“És la desena vegada que venim al Teatre Auditori. Quan venim a Sant Cugat diem que estem a casa”
La companyia catalana T de Teatre (formada per Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca) va iniciar la gira del seu darrer muntatge ‘Cançó per tornar a casa’ el divendres 17 de gener al Teatre Auditori de Sant Cugat amb quasi totes les localitats vengudes. Es tracta d’una proposta de fantasia i humor amb pinzellades de drama que es basa en una obra de l’autora i directora Denise Despeyroux i que ha estat traduïda per Sergi Belbel. La companyia mostra el retrobament de tres exactrius unides per l’èxit i separades pel fracàs. Un retrobament on també intervé un hipnotitzador que fuig de la justícia i que assumeix davant d’elles la falsa identitat d’un dramaturg escocès.
T de Teatre, amb una trajectòria de gairebé trenta anys i amb més d’un milió d’espectadors, ha creat dotze espectacles, dels quals, deu han passat pel Teatre-Auditori de Sant Cugat. La companyia de teatre es va crear l’any 1991 quan cinc joves actrius, que s’havien conegut a l’Institut del Teatre, van decidir emprendre aquesta aventura. Entre les seves creacions hi ha obres de teatre com ‘Petits contes misògins’, ‘Criatures’ o ‘Delicades’, i la sitcom televisiva ‘Jet lag’, que va emetre TV3 del 2001 fins al 2006.
Per aquesta ocasió hem parlat amb dues de les actrius de T de Teatre, Marta Pérez (Barcelona, 1966) i Àgata Roca (Barcelona, 1968). Pérez és diplomada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona (1987), el 1995 va entrar a formar part de T de Teatre. Roca és diplomada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona (1990) i forma part de la companyia des dels seus inicis.
Presenteu i inicieu gira a Sant Cugat de la dotzena obra de la companyia, ‘Cançó per tornar a casa’. Com descriviu aquest espectacle?
Marta Pérez: És una obra de Denise Despeyroux, que és una dramaturga i la directora de l’espectacle. Nosaltres ja havíem vist alguna obra d’ella i ens havia agradat. Per això vam decidir contactar amb ella. ‘Cançó per tornar a casa’ és la història d’unes dones, amigues i exactrius, que en el passat van ser molt felices però que en un moment de la seva vida es deixen de veure. Es retroben al cap d’uns quants anys amb tota la càrrega que cadascuna arrossega. I quan es troben esclata allò que no va esclatar en el seu moment.
Marta interpretes a la Renata i l’Àgata a la Rita. Com descriviu els vostres personatges?
Àgata Roca: La Rita és una dona que podríem dir que no està massa bé i no es troba en el seu millor moment. Ara s’està preparant, amb l’edat que té, per les oposicions per ser mossa d’esquadra. El fet de trobar-se amb aquestes examigues li remou una sèrie de coses del passat i del present. A tots els personatges els passa una mica això, a la que es troben surten les coses pendents.
Marta Pérez: El fet de tornar-se a trobar els permet avançar. La Renta és una mica “lianta” i recorda el moment que van ser actrius exitoses com el millor de la seva vida. Amb l’esperit de canviar coses de la seva vida, és la que s’encarrega de contactar amb les seves amigues que fa vint-i-sis anys que no veu. Ara la Renta ja no és actriu i es dedica a l’odontologia holística.
Denise Despeyroux és la directora d’aquesta obra i és la primera dona que us dirigeix.
A.R: Sí. Sempre diem que nosaltres hem escollit a les persones. No hem buscat directors pel fet de ser homes i ara hem decidit que sigui dona, no és així. Busquem a les persones. Ha estat una casualitat que fins ara tots els directors havien estat homes i ara ha estat una dona. Però no hem notat diferència en aquest sentit. Sempre hem tingut la sort de comptar amb directors i directora, en aquest cas, que ens entenem molt bé.
La directora i autora considera que els gèneres estan superats i que cal hibridar-los. Trobem aquest híbrid en ‘Cançó per tornar a casa’?
M.P: Sí que és un híbrid de gèneres, és comèdia però també drama.
A.R: És com una tragicomèdia!
M.P: És un viatge que en el fons acaba sent molt profund però que no perd l’humor i per tant no perd la nostra essència. ‘Cançó per tornar a casa’ sí que té una cosa més profunda.
A.R: És la nostra marca de T de Teatre. Sempre intentem fer humor de les desgràcies i riure’ns de nosaltres mateixes. I això a la gent li agrada perquè a vegades també està bé riure-s’en d’un mateix i de les seves pròpies misèries.
He vist, llegint els crèdits de l’obra, que feu de tot a la companya, per exemple el vestuari és de la vostra companya Mamen Duch (actriu de T de Teatre), no?
M.P: Sí, no és la primera vegada que la Mamen fa el vestuari d’algun espectacle. És un tema que li agrada molt i quan hi ha alguna ocasió ho fa!
És la desena vegada que veniu a Sant Cugat. El Teatre Auditori deu ser com casa vostra!
A.R: Sempre quan venim a Sant Cugat diem que estem a casa, ens sentim com a casa perquè et coneixes l’espai, la gent i el públic. I comencem la gira aquí. És molt “xulo”.
Vau començar l’aventura de T de Teatre l’any 1991 i per tant l’any que ve feu trenta anys. Esteu preparant alguna cosa especial?
M.P: És molt fort que diguis això perquè fa dos dies que vam fer els vint-i-cinc anys!
A.R: No estem preparant res especial pels trenta anys. El que estem pensant és amb un nou espectacle però amb el número trenta preferim no pensar-hi.
Imagino que després de trenta anys ja sou una gran família.
A.R: Sí que ho som. Hem crescut juntes. Hem passat de nenes a dones, ens hem fet mares juntes…
M.P: Estem madurant juntes
Àgata, en un programa de TV3 vas dir que abans de sortir a l’escenari sempre feu un crit de guerra. Per aquest inici de gira també en teniu un?
A.R: A cada obra el crit de guerra és diferent. Sempre escollim una frase emblemàtica de l’obra, ens agafem les mans i fem un crit de guerra, com les jugadores de bàsquet. Per cert, Marta, el d’aquesta obra quin era? Ja no el recordo! (Riuen)
Em fa molta gràcia entrevistar-vos a vosaltres dues perquè éreu les germanes, l’Esther i la Mariona, a la sèrie ‘Jet Lag’ que es va emetre per TV3. És una sèrie que encara s’emet per algun canal de televisió. Quan us veieu, què penseu?
A.R: Que joves!
M.P: Ara penso: que mones! Però en aquell moment ho veia horrorós.
A.R: Ens sorprèn ja que encara riem quan veiem la sèrie.
M.P: El que a mi em passa és que ara ho veig amb més distància i més tranquil·lament. Quan acabes de fer una sèrie, sempre costa de veure-la perquè sempre estàs jutjant. Ara que ha passat el temps, he agafat prou distància per veure-ho com un producte.
A.R: Quasi com si no fóssim nosaltres.
Trobeu a faltar fer televisió totes juntes?
M.P: Sí, es troba a faltar. Quan fa temps que no ho fas la veritat és que ve de gust canviar de lloc. És un altre codi i també ve de gust.
Per acabar, què demana T de Teatre en aquest nou any i en aquesta nova dècada?
M.P: “Salud”, “dinero”, “amor” i “trabajo”
A.R: I T de Teatre per molts anys.
Tornareu a Sant Cugat aviat?
A.R: Sí, a més estrenem al març nou espectacle al Teatre Poliorama de Barcelona.
