El 1986 es va inaugurar Chic Sant Cugat i el món de la nit de la ciutat i la província va canviar per a sempre. Darrere d’aquest projecte es trobava un jove Octavi Barnils, avui promotor de Mercantic, que a mitjans del 80 va voler obrir una gran local de nit a la ciutat. I no només va fundar Chic Sant Cugat, després el va seguir El Café de Belgrado i els històrics “avions” de la carretera de Rubí.
Chic Sant Cugat
Tot va néixer amb el desig de l’Octavi d’obrir una discoteca a la ciutat. El seu pare era propietari de diversos terrenys a la zona, prop d’on avui en dia trobem el Mercantic, i volia vendre’s un solar annex. L’Octavi va buscar socis que l‘ajudessin a introduir-se en un negoci en què era inexpert i no només els va trobar, sinó que va aconseguir vendre’ls-hi els terrenys al doble del preu que li havia fixat el seu pare i també va obtenir una part del negoci. En paral·lel a les negociacions, també avançaven les obres del local i l’Octavi va buscar una persona de confiança que se’n fes càrrec. És en aquest punt on apareix la figura de Jordi Clapés, que com veurem, va resultar una part fonamental d’aquesta història.
Jordi Clapés, director Chic Sant Cugat (1986-1990): “Necessitaven algú de la casa que estigués pendent de les obres, vigilant. Jo anava vigilant les obres contínuament. Van començar els treballs i vam anar fent, fins que va arribar el dia de la inauguració i no tenien director. Llavors, el Joan Durant va dir: «Per mi, en tinc un aquí. Jo m’hi quedaria el Jordi, perquè fins ara, durant les obres, ha complert i m’ha demostrat que és una persona que mira per la casa i que és de confiança». A mi ja m’està bé”.
L’Octavi va acabar associant-se amb els propietaris del Chic de Molins de Rei, Vicenç Puig i Joan Duran, que també eren els fundadors de Chic Privée a Barcelona, d’aquí el nom del local i el popular logotip. L’Ajuntament els va obligar a incloure “Sant Cugat” al nom, dins d’una llarga negociació per poder obtenir els permisos d’obertura.
Finalment, el 27 de febrer de 1986 es va inaugurar Chic Sant Cugat. I el Chic Sant Cugat no era una discoteca més. Es va equipar amb la darrera tecnologia de l’època, amb terres de marbre i una piscina en mig de la pista de ball.
El café de Belgrado
Després de 4 anys d’inaugurar, l’equip de l’Octavi i el Jordi van decidir marxar i afrontar nous projectes. Sota una nova direcció, el Chic Sant Cugat va continuar funcionant amb els seus propietaris originals, Vicenç Puig i Joan Duran fins al 2004, però durant aquella època també es van crear nous espais històrics de la nit santcugatenca.
Jordi Clapés: “Vaig deixar el Chic per circumstàncies diverses i quan vaig fer-ho, l’Octavi vaig dir: «Doncs jo també marxo». Aleshores vam muntar el Cafè Belgrado, que abans era el garatge dels camions de la fàbrica de ceràmica de Barnils. Al cap de dos anys de tenir-lo en marxa, va ser quan vam fer el dels avions.”
Sant Cugat Airport
Aquests dos avions es van convertir en una imatge icònica a la carretera de Sant Cugat a Rubí i es van convertir en un símbol de l’oci nocturn santcugatenc a principis dels anys 90. En Jordi ens explica com aquella esboxarrada història va començar amb l’Octavi llegint una revista.
Jordi Clapés, director Sant Cugat Airport: “L’Octavi estava llegint la revista ‘Autopista’, una publicació de cotxes, quan em va dir: «Jordi, mira què posa aquí. Diu que es ven un avió! Un avió seria molt xulo, no? Per muntar-hi alguna cosa». Llavors vam contactar amb el propietari. L’avió era a Torrejón, així que es va desplaçar fins allà, va tancar el tracte amb aquell senyor i, quan va tornar, em va dir: «Ja he comprat l’avió. Tinc un terreny per aquí baix, però he de parlar amb el meu pare per veure on és exactament». Hi havia una vinya a la zona i, després de trobar-lo i ubicar-lo, va començar tots els tràmits per demanar els permisos corresponents i tirar el projecte endavant. “
A finals dels setanta molts grans avions americans es van reconvertir en discoteques a tot l’estat: Mallorca, València, Àvila i també a Sant Cugat. El de Sant Cugat era un dels tres models americans de la marca Boing que l’Exèrcit de l’Aire espanyol va comprar a la Guàrdia Nacional. Eren uns models molt particulars, uns avions cisterna que servien per a proveir de combustible en ple vol als caces Phantom F4.
Només un any després d’aquest reportatge de propaganda, els tres Boeing es van deixar d’utilitzar. Van estar operatius a la base aèria de Torrejón de Ardoz durant només quatre anys i al 76 els van subhastar com a ferralla. El primer avió va trigar uns 10 dies a arribar i el cost del transport i el muntatge va resultar més car que la mateixa compra de l’avió.
Jordi Clapés, director Sant Cugat Airport: “Un cop l’Octavi va comprar el primer avió, aquest va trigar uns deu dies a arribar, i el cost del transport i del muntatge va resultar més car que la mateixa compra de l’aparell. La Guàrdia Civil va estar molt pendent de tot el trajecte des de Torrejón fins aquí. Hi havia un camió que portava el fuselatge i un altre que transportava les dues ales, l’una sobreposada sobre l’altra, i la cua al damunt. Hi havia molts ponts pels quals no es podia passar per falta d’alçada, de manera que la logística del transport va ser extremadament complexa. Al cap d’uns dies, quan ja ho havíem lligat tot, va trucar un senyor i va preguntar: «Escolti, vostès han comprat un avió?». Li vam dir que sí, i va afegir: «Doncs el comboi que transporta el seu avió s’ha aturat a menjar al restaurant que tinc a Albacete, i jo en tinc un d’idèntic aparcat davant de casa meva». Aquest senyor tenia el restaurant a tocar de la base aèria d’Albacete i havien après a ficar l’avió empenyent-lo cap al seu terreny. A través d’això vam contactar amb ell, vam anar a Albacete a veure l’avió i vam veure que era encara més autèntic que el primer, perquè estava completament intacte.”
Finalment, el primer avió va arribar a Sant Cugat i va començar el procés de reconstrucció. Van trigar un mes i mig en fer-ho i van comptar amb l’ajuda, entre d’altres, d’un membre del mateix Exèrcit de l’Aire.
A principis dels 90, la discoteca Sant Cugat Airport es va inaugurar a la carretera de Sant Cugat a Rubí i va revolucionar l’oci nocturn a la ciutat i la rodalia. Tot s’havia cuidat amb molt detall, des dels uniformes dels treballadors que emulaven a pilots de l’exèrcit, comandants de vol i hostesses de vol, fins als mateixos tiquets d’entrada, que simulaven targetes d’embarcament.
L’Octavi Barnils va estar pocs anys al capdavant d’aquest centre d’oci, va sortir-ne al 93. Després d’aquella època, el Jordi Clapés va marxar a la Cerdanya on regenta un negoci.
La fi d’una època
El Sant Cugat Aiport va anar canviant de mans i noms amb els anys: Music Box, Carpes Chic Sant Cugat, Carpas Summer, Carpes Latinas i el darrer Drinkking Lemon.
Amb el nou mil·lenni, els icònics avions que van ser desballestats i venuts al pes com a alumini. Els successius gestors van conservar l’espai i les carpes, però poc quedava ja de l’esperit original del projecte. L’Ajuntament va cedir els terrenys a una empresa que va fer fallida i després del desnonament, aquest espai ha quedat en desús i continua a l’espera d’un ús definitiu, mentre a poc a poc s’aixecà el nou barri de ca n’Ametller, del que acabarà formant part.
Pel que fa a la discoteca Chic Sant Cugat, després del seu tancament el 2004, l’edifici va ser demolit i avui en dia s’aixeca un hotel, però el record d’aquests històrics locals del nostre oci nocturn continua molt viu, quatre dècades després, en el record de milers de santcugatencs.
