Se m’ha escapat una mentida

model-opinio-eva-tataret

Aquesta setmana, una amiga em va demanar que li recomanés un llibre per al seu nebot de quatre anys i el tema fossin les mentides. Gran tema, aquest de les mentides. Perquè, de mentides, en diem tot sovint, i crec que en diem durant tota la nostra vida. Mentir no és bo; això, aquells que tenim infants ho repetim milions de vegades. Però la realitat és que els pares, de vegades, en diem, de mentides. I com ho expliquem als petits?

I a la meva amiga li vaig passar dos títols de dos llibres on a les seves pàgines tracten la mentida des de vessants ben interessants. ‘La mentida’, de Catherine Grive, amb il·lustracions de Frédérique Bertrand, editat per Siruela. L’argument és simple: una nena diu, sense voler, una mentida. Se li escapa, surt sola de la seva boca. No és res important. No ho fa per evitar que la renyin ni res per l’estil. Però aquella mentida es va fent gran, la persegueix i va ocupant la seva vida i el seu cor. L’autora, amb molt poques paraules, mostra de forma senzilla i comprensible el que suposa una mentida. Les il·lustracions, grans, acolorides, són fàcils de llegir i el punt vermell que representa la mentida, una eina fantàstica.

I l’altre conte que li vaig recomanar calia que fos la mare qui el llegís al fill. ‘Capitana Rosalie’, de Timothée de Fombelle, il·lustrat per Isabelle Arsenault i editat per Animallibres, és un llibre per llegir a poc a poc, per observar amb delicadesa les il·lustracions que acompanyen la història i per deixar-nos enamorar del roig dels cabells de la Rosalie i de la seva mare.

La Rosalie, una nena petita, decidida i valenta que té un objectiu: aprendre a llegir, perquè té una missió molt clara: llegir les cartes que envia el seu pare que està a la guerra. I, en aquest cas, la mentida no la diu la nena, sinó la mare. La mentida que en ocasions diem els adults per protegir els nostres fills, per evitar-los un dolor, una pena. I que tot sovint ens les podríem estalviar perquè ells són capaços d’assumir aquell fet dolorós d’una forma diferent a la nostra, però assumint-ho igualment. I les diem, aquestes mentides protectores, perquè ens oblidem que el nostre amor és el seu airbag per a les notícies doloroses.

Sigui com sigui, aquests dos contes, escrits en primera persona, amb petites protagonistes, parlen de mentides. De com arriben, de com les podem gestionar, de fins on poden arribar si les deixem. De com les reben els infants. I si el lector és un adult, ens faran reflexionar i transitar per la nostra relació amb la mentida.

I, per acabar, un aclariment: com a dona que explica relats fantàstics i increïbles, us dic que les històries que conto no són pas mentides, encara que hi aparegui la Flor Romanial que tot ho cura, un nen que viatja allà on viuen els monstres o un Patufet que crida als seus pares des de la panxa d’un bou. Mentre les explico, són veritat i per això arriben al cor dels qui les escolten. I un cop acabada la història, ja sabeu “conte contat, i que tot és mentida, és ben veritat”.

Feu un comentari