El millor lloc del món

El millor lloc del món

model-opinio-eva-tataret

 

Ara que hem deixat enrere Nadal, volia compartir una reflexió que fins ara no havia hagut de considerar seriosament. Quan tens la canalla petita, i dius «casa per Nadal» està clar que és «casa». Hom parla del menjador on es para amb cura una taula gran per tots, on s’escriu els noms de cadascú de formes diferents cada any. Es parla de la cuina plena d’olors de menjars, del tió a la sala d’estar, amb un plat de menjar al davant amb una manteta de quadrets de ganxet de colors diferents. Es parla del pessebre amb figures comprades a la plaça de la Catedral de Barcelona, de guarniments que van reciclant-se tunejats any rere any… I de la safata amb els dolços que a poc a poc van desapareixent.


Però ara els fills són grans, i volen lliures, i aquest any «casa per Nadal» no ha estat el mateix. Aquest any ha estat una casa amb habitacions per estudiants, una casa als afores de Lund, envoltada de camps nevats.

Una casa que acull la filla des de fa un temps i que els seus companys que
eren «a casa seva per Nadal» ens han deixat generosament. Una casa amb un tió suec que no duia barretina, però sí la manteta de quadrets de ganxet de colors. Una «casa» on hi érem tots 6, això ha fet que esdevingui CASA. I així hem viscut aquesta nova realitat: casa som nosaltres.

I això m’ha fet pensar en un conte preciós de Janosch que es diu Oh! Que bonic és Panamà de l’editorial Kalandraka. Dos amics, un petit os i un petit tigre que viuen plegats en una casa petita i acollidora. Els dos amics es cuiden, i se senten bé plegats. Però un dia el petit os veu una caixa de bananes al riu que te un rètol que diu Panamà. I tots dos tenen una necessitat de veure Panamà, un lloc que fa olor de banana…

I emprenen un viatge que després de moltes aventures els du justament a casa seva de nou. Però els dies havien fet que creixessin les herbes i que la casa es fes una mica malbé, així que els dos amics amb prou feines la poden reconèixer.

Tots dos es van afanyar a arreglarla i un cop a dins van veure que tot era més bonic que mai. Aquell, era el millor lloc del món. I no era la casa, no era retrobar el seu sofà de vellut, ni el seu balancí… Ni la seva cuina de mil olors delicioses. Eren ells dos, els dos amics que s’estimen i que es cuiden, ja sigui a la seva casa, al llarg viatge fet tot cercant Panamà o de nou a la seva
nova casa, que esdevé «el millor lloc del món».

 

 

Sirenes grans

Sirenes grans

model-opinio-eva-tataret

 

El mes d’octubre es va celebrar el Dia de la Gent Gran, i aquest és el fil que m’ha portat a escriure l’article. Cada dia passo per l’avinguda Cerdanyola cap al migdia i en veig força, de gent gran, sovint prenent una mica el sol. Uns acompanyats pels seus cuidadors, altres per fills o filles i molts amb cadira de rodes. Veig com els pugen la manteta per tapar-los les cames si es
gira una mica de vent i com els acaronen i els acaricien les mans. Veig com els parlen amb cura i tendresa . Sovint no hi ha converses, sinó més aviat paraules dolces que busquen reconfortar-los.

Després vaig cap a la plaça del Coll, i a mesura que em vaig acostant a al Collserola, veig més gent gran, avis i àvies que caminen decidits, però ara acompanyats de canalla que han recollit a l’escola i porten a dinar a casa. Quina sort que puguin dinar amb els avis!

La veritat és que jo no tinc gaires records dels meus avis: uns van morir abans que jo nasqués i amb els altres ens trobàvem molt poquet. He de confessar, doncs, que quan veig aquests petits infants que van de la mà dels seus avis, la nena que viu al meu cor té una mica d’enveja. És clar que, d’avis i àvies, n’hi ha de moltes maneres, però una àvia que m’agrada molt és la del conte que us vull presentar, la que surt a Sirenes, de Jessica Love, un àlbum il·lustrat editat per Kókinos. Aquesta àvia és molt animosa, no jutja, acompanya i, sobretot, estima moltíssim el seu net.

El protagonista d’aquest conte es diu Julian i li agraden molt les sirenes. Un dia, mentre la seva avià s’està banyant, en Julian es disfressa de sirena. L’àvia, quan el veu, es queda sorpresa, però, lluny d’enfadar-se (el Julian li ha agafat moltes coses, fins i tot unes cortines per fer-se la cua), l’àvia li regala un collar per completar la seva disfressa. I després el porta a una festa de carnaval, on el Julian desfila amb pops, meduses, peixos de colors i també amb sirenes, moltes sirenes com ell.

Aquest conte, que és bonic i valent, té molt poc text, però les seves il·lustracions estan plenes de color i detalls amb tant de contingut que fa que no siguin innecessàries gaires paraules. Us animo a gaudir d’un text que no jutja, que respecta el desig de cadascú de ser el que vulgui,
sense patir cap estigma. Ens explica una història senzilla i directa, que ens ofereix, alhora, diverses capes de lectura. És un conte ple de tolerància i sobretot d’amor.

Ah, i quan jo sigui una àvia, espero ser com la del Julian: animosa, amorosa i amb un somriure com el que té al final del conte.

Quan fa que no escoltes un conte?

 

model-opinio-eva-tataret

 

 

 

Per tradició sabem que escoltar i contar contes i rondalles afavoreix els efectes saludables per a la imaginació, serveix per a transmetre el que és bell i bo, el nostre llegat cultural i el de la humanitat. Són fragments de saviesa de temps antics. Transmeten símbols, arquetips, imatges…

Els contes creen sovint situacions de rialla espontània i ens endinsen en el món de l’humor. També ens duen a la ironia, a l’absurd, a situacions irreals. Ensenyen a lluitar contra les dificultats de la vida, a ser resilients. Parlen directament a la imaginació dels que els escolten, els obren mons i tenen el poder de guarir ferides, pors i mals comportaments; incentiven, eduquen i ens condueixen cap a la bondat.

Quan el conte que tens a les mans és una bona obra, et descobreix o et remou alguna cosa. Perquè el conte et parla directament a tu, i com parla de tu, d’algun aspecte que t’afecta, t’interpel·la i desperta el teu interès.

Tots els contes? Tots parlem de mi? M’atreviria a dir que sí, els bons contes parlen de tu i de mi, potser d’aspectes de mi que no conec, o que conec i m’espanten, o que m’agraden, o que intueixo…

Com abans deia, els contes ens condueixen cap a la bondat, un concepte infravalorat avui dia. Sovint la bondat es pren com una mostra de debilitat o de feblesa, quan en realitat és a l’inrevés: el cervell bondadós està preparat per molts àmbits de la vida, per a molts més que els cervells que no són bondadosos. El neuropsicòleg Richard Davidson (us recomano «La Contra» de La Vanguardia del 27-3-2017) diu que els estudis ens diuen que si s’estimula la tendresa en nens i adolescents, milloren els resultats acadèmics, el benestar emocional i la salut. També diu que mitjançant la bondat ens acostem als altres amb empatia i compassió, i és interessant la distinció que fa d’aquests dos termes: l’empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres, mentre que la compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per a alleugerir el seu patiment.

I hi ha un conte que justament mostra això del que t’estic parlant: El pirata de les estrelles, d’Albert Arrayás. Te’n faig cinc cèntims: un pirata que està sol navegant pel mar es queda sense res per a menjar, i té moltíssima gana. Tanta gana que tot mirant les estrelles comença a imaginar-se com deuen ser de cruixents, de bones… i finalment no té cap altre remei que menjar estrelles i més estrelles fins a tenir la panxa plena. I, aleshores, arribem al moment decisiu del conte. El pirata veu la lluna que està trista. I li pregunta per què està trista i per què plora. La lluna li explica que sense les estrelles està sola i plena de tristor. El pirata empatitza amb ella, és capaç de sentir la seva tristor. Però no es queda en la disculpa, que és sincera. El que fa és buscar una manera de reparar allò que ha provocat —certament sense voler—, perquè el seu acte ha tingut una conseqüència. La seva compassió fa que el pirata visqui una aventura divertida i les il·lustracions d’Albert Arrayás enriqueixen la narració d’una manera exquisida. Finalment el pirata troba la manera de reparar la conseqüència de la seva acció, d’alleugerir el patiment que ha causat i la història té un final divertit.

Aquest conte parla de mi —i suposo que també de tu—, dels cops que el que hem fet ha tingut una conseqüència que no havíem tingut present. I ens parla directament del que vam fer en aquell moment que vam conèixer-ne les conseqüències: si vam quedar-nos en la disculpa sincera, si vam empatitzar o si vam actuar amb compassió per a alleugerir el dolor que vam provocar.

Els contes, com aquest de què et parlava, crec que no tenen edat, tenen orelles que els escolten i cors que els reben. Quan les nostres orelles tenen poquets anys, el pirata ens agrada perquè és divertit, perquè té una panxa enorme, perquè pot parlar amb la balena, amb la lluna… perquè és decidit, perquè és bo i es preocupa per la felicitat dels altres… perquè té els cabells vermells i una barba molt bufona. I quan les orelles han crescut, ens agrada perquè ens mostra que, tot i haver hagut vegades que podríem haver mostrat més empatia i compassió cap als que han patit les conseqüències dels nostres actes, el conte ens agafa de la mà amorosament per dir-nos a cau d’orella: “A la propera podràs reconduir i reparar el dolor que has ocasionat: no et preocupis”.

I ara, vols que t’expliquin un conte?

“La màgia del…”

“La màgia del concert en directe!”

FloraPuntos_model-opinioTot i que encara falten alguns dies, us fem un recordatori pel proper concert de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat. Per aquesta ocasió, entre altres obres, interpretarem la “Simfonia del nou món” de Dvorák. Segur que gairebé tothom coneix aquesta simfonia. Potser no pel seu nom, però segur que quan escolteu la música direu, ah!, sí, és aquella! D’altres segur que la coneixeu perfectament i tant és així que quan estareu a la sala anireu escoltant la música i ja sabreu cap a on va.

Però, per moltes vegades que l’hàgiu escoltat amb discs, MP3 o que fins i tot la sapigueu de memòria, no us en refieu. El fet de venir al concert és un acte irrepetible, és una experiència única. Quan estem en un concert en directe no només sentim la música per l’oïda, sinó que també la sentim pel nostre cos. La riquesa de les melodies i els diferents timbres dels instruments envaeixen la sala i les seves ones es van reflectint per l’estructura en diferents dimensions i ens inunden el cos. Fins i tot podeu ser capaços de captar el diàleg que els músics projecten cap al públic i llavors participar amb el retorn cap als músics. Segur que a la sala ho sentiu diferent que a casa o en un altre lloc. Possiblement no serà perfecte però us arribarà més profundament i tindreu l’oportunitat de viure una agradable experiència, la màgia del concert en directe.

Us emplacem a viure una gran experiència el divendres 22 de novembre a les 21 hores al Teatre-Auditori Sant Cugat, en el qual l’orquestra interpretarà l’”Obertura Cavalleria lleugera” de Franz von Suppé, el “Concert per a flauta i orquestra, op. 64” de Fèlix Mendelssohn amb la flautista santcugatenca Elisabeth Franch i la “Simfonia núm. 9 del Nou Món en mi menor” d’Antonín Dvorák, sota la direcció del director convidat Salvador Brotons.

No us el perdeu perquè serà únic!

Més informació a www.simfonica.cat.

“La gestació…”

“La gestació de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat”

FloraPuntos_model-opinioEl passat 14 de setembre de 2019 a les 12h a l’Aula Magna del Conservatori Victòria dels Àngels, vam presentar la temporada de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat 2019-2020. Serà la temporada que celebrarem el 30è aniversari, però això serà a mitjans de l’any 2020. El naixement de l’orquestra, a l’any 1990, va ser fruit d’unes circumstàncies favorables de la societat cultural de sant Cugat que van contribuir al fet.

Als anys vuitanta, l’orquestra s’anava gestant, en Josep Ferré era el director de la Coral Sant Cugat del CMSC. A l’any 1986 va ser director del Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell i quan muntaven l’òpera Norma de Bellini, com que faltaven cantaires uns quants cantaires de la Coral Sant Cugat van anar a cantar l’òpera. Al cap d’uns mesos, el 27 de juny de 1987, coincidint amb el concert tradicional que la Coral Sant Cugat feia per Festa Major cada any al monestir, s’interpretava una versió “lliure” de la Norma de Bellini. Es va fer l’espectacle amb la Coral Sant Cugat, la Mª Àngels Sarroca (soprano solista), en Jaume Bragulat (percussió), en Joan Llamas (narrador), l’Andrés Gil (sintetitzadors), la Flora Puntós (ordinador), en Gustau Erill (guió) i en Josep Ferré a la direcció. Hi havia música que es tocava en directe però una gran majoria de l’obra es va introduir prèviament a un ordenador Atari. La música passava per uns sintetitzadors per uns cables “midi” que transformaven els sons amb els timbres dels instruments de l’orquestra i sortia per uns altaveus que estaven estratègicament col·locats en diferents punts de l’altar. El concert va tenir molta expectació mediàtica, estava replet de gent i també de cables per tot arreu. Per sort el mossèn Juli no ho va veure! El Diari del Concert núm. 22 del 27 de juny de 2007 es va dedicar a recordar aquest concert. Ho podeu consultar a la pàgina web de l’orquestra.

Des dels seus inicis fins ara, l’orquestra ha interpretat 669 concerts. El primer concert que va interpretar d’aquesta nova temporada va ser el Triple de Beethoven el divendres 29 de setembre de 2019 a les 21h al Teatre-Auditori Sant Cugat sota la direcció d’en Josep Ferré, director titular.

Més informació a www.simfonica.cat.

“Sobre la calor intensa”

Sobre la calor intensa

manel-cascante-model-opinio_
L’incendi de la Floresta i les Planes es va produir l’agost de 1994, no a principis de juliol com la majoria dels incendis devastadors d’aquell fatídic estiu a Catalunya. El context, però, era similar pel fet que, en aquelles dates, bona part de Catalunya es mantenia en una situació extrema de perill d’incendi. En el cas de Collserola, segons les dades de l’Observatori Fabra, entre l’1 de gener i el darrer dia del mes de juliol s’havien recollit 252 litres per metre quadrat, el 91% del que tocaria. Malgrat la dada, no especialment dolenta, la realitat al bosc a principis d’agost era una altra: l’estat de la vegetació continuava essent nefast, a causa dels efectes de l’onada de calor i dels vents eixuts i reescalfats de ponent que van castigar el territori. A aquest fet, cal afegir-hi que al llarg del juliol pràcticament no va caure ni una gota a Collserola. Els dies 10 i 11 d’agost, a més, la calor va tornar a ser extrema, amb màximes de fins a 34 graus.

Les condicions meteorològiques del present estiu del 2019, malauradament, recorden en bona mesura les d’aquell any, sobretot pel fet que també s’ha estrenat amb una onada de calor intensa – històrica- i molt primerenca. Convé recordar que el 28 de juny l’Observatori Fabra va fregar els 38 ºC, la temperatura més alta mai anotada en un mes de juny, un valor pròxim al rècord absolut d’aquest observatori centenari. El juliol, de moment, ha continuat marcat per les altes temperatures i per precipitació minsa. La sequera acumulada enguany també és considerable per bé que, com a punt a favor, tenim que al maig va ploure gairebé el doble del normal a Collserola – 110 litres- i va fer fresca fins a mitjans de juny. En qualsevol cas, però, la situació és actualment delicada. Les condicions meteorològiques de les pròximes setmanes seran especialment determinants.

“La revolución de la…”

La revolución de la empatía

dimitri-defranc---model-opinio
Todo siglo ha tenido su gran revolución, este siglo ha sido la Revolución Tecnológica la que ha marcado nuestras vidas, pero nos ha cojido desprevenidos y ha sobrepasado por mucho los tiempos de adaptación de la moral humana.

Algunas sociedades, algunas familias no han tenido tiempo de adaptación y se ven desbordadas porque ya erá dificil ser madre, ser padre, ser ejemplo de vida y ahora nos enfrentamos a un reto sin precedentes.

Por eso para comenzar a asumirlo hemos creado el concepto de Revolución de la Empatía, comencemos a ponernos en el lugar del otro/otra, intentando entender damos el primer paso para actuar con paciencia, prudencia poniendonos en el lugar de cualquier ser vivo.

De este principio partimos, seguro que uno de los lugares más difícil de poner en practica esta Revolución es la institución conocida por en ocaciones tener nula empatía, pero nuestro deber es llevarla a donde podamos, para eso ha sido creada, por eso luchamos.

“El Sant Cugat que volem”

El Sant Cugat que volem, el govern municipal que necessitem

xavier-cortes-model-opinio
Units per Sant Cugat treballem des de Sant Cugat per Sant Cugat. Municipalisme des del catalanisme polític. Amb la persona al mig de tota acció per dur a terme. Persona en qualsevol dimensió pública: família, entitats, empresa, etc.

llegir més…“El Sant Cugat que volem”