Josep Canals

Galerista

  • A punt de finalitzar l’any que la pandèmia de la covid-19 ha marcat tot el món, és moment que, a banda d’intentar salvar vides, d’unir tots els esforços del món cultural per seguir sent persones cultes. La premsa ens recorda diàriament el que representa la cultura per l’ésser humà i la pessimista situació que viu el sector actualment. A Sant Cugat i a Catalunya, en comptes d’adoptar el desànim, els professionals estem removent el nostre esperit creatiu per vèncer les dificultats del moment. Això no és nou a Sant Cugat, ja que cal recordar que en temps molt complicats un petit grup de pagesos començà a reunir-se a la Fonda Tadeo per fundar l’entitat més que centenària de La Unió santcugatenca, al mateix temps que ens implicàvem, com la resta del país, en el ressorgiment de la nostra identitat nacional. El Sant Cugat creatiu d’avui, confinats en certa manera, utilitza les últimes tecnologies per potenciar la cultura, fent-la arribar a tothom mitjançant internet. El vell poble i els nouvinguts,arribats sobretot als anys seixanta, setanta i vuitanta s’han integrat plenament a la vila, tot aportant una reflexió incentivadora i creativa que està ajudant a desenvolupar aspectes humanístics (i depassar la noció de  ciutat dormitori d’elit) que, en molts aspectes encara som. Estem en una ciutat del sud d’Europa en què, entre altres aspectes no exempts d’interès, en els últims mesos s’observen transformacions també pel que fa al món de l’art i la cultura en general. Davant d’un panorama aparentment tan enriquidor, en temps de covid-19, què fem els santcugatencs en una comunitat tan creativa en art? Fullejo un  escrit molt significatiu de quan Sant Cugat era un poble camperol en el qual, en dates nadalenques, ara fa noranta anys, Francesc Cabanas i Alibau, començava amb les següents línies el catàleg de la 1a Exposició d’Art Local Amateur, celebrada el mes de desembre de 1930 a la Fonda Tadeo del carrer Santa Maria de la ciutat (que va ser la primera exposició que es feia a Sant Cugat): “Ens plau poder donar el primer pas, vers el camí de l’art en aquest poble de Sant Cugat. Es pot dir que, fins avui, si alguns sentíem un gran entusiasme per totes les coses belles i artístiques, no podíem demostrar-ho, ja que encara que ens sobrés voluntat, estàvem completament mancats d’activitat. No trobàvem qui volgués escoltar les nostres aspiracions ni qui ens augmentés la flama de l’entusiasme espiritual que tant necessita l’artista principiant. Per això, ara, rebel·lats contra aquesta manca d’ajut, i il·luminats per l’art, ens hem unit o, millor dit, agermanat, tots els qui sentim batre dins nostre la inquietud pròpia de qui comença a sentir les primeres vibracions artístiques, i hem organitzat aquesta primera Exposició Amateur. Fem, doncs, que aquesta sigui l’ajuda idònia per a la joventut que puja; feu que curt temps a venir, Sant Cugat estigui ben fornit del més humà i valuós del món: l’art.” D’ençà d’això han passat noranta anys i el camí actual –encara que pot semblar el contrari- no és gaire més creatiu que el ressenyat a l’escrit. Per això és bo posar novament sobre la taula com un poble artístic ha tractat històricament l’art i els artistes compromesos amb el seu temps. Tot i haver-hi diferents artistes representatius de l’art de la segona meitat del segle XX que han estat pioners en creativitat, la majoria d’ells entre els setanta i vuitanta anys, com Grau Garriga, i cal no oblidar que encara resten ignorats Teresa Farrés, Maria Teresa Codina, Joaquim Chancho, Angels Ribé, Pla- Narbona, Ricard Sala, i uns quants més que, tot i viure i treballar a la nostra ciutat, continuen estant silenciats, no solament per l’administració local en la seva programació expositiva, sinó també pel poble en general. No tots els mals són de la cartera de cultura del nostre Ajuntament, que defensa una determinada línia cultural, sinó dels que no hem estat prou creatius i combatius en denunciar públicament en articles i tertúlies una situació que no ens agrada. L’any que s’acaba, el signant d’aquest escrit ha estat l’únic que ha publicat aquí i a fora comentaris sobre la situació de l’art a Sant Cugat. Potser, els mals no són de la pandèmia, com excusa per no fer res, sinó dels quasi cent mil  animes que en aquests temps no s’impliquen ni són prou creatives, per a crear noves il·lusions per lluitar contra la covid-19 i fer créixer les arts a la ciutat.

  • El món de l’art no es rendeix i desafia amb imaginació les noves regles del joc que la pandèmia ha imposat en l’organització de qualsevol activitat. Tirar-la endavant ja és “una victòria”, exclamen els galeristes. Aquest setembre tots els espais d’art del país hem inaugurat conjuntament amb diferents iniciatives la temporada 2020-2021, com és el cas de les tres sales d’art de l’associació Galeries d’Art de Catalunya de la nostra ciutat. Amb una campanya que fem conjuntament totes les galeries del país per la nova situació de la covid-19 i amb renovada força, les galeries locals demanen que encara que sigui per internet es compri art, igual que es compren altres productes. És moment de donar alegria en aquest moment, pel que fa a no perdre l’optimisme al món de l’art local. Ja fa temps que l’afluència a les galeries no és gaire nombrosa, per tant, s’esperen pocs visitants reals aquesta temporada. Aquesta situació actual portar a la fi del sector tal com l’entenem fins ara, i a treballar molt en xarxa. Tenim molta problemàtica en l’àmbit local, ja que durant la pandèmia, com comerç cultural, no hem tingut cap ajut per part del nostre Ajuntament i tanmateix, les tres galeries professionals obrim amb renovada força la temporada. En l’àmbit local no se’ns considera empresa cultural. Les galeries d’art tenim molts problemes, entre ells una llei de mecenatge que no ho és, no hi ha prou incentius per reactivar la compra. No pot ser que la compra d’una taula i d’un ordinador desgravi a les empreses i que, si una empresa o un professional que vulguin donar cultura a les seves oficines comprant obres d’art, aquest element es descrigui com a actiu financer. Ara tots i totes ens feu falta, compreu una entrada d’un espectacle, un llibre, però també una obra d’art d’una de les galeries de Sant Cugat. En temps de la covid-19 tots hem de treballar conjuntament, per salvar aquest sector clau per la imatge de la ciutat i del país. Ara més que mai, la gent s’ha d’apropar a les galeries, físicament o per Internet. L’art és un guariment per a les situacions adverses perquè és un llenguatge que parla de l’esperit positiu de les coses.

  • Quin enrenou està creant el tripartit d’esquerres al nostre mil·lenari poble, sobretot en el món cultural, amb els temes del Centre Cultural, la Biennal d’Art Contemporani Català… I ara, estem esperant quin tema serà el proper… Potser deixar morir el Centre Grau-Garriga? Teníem posades les esperances en el tripartit, per allò d’entrada d’aire fresc a l’ajuntament i ens hem quedat astorats perquè aquest ha eliminat la Biennal d’Art Contemporani Català 2020, després de 43 anys que fa que existeix a la nostra ciutat. És ben cert que aquest ajuntament del tripartit representa la majoria de la ciutadania, però els que el vàrem votar, no ho vàrem fer perquè eliminessin fets culturals amb tanta història i consolidació com és la Biennal. El món cultural sempre ha cregut més en les esquerres que en les dretes per temes relacionats amb la cultura, però en aquest cas veiem com aquesta passa a un lloc no prioritari i sense tenir un programa potent. El que han aconseguit en els últims tres mesos és que els artistes i els intel·lectuals del país miressin tot aquest enrenou a la nostra ciutat posant el crit al cel. Crit que s’expandeix àmpliament per tot el territori, quan veuen que és l’administració i no el poble la que potser no va bé. La nota de premsa enviada per l’Ajuntament sobre la Biennal, mostra alguns punts febles com el que diu que és aquest el que cancel·la la Biennal. Això no és exactament així perquè el que fa en realitat l’Ajuntament és eliminar l’ajut que hi destinava perquè es pogués fer a Sant Cugat, com a ciutat inaugural. L’altre punt feble de la nota de premsa és que hi diu que “el govern considera que la Biennal ja havia arribat a un final de cicle”.  D’altres legislatures havien obert equipaments i protegit les arts i la cultura de nivell i ara el tripartit desmunta. En aquest cas de la Biennal, l’administració no cancel·la res, el què fa és deixar de donar suport a una empresa cultural que tirava la Biennal endavant. La pregunta que jo em faig és: per què s’elimina una Biennal d’art jove, la més antiga de tot l’estat? Ara, mirant com era tractada la cultura pels darrers ajuntaments, i davant d’aquests fets, dono una nota alta al diàleg, establert en el seu dia entre la societat civil i l’administració, per poder tirar endavant la cultura.  Podem dir que, la part més positiva d’aquest enrenou és que el tripartit ha fet que la ciutat estigui en totes les tertúlies i comentaris del món cultural nacional, cosa no gens negativa, ja que ens referma com a agents culturals i que la cultura la fem les persones. Avui els intel·lectuals estan dient la seva, i s’han refermat que, malgrat el tripartit d’esquerres, els del món cultural santcugatenc estem situant la nostra ciutat amb força dins el món cultural nacional. La força que avui tenim en tants camps, gràcies a l’activa societat civil, ens projecta i ens dona a conèixer més enllà de les nostres fronteres, i són molts els intel·lectuals que viuen i produeixen la seva obra a casa nostra. Una esplèndida realitat que ens ha de beneficiar com a societat, doncs les ciutats culturals ho són per la força de la seva gent, no pas de l’administració. La tasca de l’administració hauria de ser la de facilitar la tasca social, la de desenvolupar fets culturals, com és el cas que avui em fa escriure. La manca de suport de l’Ajuntament a la històrica Biennal d’Art s’ha traduït en un enfortiment de la proposta, que a partir d’ara serà dirigida i gestionada per dues empreses de la societat civil, amb el suport de diferents institucions i empreses públiques i privades. Per tant, com sempre, la societat civil està fent ciutat i país, per davant de les institucions. Aquest santcugatenc lamenta profundament l’actual tarannà de la cartera de Cultura de l’Ajuntament del meu poble, i es pregunta, tripartit, on vas?

  • “A Sant Cugat, temps d’art” Sant Cugat, ciutat de moda en tants camps, també ho està en aquests canviants temps en el món de les arts visuals. Una prova del que dic és la moguda més important que s’ha fet a Catalunya en els últims anys. Alguns fets han portat estil santcugatenc. Els galeristes i el món de l’art local, han gastat força diners en l’última temporada artística, també en la Biennal 2018 (encara avui itinerant pel país), Centre Maristany, Nit de l’Art, Can Quitèria, Fundació Cabanas, Museu del Còmic… Han sigut uns mesos en què hem mogut l’art, tant les institucions com la societat civil, tot i els difícils temps. Això ha suposat que gent d’altres indrets del país mirés cap al nostre poble. Ara bé, tinc els meus dubtes de si ho hem fet en la direcció correcta de fer ciutat i país, o només s’ha quedat en un fet local. Crec que cal reflexionar sobre si la moguda ha estat correctament encarrilada pel moviment de diners i personal que ha tingut, per moure el món professional de l’art de la ciutat a la resta del país.Aquest galerista, que no creu gens en fets puntuals, sinó en una continuïtat, es pregunta: i a partir d’ara què amb el nou Ajuntament? Hem d’esperar un altre any per poder parlar de la força de l’art del nostre temps? No creieu que aquesta moguda hauria pogut tenir molta més projecció nacional, reforçant les galeries de Sant Cugat, com indústria cultural tot fent la moguda sota un lema comú? En temps difícils, calen idees imaginatives i factibles i que els ajuts de l’Ajuntament, la Generalitat o els espònsors siguin per reforçar la indústria cultural santcugatenca. Potser demano massa al nou Ajuntament?

  • A Sant Cugat, encara es conserva una part de la manufactura tèxtil de la Casa Aymat. A partir dels anys 20, aquest centre va situar aquesta ciutat mil·lenària entre els pobles de cultura contemporània d’Europa perquè aquell centre, creat per Tomàs Aymat, a partir de la segona dècada del segle XX i fins als anys 80, havia congregat tots els artistes destacats i intel·lectuals del país, ja que l’artista Aymat, en temps de la Mancomunitat i per encàrrec d’aquesta, va introduir de nou l’art del tapís a Catalunya. Ell creà l’única manufactura tèxtil que ha tingut Catalunya, a requeriment de la Mancomunitat. D’això fa cent anys.