem els dos actors que estàvem treballant constantment en anuncis.

A més, ets l’avi de les pizzes de la Casa Tarradellas.

I tant! Va ser genial! Vaig estar una setmana com un rei en una masia al costat d’Olot meravellosa. Era una casa llogada.

T’agrada la pizza?

Soc bastant antipizza. Bromes a part, no soc molt formatger, però les de Casa Tarradellas estan bones.

També has fet sèries com ‘Merlí’ o ‘La que se avecina’.

Amb ‘La que se avecina’ vaig estar tres dies a Madrid i la veritat és que molt ben pagat i amb un tracte genial. Tenia una caravana per mi sol i tot.

Diferents actrius han denunciat que no hi ha papers per dones grans. Trobes a faltar guions de teatre o televisió amb papers per actors de més de 65 anys?

Sí que ho trobo a faltar. El que passa és que sí que hi ha papers per gent gran, però ho fan actors joves que llavors els maquillen de grans. Vaig estar vuit anys a la junta de l’Associació d’Actors i ja em queixava d’aquestes coses.

Quan vas venir a Sant Cugat?

Doncs fa uns 60 anys. Tinc 3 fills però vaig arribar aquí solter. Amb el temps, a més de fer teatre i ser el director de la Caixa de l’avinguda Cerdanyola, al final et coneix tothom. A més he muntat un grup d’havaneres, ‘Els Nois de l’Eixida’.

I d’on et ve aquesta passió per les havaneres?

Quan estava estudiant formava part de l’estudiantina (tuna) i tocava la bandúrria. I per cert, en aquella època un company d’estudiantina era el Joan Manuel Serrat. I amb la colla de “tunus”ja portem 60 anys junts. Gràcies a l’estudiantina he conegut mig món. Vaig formar part de la Fira Mundial de Nova York de l’any 1965 i vam estar 4 mesos allà. A la Caixa vaig demanar excedència.

Xavier Tor, al mig, de jove als Estats Units amb la dona del president americà
Xavier Tor amb lestudiantina, entre ells Joan Manuel Serrat

Empar Moliner, escriptora i periodista

“No ballaré mai el Paga-li Joan. Em moriria de vergonya!”

 

 

Per primera vegada, la valldoreixenca Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 16 de desembre de 1966) ha adaptat els seus contes al teatre amb l’espectacle ‘T’estimo si he begut’, que es pot veure fins al 23 de gener al Teatre Poliorama. L’obra està coproduïda per Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre, tres de les companyies més rellevants de Catalunya. Moliner viu des de fa 15 anys a Valldoreix, ben a prop de la muntanya i la natura, una ubicació que li permet fer un dels seus principals hobbys: córrer per la muntanya. Aquest, juntament amb els vins (és tota una experta en vins i caves) i els llibres, són algunes de les passions de Moliner. I també les flors! Ens confessa que li fascinen molt i afirma que “la gent que li agraden les flors em sembla molt civilitzada”.

L’escriptora i periodista Empar Moliner durant l’entrevista al General de Begudes a Valldoreix
 

Has escollit el celler de vins i caves General de Begudes (Valldoreix) per fer aquesta entrevista. Per què?

És un lloc que m’agrada, ja que els que hi treballen estimen el vi i per tant, m’agrada venir aquí a què em donin rollo i em parlin de vins. És un
lloc de trobada que m’agrada

Ets tota una experta en vins i caves!

Però mira, com amb els llibres, amb les flors… És a dir, tot el que t’agrada a la vida: quan més en saps, menys en saps. De jove llegia molt els llibres de detectius de ‘La cua de palla’ i vaig aprendre tot sobre el món dels còctels. Sabia com es feia un Gimlet abans de tenir edat legal per beure. I quan ja sabia suficient del món dels còctels, em vaig passar al vi. És un món que m’encanta. Vull escriure alguna cosa sobre la història del vi.

Has adaptat els teus contes a l’espectacle musical ‘T’estimo si he begut’ i ho has fet amb tres grans companyies catalanes…

Sí, brutal! Jo he estat una esclava d’ells. Em van dir: “quins contes vols que surtin?” i jo vaig escollir alguns, que després no van sortir… Ells pensen d’una altra manera, ja que el teatre és una altra cosa. El David Selvas, el director, em deia que volia un conte i si li podia adaptar, però al
final s’acabava escollint un altre. Hi ha molt d’humor, però també hi ha una mica de crítica i tristesa.

Moment de l’entrevista a Empar Moliner

Canviaries aleshores alguna cosa de l’espectacle?

Agafaria contes nous. Em passaria el dia adaptant coses amb ells. Vaig molt sovint a veure l’obra amb la meva filla i ens sabem els diàlegs i el to amb què ho fan els actors.

I algun dia et veurem damunt d’un escenari fent alguna escena de ‘T’estimo si he begut’?

No!

Però de jove vas fer teatre i cabaret, no?

Vivia en un poble i per allà va passar un grup de teatre, que es deia la Farinera. Era com una espècie de Cubana, que feien teatre al carrer. Me’n vaig anar amb ells, com me’n podia haver anat amb uns malabaristes.

L’espectacle ‘T’estimo si he begut’ és una adaptació dels contes de Moliner

De petita ja volies ser escriptora?

Jo diria que sí. Era una lectora boja. Vaig començar a llegir quan era molt petita. El meu avi tenia al galliner unes revistes dels anys 30 anomenades ‘Patufet’ i em pensava que tots els contes de nens passaven en els anys 30. Me’n recordo del primer dia que vaig anar a Granollers amb l’autobús a comprar un llibre, quan ja m’havia llegit tots els llibres de la biblioteca. Em vaig comprar un llibre de Bukowski, fent-me la guai. I sempre m’ha acompanyat Bukowski.

I d’on et ve la passió d’escriure?

Crec que és una combinació d’avorriment i curiositat. Quan deien que la tele acabaria amb els llibres pensava que era mentida. M’agrada molt la televisió, tant com els llibres. Ara amb els dispositius mòbils potser sí que llegim menys. Els que llegim no hem d’aspirar a ser la majoria, som uns quants pillats! I els llibres tampoc són per a tothom.

He llegit un article teu sobre Carmen Mola en què he rigut molt. Deies: “Vull dir que no imagino als tres senyors Carmen Mola escrivint en bata i sabatilles, com ara escric jo, tan bé, sola”.

A mi em costa molt treballar en equip. M’han proposat de fer guions i sempre penso que em divertiria molt, però potser no en sabria de
compartir, per exemple l’estil. A vegades vaig a concursos de tast de
vins i si estem en parella, em deixo influenciar. Tinc poca fe en mi.

I escrius en bata i sabatilles?

Sovint per escriure, per respecte al fet d’escriure, em vesteixo. A vegades m’agrada repassar amb una copa de vi. A més, tinc totes les coses que m’agraden a prop. Música no en poso, ja que m’agrada molt i em
distreu. La música m’emociona molt, no hi ha res que m’emocioni més.
La música dels anys 70, com David Bowie, m’agrada molt.

Empar, alguna vegada t’has hagut d’autocensurar?

Sí, de vegades estàs escrivint una cosa i penses: “si escric això, ja m’imagino el Twitter dels tres dies següents”. I fa molt pal! I amb els límits de l’humor no és gens fàcil. Penso que no s’ha de posar límits a l’humor però hi ha coses que no faria perquè trobo que són de mal gust.

Com veus el feminisme?

La meva feminista de capçalera és la Camille Paglia. És una feminista molt controvertida. Va ser la primera lesbiana reconeguda que va anar a la Universitat de Yale. Hi ha moltes feministes que no els agrada. Ella deia que el feminisme ha d’aixoplugar a totes, pensin o no com tu, per exemple les que estan en contra de l’avortament.

Fa 15 anys que vius a Valldoreix…

Havia viscut abans amb una anterior parella. Però la meva parella d’ara, el pare de la meva filla, la seva mare vivia a Valldoreix i un dia ens va dir que no podia pagar la casa i ens la vam quedar nosaltres, la casa i l’hipoteca! Tenim tota la muntanya i això és bestial. I els FGC van superbé, ja que no tinc carnet de cotxe.

Sempre t’ha agradat viure a prop de la muntanya?

Jo era molt de Barcelona. Pensa que he viscut en un poble i anar a la ciutat em va encantar. El meu pare em deia: “allà no se saluda ningú” i quan vaig anar a viure, vaig comprovar que era veritat i vaig dir: “que bé, aquí ningú et coneix com al poble”.

El teu temps lliure t’agrada passar- lo a Sant Cugat?

No hi vaig massa. M’agrada anar al Sugoi i a més té una carta de vins espectacular. També m’agrada anar al centre a comprar els gelats a l’estiu.
I la meva filla, quan es va deixar, va ballar el Paga-li Joan, fent-ho fatal
perquè ho feien obligats.

Ballaràs algun dia el Paga-li Joan?

No! Em moriria de vergonya! No ho comprenc. Però quan ho veig, al·lucino.

Yuanyuan Pan, bar El Molí

“De petita volia ser guia turística”

 

Yuanyuan Pan (07/09/1988) és la propietària del bar El Molí (plaça de Pep Ventura número 2) però molts la coneixeran per ser anteriorment la llogatera del bar de La Unió.

Yuan va néixer a la Xina, “en un poble molt petit a prop de Shanghai”. Porta gairebé nou anys vivint a Sant Cugat i assegura que “li agrada tenir amics en diferents països”. La nostra protagonista sempre ha treballat en l’hostaleria i afirma que “de fet, m’agrada bastant la meva feina”. Té 2 filles.

Yuanyuan Pan, propietària del bar El Molí

Un llibre: D’aventures i de terror.
Una cançó: Música relaxada. El rock&roll m’agrada, però tampoc
em fascina.
Tens mascota? No tinc mascotes, però tinc dues filles. No sé què
em dona més feina…

El teu plat preferit? Hot pot, és un menjar tradicional de la Xina.

Un defecte: No m’agraden els meus ulls petits. Són els típics dels
xinesos. M’agradaria tenir uns ulls ben grans i la cara més petita.

Una virtut: Tinc bastant paciència.

Què volies ser de petita? Guia turística. Així podria anar de viatge a molts llocs i sense pagar!

Un restaurant de Sant Cugat: M’agraden molts restaurants de Sant Cugat, per exemple, el Kitsu, la Bolera o El Temerari.

Què odies de Sant Cugat? No odio res de Sant Cugat, però sí que aniria bé que posessin alguns lavabos públics a prop dels parcs dels nens.

I què és el que més t’agrada? M’agrada que hi ha moltes activitats. Hi ha molta vida al poble: Ball de gitanes, Bastoners, etc.

Un carrer de Sant Cugat: L’avinguda Josep Anselm Clavé. És on jo començo a conèixer Sant Cugat gràcies al bar de La Unió. I encara estic esperant que
pugui tornar a aquell carrer com més aviat millor

Per què vas venir a Sant Cugat? Ja no recordo per què vaig venir. Suposo que estava interessada en el bar de La Unió. Però sé que ara ja he agafat molta estima a Sant Cugat i crec que m’hi quedaré per sempre.

On et podem trobar? En el Molí o més endavant potser a la Unió.
Sempre estic treballant.

A quina persona de Sant Cugat t’agradaria que féssim aquest qüestionari?
A la Guiomar Blanco de la penya Shent Shove.

Xavier Vendrell, últim propietari d’El Mesón

“Només veure El Mesón em vaig enamorar, té un encant especial”

 

Xavier Vendrell (Barcelona, 9 de juny de 1975) ha estat l’últim propietari de l’emblemàtic restaurant El Mesón, situat a la plaça d’Octavià. Vendrell, que fa 25 anys que viu a Sant Cugat, coneix bé el món de l’hosteleria ja que la seva família es dedica a la restauració i des dels 13 anys que treballa en aquest sector. Quatre dies després d’haver abaixat la persiana d’El Mesón parlem amb ell. La seva veu transmet tristesa i nostàlgia i es mostra molt agraït pels quasi 12 anys que ha regentat el restaurant. En aquesta entrevista també ens hauria agradat parlar amb la fundadora i ànima de l’històric local, la Carmen Rojo, però els anys són els anys.

El Mesón ja no existeix. Sant Cugat es queda un mica més orfe…

Sí, és un dels locals emblemàtics o tradicionals que quedaven a Sant Cugat. Perdem un referent en el qual molts santcugatencs s’identificaven.

Què representa per a tu El Mesón?

Ui, representa moltes coses! Moltes vivències, molt d’esforç, molta responsabilitat per què està al capdavant d’El Mesón requereix molta intensitat i dedicació.

T’han arribat missatges de suport?

Sí, m’han arribat molts missatges de suport i de reconeixement de la feina que ha fet l’equip. Estic super agraït en general: als ciutadans, clientes i no clientes, Ajuntament, amics…

Algun missatge especial?

Sí però no diré el seu nom, però he rebut missatges de persones que estan en el món de la política i també de gent coneguda de la televisió i d’altres àmbits. De l’Ajuntament pràcticament de totes les regidories he rebut un missatge de suport, també de l’alcaldessa.

Per què has decidit vendre’l?

El motiu principal és la salut. El març de 2021 vaig tenir un ensurt a causa dels nervis, l’estrès, la pandèmia i el cos em va demanar parar. Porto des dels 13 anys treballant en el món de la restauració i amb un ritme molt fort. Sempre m’he sentit molt capaç i molt valent, però ara se’m feia molt dur i em costava seguir el ritme. Crec que qui està al capdavant d’El Mesón ho ha de donar tot ja que és un establiment que ho requereix.

L’Associació Gabriel Ferrater demana que els nous propietaris mantinguin el nom d’El Mesón. Com ho veus?

Ja ho he parlat amb el Joan Tres, que és el president de l’Associació Gabriel Ferrater i, per una banda, entenc la postura d’ells per què és un vincle que té la ciutat amb El Mesón. Però hem d’entendre també que hi ha una nova empresa que té el seu projecte i les seves ambicions. I vol canviar tot el que era l’essència d’El Mesón i per mi no té sentit que es continuï dient Mesón. La memòria i història d’El Mesón perdurarà en el temps amb la gent que hi ha passat. Crec que és millor cremar una etapa i començar de nou, ja que serà completament diferent.

Has pogut parlar amb la família Rojo (Carmen Rojo va fundador El Mesón el 1964) sobre la fi d’El Mesón?

La Carmen ja no és conscient de res. Amb la família ho hem estat comentant i debatent. L’Alícia Rojo s’alegra per mi per què a la Carmen li va passar el mateix, per això al final ho va deixar.

El 24 de juny del 2010 comença la teva etapa a El Mesón. Per què vas emprendre aquesta aventura regentant un negoci com aquest?

Per què em feia molta il·lusió, és el tipu de negoci que a mi m’agrada. Ara mateix a Sant Cugat si em diguessis d’un negoci per agafar no et sabria dir quin. M’agraden els establiments d’hostaleria de tota la vida. Ara ja no és aquella hostaleria d’abans, ara es porta tota d’una manera diferent. Només veure El Mesón em vaig enamorar, té un encant especial.

El nom del poeta Gabriel Ferrater està lligat a El Mesón. Què t’han explicat de les vivències de Gabriel Ferrater?

Cada dos per tres em venia algun client a explicar-me alguna anècdota de Gabriel Ferrater: les seves vivències, les seves tertúlies, etc. A més m’han explicat coses molt maques.

Què passarà amb el mobiliari i tots els objectes històrics que hi ha a El Mesón?

Des del Museu ens demanen si es pot recuperar part del mobiliari perquè hi hagi un record. Per exemple guardar el rètol de la façana d’El Mesón. Em van demanar si podia intercedir i sembla que ho aconseguirem. La nova marca està disposada a cedir al Museu allò que ells consideren necessari.

El Mesón ha estat protagonista de moltes històries i fins i tot va patrocinar una escuderia de cotxes des de 1971 fins a 1976, no?

Sí, correcte. El Mesón va fer la promoció i comprar totes les coses necessàries per així poder participar amb l’escuderia El Mesón en un ral·li amb molt de renom.

Ha sortit el restaurant en llibres, pel·lícules o sèries de TV?

Sí, ha sortit en una sèrie i curts. Alguns estan jo com a propietari.

Explica’m alguna anècdota.

Quan jo vaig entrar a El Mesón molta gent estava en contra meu, excepte la Carmen que vam fer una molt bona amistat i ens tenim molt afecte. Em va sobtar molt al principi tota la gent que no veia amb bons ulls que agafes El Mesón. Després al llarg del temps les coses van canviar i molta gent m’ha demostrat molt afecte per la feina que he fet. Per això demano a la gent de Sant Cugat que donin una oportunitat al nou projecte.

La història d’El Mesón: molt més que un restaurant

La santcugatenca Carmen Rojo, filla predilecta de la ciutat, va fundar l’any 1964 El Mesón. Un bar-restaurant situat a la plaça d’Octavià, al costat del Monestir.

Entre les dècades dels anys 60 i 80 El Mesón es va fer famós per les seves tertúlies on participaven els intel·lectuals tant del poble com d’altres indrets. L’any 1966 arriba el poeta Gabriel Ferrater a Sant Cugat, ja que havia començat a treballar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Facultat de Filosofia i Lletres estava instal·lada al Monestir. D’aquesta manera Ferrater i els seus alumnes omplen El Mesón de debats i tertúlies sobre temes diversos i, per tant, el local es converteix en un dels epicentres de la ciutat. A més, la seva fama va anar creixent i fins i tot va patrocinar una escuderia de cotxes entre els anys 1971 i 1976. Aquesta s’anomenava L’Escuderia El Mesón i participava en la Fórmula 1430.

L’any 2010 Xavier Vendrell es queda amb el restaurant conservant el seu nom i el seu esperit i amplia el local.

El Mesón diu adeu després de quasi 60 anys d’història. El diumenge 9 de gener va tancar per sempre les seves portes. A partir de març es dirà Bar Mono amb una nova carta i una nova filosof