Dilluns 26 d’octubre del 2026. 15:35 h
Nedar relaxa, ho diu tothom. Jo fa cosa d’un any que hi vaig i confirmo que soc l’excepció. Només arribar ja em poso nerviosa en el procés de cerca d’un carril lliure. No soc massa bona nedadora i això de compartir espai amb braços i cames d’altri em tensa de mala manera. L’atrezzo obligatori tampoc és el més confortable: un gorro que m’apreta les idees i unes ulleres que no saps quan, ni com, ni per què, però que en algun moment de la travessa deixaran de fer la seva funció i l’aigua començarà a entrar en tromba. Per no parlar de la cara que em deixen; ja poden haver passat tres hores des que he sortit de l’aigua que encara les tinc marcades al voltant dels ulls, com si me’ls hagués embasat al buit. Tens temps per pensar, diu la gent. Pensaments que has de compaginar comptant piscines, perquè el rellotge -tampoc n’he esbrinat el motiu- sovint es descompta i me’n posa de més o de menys. Ara, el pitjor que puc fer és anar-hi enfadada. La mala llet va in crecendo, perquè jo sempre em dono la raó i allà dins, en remull, no hi ha ningú que m’ho pugui rebatre.
