Aquest any també, la Diada

“Aquest cop, el Fem Memòria va més enllà de l’àmbit estrictament local. La transcendència que ha tingut la celebració de les manifestacions dins la Diada Nacional de Catalunya ens hauria de fer reflexionar.”

Una vegada, més estem a les portes d’una nova Diada Nacional de Catalunya. I com en altres edicions, també en aquesta molts catalans sortirem al carrer a reivindicar drets i llibertats, un cop més. Sortirem a manifestar la necessitat vital que tenim de fer ús de la democràcia com a eina de normalització social. Sortirem a reclamar la pèrdua de valors primaris com el respecte i el diàleg. Sortirem, sí, sortirem amb el desig un cop més d’omplir places i carrers al crit d’un sol clam, unitat. Ara bé, si amb les 42 edicions anteriors, unes més massives que altres, no hem aconseguit avenços suficients, què més hem de fer per superar aquesta barrera en forma de desconfiança que generem més enllà del territori català? Què més hem de fer… Mirin si no d’on venim i on estem, semblem una autonomia de rodalies. Panorama magre el que tenim per endavant si tenim en compte les disputes dels mateixos partits catalans i la distància que ens separa del desig d’autodeterminació.

Manifestació al passeig de Gràcia l’11 de setembre de 1978. Fotografies: JM Cabrerizo.

Aquest any la diada també serà reivindicativa, i si cap, més que mai. Motius no ens en faltaran. Serà festiva, també. Però sobretot serà el marc propici per plantejar a la taula de negociacions la necessitat de trobar acords al problema català. Fa massa temps que anem dient, aquest any també. La d’aquest any farà 43 després d’aquella primera diada celebrada a Sant Boi. I com aquella també es farà sota repressió, amenaça de retallades i amb presos polítics tancats a les presons. La història com podem veure és tossuda i es repeteix, perquè en el fons de la qüestió sempre hi ha el mateix per què… I és que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure, ni pitjor sord que no vol escoltar, i aquesta pràctica el poder central la domina a la perfecció.

La primera

La primera Diada em va agafar treballant precisament al terme de Sant Boi, a una zona industrial de l’autovia de Castelldefels. Era l’any 1976. Recordo que era un dissabte al matí, tota la feina que vaig fer es va limitar a veure passar cotxes que anaven de camí a la concentració. Portaven senyeres que treien per les finestres. Aquella imatge per a mi no deixava de ser un fet insòlit, no perquè les traguessin per les finestres dels cotxes, sinó perquè en portessin. Tenir una bandera catalana a casa no era la cosa més corrent. Entre els companys fèiem comentaris sobre la concentració que estava produint-se a la població de Sant Boi. En aquells moments no érem conscients del moment històric que estàvem vivint, més de cent mil persones. Ho deia la ràdio. La plaça a rebentar. A mesura que anava passant el matí, nosaltres anàvem abaixant la persiana de la porta que teníem a mig tancar, ja que era molta la policia que esperava en furgons ordres per intervenir.
Aquella primera manifestació va ser un fet tan innovador, insòlit fins i tot, que vaig demanar tallar un petit retall d’un tros de senyera més gran, i en vaig fer diversos bocins. Ens els vam repartir. El meu el vaig arribar a portar enganxat al retrovisor del meu cotxe una colla d’anys.

La segona

La segona la vaig poder viure en primera línia, va ser l’11 de setembre de 1977, marxa que es va fer a favor del catalanisme i autonomia de Catalunya amb el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Fou la primera autoritzada després de la mort del dictador.

Els responsables en aquella ocasió van calcular la participació en més d’1 milió de persones. Ben cert que hi havia moltíssims manifestants. Puc corroborar-ho donada la meva privilegiada posició, enfilat al peu d’un fanal del passeig de Gràcia amb cantonada carrer Casp. Era jove i em veia valent per grimpar fins al punt ideal, elevat i amb bones vistes des d’on poder buidar dos carrets de fotografies, com es feia abans. Avui tinc una bona col·lecció que guardo amb un especial interès. Com a fet curiós també recordo que entre els manifestants hi havia una ikurriña, només una, tothom se la mirava i aplaudien al seu pas.