Dental Valles Banner

Josep Canals

Galerista

  • La pífia del tripartit Quin enrenou està creant el tripartit d’esquerres al nostre mil·lenari poble, sobretot en el món cultural, amb els temes del Centre Cultural, la Biennal d’Art Contemporani Català… I ara, estem esperant quin tema serà el proper… Potser deixar morir el Centre Grau-Garriga? Teníem posades les esperances en el tripartit, per allò d’entrada d’aire fresc a l’ajuntament i ens hem quedat astorats perquè aquest ha eliminat la Biennal d’Art Contemporani Català 2020, després de 43 anys que fa que existeix a la nostra ciutat. És ben cert que aquest ajuntament del tripartit representa la majoria de la ciutadania, però els que el vàrem votar, no ho vàrem fer perquè eliminessin fets culturals amb tanta història i consolidació com és la Biennal. El món cultural sempre ha cregut més en les esquerres que en les dretes per temes relacionats amb la cultura, però en aquest cas veiem com aquesta passa a un lloc no prioritari i sense tenir un programa potent. El que han aconseguit en els últims tres mesos és que els artistes i els intel·lectuals del país miressin tot aquest enrenou a la nostra ciutat posant el crit al cel. Crit que s’expandeix àmpliament per tot el territori, quan veuen que és l’administració i no el poble la que potser no va bé. La nota de premsa enviada per l’Ajuntament sobre la Biennal, mostra alguns punts febles com el que diu que és aquest el que cancel·la la Biennal. Això no és exactament així perquè el que fa en realitat l’Ajuntament és eliminar l’ajut que hi destinava perquè es pogués fer a Sant Cugat, com a ciutat inaugural. L’altre punt feble de la nota de premsa és que hi diu que “el govern considera que la Biennal ja havia arribat a un final de cicle”.  D’altres legislatures havien obert equipaments i protegit les arts i la cultura de nivell i ara el tripartit desmunta. En aquest cas de la Biennal, l’administració no cancel·la res, el què fa és deixar de donar suport a una empresa cultural que tirava la Biennal endavant. La pregunta que jo em faig és: per què s’elimina una Biennal d’art jove, la més antiga de tot l’estat? Ara, mirant com era tractada la cultura pels darrers ajuntaments, i davant d’aquests fets, dono una nota alta al diàleg, establert en el seu dia entre la societat civil i l’administració, per poder tirar endavant la cultura.  Podem dir que, la part més positiva d’aquest enrenou és que el tripartit ha fet que la ciutat estigui en totes les tertúlies i comentaris del món cultural nacional, cosa no gens negativa, ja que ens referma com a agents culturals i que la cultura la fem les persones. Avui els intel·lectuals estan dient la seva, i s’han refermat que, malgrat el tripartit d’esquerres, els del món cultural santcugatenc estem situant la nostra ciutat amb força dins el món cultural nacional. La força que avui tenim en tants camps, gràcies a l’activa societat civil, ens projecta i ens dona a conèixer més enllà de les nostres fronteres, i són molts els intel·lectuals que viuen i produeixen la seva obra a casa nostra. Una esplèndida realitat que ens ha de beneficiar com a societat, doncs les ciutats culturals ho són per la força de la seva gent, no pas de l’administració. La tasca de l’administració hauria de ser la de facilitar la tasca social, la de desenvolupar fets culturals, com és el cas que avui em fa escriure. La manca de suport de l’Ajuntament a la històrica Biennal d’Art s’ha traduït en un enfortiment de la proposta, que a partir d’ara serà dirigida i gestionada per dues empreses de la societat civil, amb el suport de diferents institucions i empreses públiques i privades. Per tant, com sempre, la societat civil està fent ciutat i país, per davant de les institucions. Aquest santcugatenc lamenta profundament l’actual tarannà de la cartera de Cultura de l’Ajuntament del meu poble, i es pregunta, tripartit, on vas?

  • “A Sant Cugat, temps d’art” Sant Cugat, ciutat de moda en tants camps, també ho està en aquests canviants temps en el món de les arts visuals. Una prova del que dic és la moguda més important que s’ha fet a Catalunya en els últims anys. Alguns fets han portat estil santcugatenc. Els galeristes i el món de l’art local, han gastat força diners en l’última temporada artística, també en la Biennal 2018 (encara avui itinerant pel país), Centre Maristany, Nit de l’Art, Can Quitèria, Fundació Cabanas, Museu del Còmic… Han sigut uns mesos en què hem mogut l’art, tant les institucions com la societat civil, tot i els difícils temps. Això ha suposat que gent d’altres indrets del país mirés cap al nostre poble. Ara bé, tinc els meus dubtes de si ho hem fet en la direcció correcta de fer ciutat i país, o només s’ha quedat en un fet local. Crec que cal reflexionar sobre si la moguda ha estat correctament encarrilada pel moviment de diners i personal que ha tingut, per moure el món professional de l’art de la ciutat a la resta del país.Aquest galerista, que no creu gens en fets puntuals, sinó en una continuïtat, es pregunta: i a partir d’ara què amb el nou Ajuntament? Hem d’esperar un altre any per poder parlar de la força de l’art del nostre temps? No creieu que aquesta moguda hauria pogut tenir molta més projecció nacional, reforçant les galeries de Sant Cugat, com indústria cultural tot fent la moguda sota un lema comú? En temps difícils, calen idees imaginatives i factibles i que els ajuts de l’Ajuntament, la Generalitat o els espònsors siguin per reforçar la indústria cultural santcugatenca. Potser demano massa al nou Ajuntament?

  • A Sant Cugat, encara es conserva una part de la manufactura tèxtil de la Casa Aymat. A partir dels anys 20, aquest centre va situar aquesta ciutat mil·lenària entre els pobles de cultura contemporània d’Europa perquè aquell centre, creat per Tomàs Aymat, a partir de la segona dècada del segle XX i fins als anys 80, havia congregat tots els artistes destacats i intel·lectuals del país, ja que l’artista Aymat, en temps de la Mancomunitat i per encàrrec d’aquesta, va introduir de nou l’art del tapís a Catalunya. Ell creà l’única manufactura tèxtil que ha tingut Catalunya, a requeriment de la Mancomunitat. D’això fa cent anys.