Tots els Òscars porten a Roma
És la setmana dels Òscars i fent gala d’una temeritat poc avesada en mi em disposo a criticar una de les pel·lícules amb més nominacions (n’acumula 10) i que segons els entesos acabarà triomfant la nit del 24 de febrer. Preparats? No m’ha agradat Roma.
Ho dic d’entrada perquè així als que tampoc us ha agradat seguireu llegint esperant trobar complicitats en aquest article i als que us ha entusiasmat seguireu amb la lectura per reafirmar-vos en la vostra opinió i pensar que no en tinc ni idea de cinema. I és cert, no en tinc ni idea, però em sembla una de les pel·lícules més sobrevalorades que he vist mai.
Potser és aquest el problema; que tothom en parla tan bé que després, un cop et poses davant de la pantalla per impregnar-te d’aquesta obra d’art hi acabes veient simplement un film llarg –dura dues hores i quinze minuts!-, avorrit –crea una sensació d’angoixa constant que et fa pensar que en qualsevol moment passarà alguna cosa molt greu que després no acaba passant- i en blanc i negre. Au sí, correm-hi tots a premiar una peli en blanc i negre: fa anys que això ja es feia i fa temps que ha tornat.
