Laura Esteve, ballarina i fundadora de “Laura Esteve Centre de Dansa”
Als 10 anys Laura Esteve (barri del Poble-sec, Barcelona, 3 de gener de 1954) va començar els seus estudis de ball, tot i que des dels 3 anys sabia quina era la seva autèntica vocació: la dansa. I no anava errada, amb només 16 anys va entrar a formar part del cos de ball del Liceu, amb el mestre Joan Magriñà. A més va formar part del cos de dansa del Gran Teatre de Nancy i va realitzar gires per Europa. L’any 1986, un cop retirada de l’escenari i després de 14 anys vivint a França, aterra a Sant Cugat i comença la seva etapa pedagògica a la ciutat creant l’escola Fusió. L’any 1995 obre el seu propi centre de dansa: “Laura Esteve Centre de Dansa”, situat a la plaça de Sant Pere. Ara, Esteve, diu adeu a l’ensenyança, tot i que la seva filosofia i art se seguiran transmetent en una nova etapa de l’escola.
Qui és Laura Esteve?
He tingut la immensa sort de saber sempre el que volia. Tenia molt clar des de molt petita que volia ser ballarina. Llavors vaig lluitar moltíssim des de l’inici per aconseguir-ho. He intentat fer les coses amb seriositat i amb sentit de responsabilitat. I treballant molt, he assolit el que jo volia.
Quan vas començar al món de la dansa?
Vaig començar amb 3 -4 anys en una extraescolar a l’escola i vaig anar jo apuntar-me. Llavors vaig fer una aturada perquè el meu pare no volia que continués, ja que ell no volia tenir una filla ballarina. Passaven els anys i jo insistia i insistia i finalment als 10 anys la meva mare em va apuntar amb l’Emma Maleras, una gran mestra. A la meva mare li agradava molt el món de la dansa.
Per tant, als 10 anys comences els teus estudis de dansa. Com van ser els inicis?
La meva mestra amb 10 anys em va dir que anava molt tard si volia ser ballarina. Em va dir: “o que m’espavilava o no arribava”. I em vaig espavilar. Als 16 anys vaig entrar al Liceu com a professional…
I com va ser l’experiència de formar part del cos de dansa del Liceu?
La meva mestra em va dir que havia d’anar amb el mestre Joan Magrinyà i ell em va acollir a la seva escola, al carrer Petritxol de Barcelona. Magrinyà dirigia el cos de ball del Liceu i ell em va entrar com a ballarina professional. Hi havia una temporada d’òpera de 6 mesos i la meva primera actuació va ser amb l’òpera ‘Aida’. A més en aquella època combinava el Liceu amb l’Institut del Teatre.
Van ser 6 mesos perquè el Liceu no té una companyia estable de dansa. Llavors és quan decideixes marxar a l’estranger?
Jo volia viure de la dansa i els hi vaig dir als meus pares que necessitava marxar a estudiar a l’estranger. Vaig estudiar el Centre de Dansa Rosella Hightower a Cannes (França). I vaig estar 2 anys. Després la mateixa Rosella Hightower em va dir que estava preparada per passar audicions i em van agafar al teatre de Nancy.
Com és que avui en dia a Catalunya no hi ha una companyia estable de dansa en un teatre com el Liceu?
El mestre Magrinyà va fer una gran feina, però era tan sols la temporada d’òpera. Sempre he sentit que hi haurà una companyia de dansa estable al Liceu però no s’ha fet mai. Hem anat enrere en aquest sentit ja que abans hi havia temporada d’òpera. Potser és una de les coses que lamento més d’haver arribat al final de la meva carrera professional: que no hi hagi companyia estable a Catalunya. A Espanya n’hi ha una amb un pressupost de “risa”. Hi ha molts bons ballarins aquí però que han de marxar si volen viure de la dansa.
L’any 1974 comença la teva carrera professional però a França…
A la Gran Teatre de Nancy! Va ser difícil, ja que els dos anys a l’escola van ser meravellosos. Crec que els millors de la meva vida. Pensa que venia d’una Espanya franquista…una època difícil sobretot pels esperits lliures com jo. Va ser arribar a França i descobrir una llibertat, una manera de fer les coses…a més ballava tot el dia i amb uns professors magnífics.
Llavors l’etapa professional la vas viure diferent?
És que allà em vaig adonar del que era guanyar-se la vida ballant. Fins aquell moment havia pagat per ballar, ara em guanyava la vida amb el ball. Amb la dansa t’ensenyen a guanyar-te cada dia el que tens i d’un dia per l’altre ho pots perdre. La vida professional no és fàcil per un ballarí, és molt intens i molt dur.
Com era viure i treballar en un altre país?
Estàs immers en la teva vida professional, no coneixes pràcticament gent fora dels teus companys. Per sort vaig conèixer en el meu marit allà. Ens vam conèixer en el mateix teatre. El meu marit era cantant i pràcticament ens vam conèixer a l’escenari. Va ser un mes d’octubre i ens vam casar al mes d’agost.
Després de 14 anys a l’estranger, l’any 1986 t’instal·les a Sant Cugat.
Sí, el 1986 decideixo tancar la meva etapa com a ballarina professional, que va ser dels 16 als 33, i decideixo dedicar-me a la pedagogia. Vinc a Sant Cugat i amb la Pilar Roig, juntes, vam crear l’escola Fusió. Vaig estar 10 anys.
L’any 1995 obres Laura Esteve centre de Dansa en un magnífic i cèntric edifici. Tot un luxe!
Va arribar un moment que Fusió se’m feia petit. Vaig entrar un dia en una agència per preguntar si tenien un local i em van portar a l’edifici on estem ara. Em vaig enamorar del local, però estava en un estat lamentable, s’havia de fer tot de nou i jo no sabia si ho podíem pagar. Però el meu marit em va dir que només eren diners i que tirés endavant. I vaig pensar que tenia raó. I mira hem estat 27 anys!
Quin és el futur de Laura Esteve?
Uf…el mes de juny em jubilo. No deixaré de ser ballarina per què els ballarins ho som fins al final de la nostra vida, és una manera de viure. El dia a dia serà diferent.
I què passarà amb el centre de dansa?
Continua però no en aquest lloc. Aquí no és possible. Si s’ha de pagar el local a preu de mercat, és molt difícil. El meu equip continuarà però en un altre lloc. No està gaire lluny d’aquí, a 5 minuts.
Segueixes ballant?
En el meu cap molt, en el meu cos el que aguanta…A casa de vegades encara m’hi poso.
Quin és el secret per ser una bona ballarina?
La gent es pensa que has de ballar amb el cos i no és veritat. Es balla amb el cap. És la intel·ligència de la dansa.
