“El més fàcil per part del poder és atacar la cultura”
El primer cinema que va tenir Sant Cugat va ser la sala Nuevo Cinema Tadeo, on avui són les Galeries Santa Maria. El 1933 la sala de La Unió va ser llogada per una empresa de fora del poble per fer-hi projeccions cinematogràfiques –rebatejada com a Casino Nacional durant l’època franquista- i anys més tard, es van construir les dues sales del Principal Cinema a la rambla del Celler. Però amb el tancament definitiu d’aquestes sales, el poble va viure uns anys de sequera cinematogràfica, fins que l’any 1992 amb la construcció del complex del Centre Cultural, Cinesa s’hi va instal·lar amb quatre sales noves de trinca. Després de 25 anys, la multinacional va decidir abandonar les instal·lacions. Quan semblava que la ciutat s’havia de quedar orfe de cinema, just ara fa dos anys, la societat Picking, capitanejada per tres socis vinculats al món audiovisual, van veure la possibilitat de tornar a obrir les sales. Uns cinemes públics amb gestió privada que com descriu un dels socis, Víctor Lafuente, “no és per tirar cohetes, però anem fent”. El tret de sortida es va fer amb la projecció de la pel·lícula ‘Sin amor’. Ells sí que han hagut de posar amor i ganes de lluitar. Com explica el nostre protagonista, la política dels tres socis quan van decidir reobrir els cinemes –davant d’una paella en el chiringuito de l’Escribà– va ser muntar això per “passar-ho bé, al marge dels beneficis, però tenir pèrdues ja no és passar-ho bé, és patir”. I és que la situació econòmica actual, no cal dir-ho, és complicada. Com diu Lafuente, un negoci de risc, però alhora romàntic i encisador. No us penseu que Lafuente aterra de nou a la ciutat, ens explica que les butaques que hi ha als cinemes Sant Cugat les va vendre ell fa molts anys i les anteriors també!
Fa just dos anys, l’octubre del 2018 vau reobrir els cinemes. Com us engresqueu en aquesta aventura?
En aquest sector és molt fàcil estar al cas dels tancaments i apertures. A banda, un dels socis és de Valldoreix i per tant, també estava al dia de l’actualitat local. Vam veure la possibilitat de tornar a obrir els cinemes i vam presentar una proposta a l’Ajuntament. Ho van agrair perquè realment no sabien què fer.
Un equipament públic amb una gestió privada
Tenim un contracte amb l’Ajuntament per gestionar els cinemes. No paguem lloguer, però ens fem càrrec d’absolutament tot. Quan vam obrir vam fer una mínima inversió per posar-ho tot en marxa i se suposa que hi haurà un concurs per gestionar els cinemes. Ens hi presentarem i si guanyem, podrem fer una gran inversió. A més, hi ha una inversió pendent i planificada amb el consistori, però que ha quedat trasbalsada per la covid-19.
A més, en un principi, les instal·lacions també havien d’acollir la famosa sala polivalent de concerts
Aquella història era un invent que nosaltres consideràvem absurd. Sacrificar espai per fer una sala polivalent i deixar un cinema amb només dues sales no és una bona solució. La sala polivalent la poden fer a un altre lloc.
Quina és la valoració que feu des que vau obrir?
La valoració és bona! Deixant de banda el tema covid, anàvem fent, un cinema d’anar fent. Per la població que hi ha a Sant Cugat, podria venir una mica més de gent. És veritat que tenim una competència privada que ha fet una inversió brutal amb els cinemes nous, però nosaltres som un cinema municipal que depenem de l’Ajuntament. Per això falta aquesta inversió que ha de fer l’Ajuntament i convertir-ho en un cine de ciutat, més acollidor. A més, estem negociant amb una altra empresa per aconseguir aparcament gratuït pels nostres clients.
Parles de competir amb grans multisales
Es tracta de conviure. Nosaltres voldríem tenir el mercat de Sant Cugat, espectadors que vinguin regularment al cinema.
Quanta gent trepitja aquest cinema mensualment?
Entre 5.000 i 6.000 persones cada mes. Després de la pandèmia és un punt i a part.
Durant la pandèmia, les plataformes de streaming com Netflix o HBO han disparat els seus subscriptors, posen en perill el cinema?
El cinema sempre existirà. Les plataformes no podran amb el cinema. Una pel·lícula tipus James Bond, a casa teva no la veus igual. A casa t’aixeques, te’n vas a la cuina, hi ha un que crida… Quan vens al cinema, a banda de la pantalla, el so i la imatge, entres a una sala i desconnectes durant dues hores, estàs en un altre món. El cinema és com un elefant, és lent però quan s’hi posa és molt fort.
Quin és el futur del cinema?
Hem de donar cinema amb valor afegit. Que es prengui com un acte social anar al cinema. Que l’espectador pugui menjar, beure i visionar la pel·lícula per un preu tancat. La clau és que, per exemple, per 15 euros vinguis al cinema amb pàrquing, tinguis sopar, beguda la que vulguis i gaudeixis d’una bona pel·lícula. Si vens amb la teva parella dues vegades al mes, no són tants diners! La mitja d’assistència al cinema en situació normal és 2,7 vegades a l’any. Hi ha gent que no va mai al cinema…
És car anar al cinema?
És car perquè tu vols que sigui car. Jo li dic “el espectáculo de los pobres”, per set euros quin espectacle et donen amb una butaca còmoda, calefacció o aire condicionat, so, imatge durant dues hores i mitja? Que vingui algú i em digui què hi ha més econòmic que això. Després hi ha gent que va a veure un partir de futbol que paga 50 o 60 euros, el partit és una porqueria i acaba 0-0.
I és car mantenir uns cinemes?
El públic no ho sap però, de mitja, si jo et venc a 7 euros l’entrada, 3,5 van a la distribuïdora. A mi em queda el 50% brut per pagar tot el personal i les instal·lacions. Un exemple, la bombeta val 1.400 euros i dura 600 hores. La fem funcionar 7 hores cada dia, fes càlculs! La targeta de memòria val 4.000 euros. Les membranes dels altaveus valen 700 euros. Fa poc vam donar canya al so d’una pel·lícula i van petar 7 o 8 membranes. Els costos són brutals!
Parlant de costos… Quina és la situació econòmica?
Abans de la pandèmia eren uns cinemes que anaven fent, tampoc “per tirar cohetes” com diuen els castellans, però anava fent. Ara no va fent. Som un més dins d’aquest lio i no estan sortint els números per cap banda. Estem oberts, però realment el personal a final de mes vol cobrar. Si no ve la gent, d‘on traiem els diners? Hem hagut d’entrar a la trampa i demanar un ICO, però són diners que hem de tornar, és un préstec. És una arma de doble filo.
Heu rebut ajudes?
De l’Ajuntament no. Hem tingut una ajuda de la Generalitat, la friolera de 23.000 euros, una propina. L’Estat també ha aprovat una partida pressupostària i alguna cosa ens donaran, però globalment 0. El 14 de març ens van obligar a tancar per força major, però les factures les hem hagut de seguir pagant sense cap ingrés.
De fet, hem hagut de tancar definitivament els cinemes que teníem a Palamós i a Sant Vicenç. El 16 de març em va trucar el propietari dels cinemes que tenim a Figueres i em va dir: “Víctor, no et preocupis, ja sé el què està passant, jo et passaré un rebut petit cada mes, i al setembre o octubre quan tornis a obrir ja m’ho pagaràs”. A Palamós o a Sant Vicenç, no van voler negociar. Vam marxar i vam rescindir el contracte. No som una fundació, no tenim un cashflow per anar tirant. Som una societat “con ánimo de lucro, poco, però con lucro.”
Una vegada heu tornat a obrir, la gent està receptiva a venir als cinemes?
La gent no està animada. Al món de la cultura se’ns ha criminalitzat i realment som dels llocs més segurs. La gent seu i està separada amb butaques de per mig, callada i amb mascareta. La seguretat està garantida. La desinfecció és diària i absoluta. Més segur que això? Tenim aforament limitat, però ojalà vingués el 50% de l’aforament!
I per què creus que heu estat un dels sectors més castigats?
Jo m’atreviria a dir que perquè els que manen són uns incultes. El més fàcil per part del poder és atacar la cultura. Si el poble és ignorant és més fàcil de governar. També entenc que el desconeixement de la covid és generalitzat, des del primer fins a l’últim, per tant, les decisions que es prenen són poc reflexionades.
Com us ha afectat la pandèmia?
Això és una cadena, les grans productores de cinema, davant de la por a no tenir els aforaments en una bona pel·lícula en la qual s’han gastat molts milions de dòlars, què fan? Ho aturen. Si no hi ha grans produccions, no hi ha espectadors, si no hi ha espectadors, nosaltres anem malament. Ara hi ha una lluita amb les productores, no pot ser que facin el que vulguin amb nosaltres.
Com funcionen les relacions amb les grans productores?
Nosaltres som lliures d’agafar les pel·lícules i posar la programació que vulguem, però quan són grans pel·lícules ens posen condicions. Per exemple, ens diuen quants passes diaris hem de fer d’una pel·lícula, el que significa que hem de tenir una sala hipotecada amb una sola peli. Als grans exhibidors amb 10 o 15 sales no els hi molesta, però als que tenim poques sales, estem sacrificant un terç del nostre aforament a una pel·lícula. Si funciona cap problema, però com no funcioni…
Per tant, heu de tenir bon ull per escollir les pel·lícules que programeu
Clar! Hi ha un programador que decideix quines posem en cartellera, excepte les grans estrenes que són aposta segura. Ara Disney és l’amo de tot, té 9 productores i fa el que vol amb nosaltres. La pel·lícula la vols? Doncs passa per l’aro amb les seves condicions. Però el que et dona diners al cinema són les grans produccions comercials. Si fas un altre tipus de pel·lícules és arriscat, et jugues molt el tipus. Has de jugar amb tot, que és el que fem a cinemes Sant Cugat.
I quin és el futur dels cinemes Sant Cugat?
Espero que seguim uns quants anys aquí, amb les inversions que calen. La clau és que volem que la gent vingui al seu cinema, al cinema de barri, de ciutat, amb pel·lícules d’estrena i una oferta molt variada. Depenem de la confiança de la ciutadania.
Per acabar, recomana’m una pel·lícula!(riu) Ara està bé Falling o Tenet, que l’has de veure dues vegades. Saps que no hi ha efectes especials? És tot real, l’avió que s’estavella el van comprar per 2 milions de dòlars. Si em preguntes per la meva pel·lícula preferida, soc molt raro, una de les que més m’agrada és Última salida Brooklyn o Bad Lieutenant, no la versió del Nicolas Cage, que només sap posar una cara faci el que faci, sinó la protagonitzada per Harvey Keitel, que fa un paperàs! M’agraden les pel·lícules que et deixen trasbalsat.
