Si alguna cosa hem pogut aprendre és que en aquest planeta no estem
sols. La Terra és un bé que no ens pertany, només hi tenim el dret d’ús i
l’obligació moral de deixar-la el dia de demà en millors condicions.
Quan em poso a preparar el Fem Memòria d’aquest mes de maig falten encara quinze dies per la sortida del Magazine. Vaig sobrat de temps. Suficient com per no veurem atrapat, la qual cosa em permetrà reescriure si cal. De fet és el que més m’agrada. Però també és la part que més em tortura, ja que no deixa de ser un no acabar mai. Posat mans i a la feina i en previsió al que pugui passar, potser que comenci a escriure com més aviat millor. No sigui que el virus truqui a la porta i m’agafi amb els pixats al ventre. Maldecap que no vull i menys ara que els experts comencen a veure claror a la recta final del confinament. Una altra cosa serà si quan acabi aquest malson, existirà o no un altre després. O per contra, el que quedarà serà un desconcert general… I em poso a escriure ara que encara puc.
He passat dos mesos confinat a casa, escrivint i seguint a totes hores les notícies, fins que he acabat amb un empatx d’informació. Dos mesos sentint a parlar de la pèrdua de la normalitat i de com érem de macos, m’ha deixat tocat. Veure cada dia militars per la Tele -per cert, no sé què hi feien que ara no puguin fer- ha evidenciat una manca de preparació més que evident. En definitiva, la pandèmia ha destapat no poques mancances en tots els sentits.
…I parlant de normalitat, si és que encara se’n pot parlar, no puc deixar de pensar en el que NO és normal. En tots aquells que en un moment o altre ens han deixat des que va començar aquesta tragèdia del coronavirus. Penso en tots els que no hem pogut acomiadar degudament. Eren persones com nosaltres. Tenien noms i cognoms. També tenien veu i records per compartir, i ganes de viure… Les últimes informacions diuen que ja quasi hem superat els dotze mil morts només a Catalunya. Dotze mil persones que no es mereixen ser oblidades per moltes ganes que tinguem la resta de tornar el més aviat a la normalitat perduda. Estic segur que un cop hàgim superat la fase de confinament serà moment de retre’ls la vetlla que tenim pendent i a la vegada donar-los l’adéu definitiu.
Si alguna cosa hem pogut aprendre, amb el drama del coronavirus, és que en aquest planeta no estem sols. La Terra és un bé que no ens pertany, només hi tenim el dret d’ús. I l’obligació moral de deixar-la el dia de demà en millors condicions de les quals ens la van deixar els nostres pares. Per això penso ja en la propera epidèmia. Serà més letal? Algú sap què haurem de fer? Ningú ho sap. El que sí que sabem és que existirà. Potser la patirem d’aquí a cinquanta anys o qui saps si només d’aquí a uns mesos. Que vindrà ja podem pujar-hi dempeus, que vindrà. Igual que va vindre ara fa cent anys la Grip Espanyola amb més de 180.000 morts només dins del territori espanyol. I més de 50.000.000 en tot el món.
L’epidèmia del coronavirus és la tercera gran plaga mortífera que el poble ha patit al llarg dels últims cent anys. I com en les dues anteriors, també aquesta passarà.
Cinquanta anys després, una altra pandèmia de nefastes conseqüències entre els anys 1955 i 1963 va afectar a tota una generació infantil. Va ser batejada com brot de poliomielitis. I en aquest cas, va afectar sobretot a infants menors de deu anys. Es calcula que avui hi ha en territori espanyol unes 300.000 persones que pateixen seqüeles molt severes de per vida. La majoria d’aquells infants van acabar o bé en cadires de rodes o portant aparells ortopèdics a les cames. Tinc records d’haver jugat a pilota al carrer amb un d’aquells nens, amb prou feina teníem nou o deu anys. Sempre li agradava fer de porter, deia que així no havia de caminar tant i que podia utilitzar el bastó que duia com si fos una cama. Una vegada, en la que anàvem embalats per la sinergia del joc, sense voler, em va provocar una ferida al cap. L’epidèmia del coronavirus és la tercera gran plaga mortífera que el poble ha patit al llarg dels últims cent anys. I com en les dues anteriors, també aquesta passarà. El seu bastó equivalia a una cama bona i el feia anar per tot, la veritat però, era una altra. Recordo també altres nens i nenes que després dels anys d’escola van continuar vivint a Sant Cugat. Avui cada cop que els veig pel carrer em ve a la memòria la lluita que durant anys han tingut com a col·lectiu d’afectats, enfront de l’estat espanyol. I és que el govern franquista de l’època no va fer prou per portar la vacuna que ja estava en el mercat. Vacuna que fou descoberta pel doctor Jonas Salk, dels EUA. El govern d’Espanya va preferir amagar els efectes d’aquella epidèmia amb l’ànim de tapar els milers de contagis que s’estaven produint al país. Milers de víctimes es podien haver evitat si la vacuna no hagués arribat a Espanya deu anys després.
El tractament i les facilitats per disposar de la vacuna no foren per tothom igual. Els fills d’afins al règim franquista van tenir més sort, ja que aquests sí que van rebre la vacuna amb la urgència i puntualitat necessària. Prova d’aquest fet tan trist han estat les contínues reivindicacions dels afectats, reclamant justícia per haver hagut de viure tota la vida sempre lligats a costoses i doloroses pròtesis ortopèdiques.