Per Jordi Pascual, periodista local a El Cugatenc
Ara que ja ha acabat un agost atípic, l’inici del curs és igual d’estrany. Amb una pandèmia que no marxa i, de fet, s’agreuja, les crides a la responsabilitat no poden quedar en no res. No fa ni mig any que aplaudíem el personal sanitari, que ens preocupàvem pel benestar dels nostres conciutadans, que ens organitzàvem en xarxes de suport… i ara sembla que hem perdut molts d’aquests aprenentatges.
A Catalunya, segons Salut Pública, un 45% de les persones que han estat en contacte amb malalts de Covid-19 no compleixen bé la quarantena i que hi ha un 13% de positius en proves PCR que tampoc ho fan. Al percentatge també hi ha persones que no poden deixar de treballar ni en la pitjor de les circumstàncies, una advertència per a potenciar la resposta de les administracions a les persones més vulnerables i per a enfortir la conscienciació.
Hem d’entendre el que fa només uns mesos teníem claríssim: que quedar-se a casa, reduir els nostres contactes socials, portar mascareta… són respostes solidàries amb la resta de gent. Perquè això no ens llevarà la pandèmia però sí servirà, mentre no es trobe la vacuna, per a evitar morts i esquivar el col·lapse sanitari.
Ens enfrontem també a una onada de conspiranoics i negacionistes que potser són pocs però fan molt soroll. Quan moltes coses del nostre dia a dia fallen, la desconfiança creix i això, per se, no és negatiu. El que no es pot permetre és que la desconfiança es convertisca en una irresponsabilitat que engrandisca el problema.
Mentre, seguim sotmesos a un debat entre l’autoritarisme i la llibertat, entre l’obligatorietat i la responsabilitat individual. Un apunt sobre el qual reflexiona el filòsof Slavoj Žižek al seu darrer llibre d’urgència Pandèmia. La Covid-19 trasbalsa el món [Anagrama, 2020]: “Aquesta manera de subratllar la responsabilitat individual, encara que en part sigui necessària, funciona com a ideologia des del moment que serveix per ocultar les qüestions més generals de com caldrà canviar tot el nostre sistema econòmic i social. La lluita contra el coronavirus per força ha d’anar de bracet de la lluita contra el confusionisme ideològic i com a part d’una lluita ecològica general”.
Un llibre que, ja com a apunt final, també planteja una altra reflexió que hem pogut fer els darrers mesos: les persones que poden teletreballar són les més benestants mentre la majoria de treballadores dels serveis bàsics i/o precàries no tenen més remei que exposar-se al virus, unes “noves divisions” que ens poden portar conseqüències nefastes en un futur proper.
