No hi ha cosa més meravellosa que l’amor. N’hi ha de molts tipus, és cert, però el que ha omplert més pàgines de novel·les i lletres de cançons i guions de cine per diferència és l’amor de compartir en parella un projecte de futur i una il·lusió de present.
En una societat com la nostra on hi ha tantes separacions també és una oportunitat per aquelles persones que som solteres. El problema comença quan et fixes amb qui no es fixa precisament en tu. Com bon jugador d’escacs traces una estratègia i en comptes d’explicar-li que no vas amb ningú, comences a tenir relacions per despertar ni que sigui una mica de gelosia. I, potser, això atreu en un primer moment la persona que estimes, però de la mateixa manera que s’ha apropat s’allunya precisament perquè no ets exclusiu.
Hi ha un moment molt dolorós en una partida d’escacs en què comences a calcular variants i totes són perdedores. Passa el mateix amb l’amor, costa acceptar les derrotes i més quan la causa és el que diran o pensaran o bé he dubtat però al final és no.
I quan veus la partida perduda no hi ha més remei que abandonar, no val demanar taules, només incomodes a l’altra persona, has perdut i prou.
La propera partida serà d’aquí a un temps o amb una altra persona? No ho sé, però el que sí que puc dir és que m’ha agradat jugar aquesta partida.