Ivan Flix. Dimarts 10 de novembre del 2026. 12:13 h
Mig centenar de rieres i torrents travessen el territori de Sant Cugat. Moltes parteixen de Collserola i la majoria no tenen aigua la major part de l’any. Alguns cursos d’agua corren invisibles sota els carrers de la ciutat moderna i només ens enrecordem d’ells quan plou fort. Però per què es van soterrar les rieres? Va ser una bona decisió? Per on circulen els 10 kilòmetres de rieres soterrades de Sant Cugat? El canvi climàtic ens està afectant? I, el més important, què podem fer per a prevenir les inundacions?
Per respondre aquestes preguntes hem de fer un viatge en el temps al Sant Cugat de mitjans del segle passat, quan la ciutat era una vila de carrers de terra on les rieres i els torrents travessaven el poble amb llibertat cada cop que plovia. Una de les primeres infraestructures que es va aixecar va ser el Pont Gros, que es va construir el 1877 al lloc que avui ocupa el carrer de Francesc Moragas, per poder salvar el curs del torrent de Can Trabal i poder comunicar Sant Cugat amb Barcelona. Amb el creixement de la ciutat als anys 60 i amb les grans riuades de l’època, l’Ajuntament es va veure en la necessitat de donar una solució als veïns que veien com els seus carrers es convertien en rierols cada cop que plovia. La plaça del Doctor Galtés era un dels punts que més inundacions patia i, finalment, l’Ajuntament va acordar cobrir el torrent de la Bomba el 7 d’abril de 1976. És en aquest moment quan s’inicia la cobertura de les rieres i torrents del centre, coincident amb el gran creixement de la ciutat. Un procés que culminarà a finals dels 90 amb el soterrament del darrer tram de la rambla del Celler. Va ser una decisió encertada? L’enginyer civil Oriol Barbosa, especialista en gestió de riscos d’inundacions, ens explica que “el soterrament es va fer principalment per guanyar sòl urbanitzable i obrir vies de circulació en zones on les rieres la major part de l’any baixen seques”. Tanmateix, l’Oriol considera que “avui dia aquesta solució es considera obsoleta”, tot i que el soterrament “ha estat una pràctica molt comuna a tota la conca mediterrània”.
Com és Sant Cugat?
Sant Cugat està situat a la part més alta de dues conques hidrogràfiques. L’enginyer Oriol Barbosa ens explica que “la divisió la trobem al Turó de Can Mates”. L’aigua que cau cap a l’oest va a parar a la riera de Rubí i d’allà al riu Llobregat, en canvi, la que cau cap a l’est discorre per les rieres que creuen el nucli urbà i acaba al riu Besòs. Això també suposa que a Sant Cugat no li arriba l’aigua de pluja procedent d’altres ciutats veïnes arrossegada de quilòmetres amunt per grans rius. L’aigua arriba directament de Collserola i del municipi i comença a baixar a gran velocitat pràcticament des del mateix moment que toca terra. Això provoca que les rieres s’omplin en qüestió de minuts i agafi la ciutadania completament per sorpresa.
Sant Cugat s’ha articulat històricament sobre una xarxa de més de 50 rieres i torrents. Tot i que el desenvolupament urbà del segle XX va soterrar més de deu quilòmetres d’aquests cursos d’aigua sota carrers i passejos, més del 40% del seu traçat es conserva en estat natural al Parc de Collserola, com a testimoni viu del patrimoni hidrològic i ecològic local.
La riera de Sant Cugat
Hi ha moltes rieres i torrents que corren invisibles sota els carrers de Sant Cugat, però segurament la més important és la mateixa riera de Sant Cugat que travessa el centre de la ciutat de punta a punta. Hi ha dos grans torrents que conflueixen en ella i que circulen per sota de la ciutat: un és el torrent de la Bomba que es converteix en afluent soterrani al Parc Central i dona nom a un dels carrers per on circula. L’altre torrent entra a la xarxa subterrània pel Camp de Golf, sota el carrer d’Àngel Guimerà. Es tracta del torrent de Can Trabal que acumula totes les aigües d’aquesta zona i passa per sota de la rambla de Can Mora. Els dos torrents conflueixen a la rambla del Celler, on passen a anomenar-se riera de Sant Cugat i, des d’allà, surten a l’exterior al parc de la Pollancreda, en direcció a Cerdanyola.
Per què es va inundar el carrer de Sant Jordi?
Una de les zones més afectades va ser la del carrer de Sant Jordi, que no acostumava a viure aquest tipus d’episodis. Domicilis, comerços i aparcaments es van inundar i alguns veïns van haver de ser desallotjats. La inundació del carrer es va produir per una combinació de factors. Per exemple, L’expert Oriol Barbosa ens explica que aquesta zona és “com una bassa” i està situada sobre l’eix natural del torrent de Can Trabal i la riera de Can Mora. Tot i estar soterrats, els antics corredors naturals continuen essent la via per on l’aigua tendeix a fluir quan es produeix un desbordament. L’orografia de Sant Cugat també va afavorir que l’aigua arribés molt de pressa a la ciutat i l’alta impermeabilitat urbana i saturació del clavegueram van causar el desbordament. “Quan les canonades arriben al seu límit de capacitat, la pressió hidroestàtica fa saltar les tapes dels embornals i l’aigua comença a brollar cap a la superfície, convertint el carrer en una extensió del riu i inundant zones on teòricament no s’esperava que passés”, explica Barbosa. I afegeix que l’impacte del canvi climàtic “modifica radicalment la probabilitat” que es produeixen aquestes grans afectacions. Un episodi de pluja que abans passaven cada 100 anys, ara poden repetir-se cada 50.
Com es poden evitar les inundacions?
El manteniment de les lleres i les entrades dels canals és fonamental, així i tot si el cabal supera els límits de disseny, la neteja per si sola no pot evitar la inundació. La responsabilitat de la conservació i neteja de les lleres de les rieres no recau en una sola administració, depèn de per on transcorre cada tram. Dins de les ciutats la competència és dels Ajuntaments, però en zones naturals o interurbanes la responsabilitat recau a la Generalitat a través de l’Agència Catalana de l’Aigua. Oriol Barbosa també ens explica algunes actuacions de prevenció que es podrien dur a terme per evitar els desbordaments de les rieres: “la clau és actuar abans que l’aigua arribi al nucli urbà, laminant el cabal i reduint-ne la velocitat mitjançant petita infraestructura o zones de retenció que afavoreixin la infiltració al subsol”.
La nova moda europea: recuperar les rieres
Segons l’expert hidràulic Oriol Barbosa, la pràctica de cobrir rieres per guanyar sòl urbanitzable, molt comuna durant el segle XX a la conca mediterrània, es considera avui dia una “solució obsoleta”. A estats com Països Baixos o Dinamarca s’està apostant per la renaturalització de rieres, coneguda com “daylighting”, una tendència urbana que redueix el risc d’inundacions, millora el drenatge natural i la qualitat urbana. Malgrat ser el model de referència, Barbosa reconeix que aplicar-ho a ciutats com Sant Cugat és molt complex: “En un context de manca d’habitatge, és difícilment justificable enderrocar edificis només per renaturalitzar un curs d’aigua”. D’altra banda, suposaria un cost econòmic elevadíssim i una transformació urbanística inassumible. Com a alternativa viable, Oriol proposa transformar la trama urbana en una «ciutat esponja». Mitjançant els “sistemes de drenatge sostenible” com paviments drenants, parcs i zones de retenció, el sòl permet filtrar l’aigua de pluja directament al subsol abans de saturar la xarxa de clavegueram.
