Records de la ràdio
“Em va donar per promocionar i col·laborar en la celebració de festivals de la Nova Cançó Catalana. Això em va permetre conèixer gent popular de la ràdio, com per exemple al popular Salvador Escamilla”
Per dir-ho clar i ras, casa meva és el més semblant a la casa d’un aficionat a guardar-ho tot, amb sentit de l’ordre i del rigor. I a no escatimar en voluntat i entusiasme. Casa meva, doncs, és plena d’objectes que ocupen i omplen parets, prestatges, lleixes i calaixos. També àlbums de fotografies degudament separats per temes. Ah! I cintes d’àudio amb talls de veu de notícies internacionals. La meva paranoia de drapaire arriba fins a tenir una bona col·lecció de fotografies i vídeos de Sant Cugat. Material que em continua omplint parets, prestatges, lleixes i calaixos. Un dia vaig estar a punt de trucar a Engrunes per fer net. Però no em vaig atrevir, ja que tot el que guardo, per a mi té sentit… Un viatge, unes vacances, una trobada d’amics, una pintura…
Trucar a Engrunes en aquell moment tampoc hauria estat cap bona solució, doncs això de triar el que tinc no sabria per on començar. Conclusió: vaig decidir no moure cap dit, no fos cas que prengués mal de tant tirar coses i em vingués la fluixera de cames.
Seguint amb el tema del “Fem Memòria” d’aquest mes, el dedico precisament a fer memòria de la RÀDIO que escoltava de petit. Tot ha començat després de comprovar que vaig tirar fa temps un objecte que no havia d’haver llençat mai. Ja sé que es va trencar en un trasllat, i que tan sols era una reproducció. Una reproducció d’un personatge molt popular a Ràdio Barcelona. Es deia Pau-Pi, un ninot de cartró-pedra amb cara d’entremaliat. Regirant per Internet he trobat el següent redactat sobre el personatge:
“Ayer domingo (2/10/50) la emisora catalana EAJ1 Radio Barcelona emitió un nuevo programa benéfico-infantil centrado en la figura del personaje Pau –Pi, un chico travieso pero educado, caracterizado por sus buenas maneras, apreciables en sus expresiones, mentalidad i vocabulario. Pau-Pi narra con una vocecita de ángel las aventurillas de su hermana con su novio y ofrece una visión cándida de ciertos aspectos de la vida de los adultos.”
Conclusió: vaig tirar el Pau-Pi, vaig fer una acció que no havia d’haver fet mai… És el que més em dol. El personatge en qüestió tenia la seva mica d’història encara que estigués trencat, si més no era una creació d’Enric Casademont i la locutora Pilar Montero. El meu interès per la ràdio penso que em va començar anys més tard, jo li diria sentit de la curiositat. Per això sé que els meus records els tinc de quan encara em faltava un pam per acabar de créixer. De quan vaig descobrir el que seria el meu primer amor. La passió per les ones. Aquestes em van atrapar des que vaig poder veure en directe el programa La Comarca nos Visita, que feien a l’estudi Toresky de EAJ1 Ràdio Barcelona els dissabtes al matí. Els oients de Sant Cugat, no sé per quina raó, teníem un tracte preferent, si no volíem seure a terra podíem retirar les entrades a l’espardenyeria de cal Soler, que aleshores estava al carrer Santa Maria. El programa era presentat i dirigit pels populars Dalmau i Vinyes, impulsors de les primeres campanyes benèfiques de Ràdio Barcelona. Darrere van vindre altres programes radiofònics. Recordo les aventures del detectiu Taxi Key, una mena de Colombo avançat al seu temps que ens tenia a tots intrigats. Que dir també del trapella de la família Matilde, Perico i Periquin. Al pobre Periquin sempre li tocava rebre. Un altre espai radiofònic de l’emissor va ser l’inoblidable Tambor, amb els seus populars personatges Cucarachin Multagorda, el Rei Saltamontes, el Grillo Violin o el Cienpies Curioso. Historietes totes elles escrites per Armand Maties Giu. Recordo com si fos ara mateix l’entradeta musical del programa… Tambor, Tambor, Tambor, Tambor, Tambor!!! I així un dia darrere l’altre en què vaig aprofitar per acabar de créixer. Cada dia un centímetre més fins a arribar a sentir interès pel “diario hablado de las dos i media de la tarde de EAJ1 Radio Barcelona, conexión con Radio Nacional de España…” Més endavant el meu interès el vaig posar en concursos radiofònics; Lo Tomas o lo Dejas, El Popotero, Caja o Dinero, Avecrem llama a su puerta, i els divendres al vespre l’humor de Pepe Iglesias El Zorro. “El Zorro zorrito para mayores i pequeñitos…” Sempre començava la seva actuació interpretant una melodia en forma de xiulet molt característic.
Aquella edat la ràdio no em va deixar de sorprendre, fins i tot em va descobrir que hi havia una senyora que donava consells a altres senyores mentre sonava una musiqueta de fons que es va fer molt popular “nani…nani…nana…nanani…nanana…”. De gran em vaig assabentar que no era una senyora sinó un senyor qui manegava el consultori de doña Elena Francis. Quin desengany.
Un cop fet un homenet, dinou o vint anys, em va donar per promocionar i col·laborar en la celebració de festivals de la Nova Cançó Catalana. Això em va permetre conèixer gent popular de la ràdio, com per exemple al popular Salvador Escamilla, ànima del programa Radioscope així com la moguda de les noves veus de la cançó… Ràdio Barcelona enganxava, i tant si enganxava. Eren uns altres temps, que no per ser d’uns altres temps estaven mancats de la màgia necessària per fer riure o per fer plorar. Avui en diríem llàgrima fàcil, com les de la meva mare quan escoltava el serial Ama Rosa, de Guillermo Sautier Casaseca. Programa radiofònic que aconseguia congregar a tota la família al voltant de l’aparell de ràdio. Com també ho aconseguia un altre dels grans comunicadors, Alberto Oliveras, amb Ustedes son Formidables. Quins grans mestres de la Ràdio! Amb els trenta i tants ja complerts recordo que un bon dia també em vaig emocionar en escoltar per primera vegada una nova emissora de ràdio que acabava de néixer. Era una nova veu que a partir d’aquell 1982 passaria a estar sempre al meu costat, havia nascut Ràdio Sant Cugat.
