Per Maria xinxó, periodista i escriptora.
Sé que és egoista. Sé que no tinc dret a queixar-me. Sé que tinc feina, malgrat que m’ensumo un nou ERTO. Sé que tinc la sort que la gent del meu voltant està bé de salut i que això és, sens dubte, el més important. Però (ja es notava que ara venia un “però”) aquesta segona onada del coronavirus em fa bola. Se’m fa més muntanya ara que no pas el primer cop el no poder veure la gent que estimo, no poder anar al teatre, de concert, o a aquell restaurant que tant m’agrada. Ara ja no hi ha la novetat del mes de març i, desenganyem-nos, tampoc hi ha la mateixa por al virus. La resiliència hi és, però costa més d’activar i tinc la sensació que no només em passa a mi, sinó que és generalitzat. En el meu entorn noto desencís, piles descarregades i moltes ganes que tot això sigui un episodi passat.
De petita, era una especialista en fer mastegalls de qualsevol tros de carn que tingués al plat, per molt petit que me’l tallessin. El duia a banda i banda de la boca fins que era immenjable i l’havia d’escopir. “M’ha fet bola”, deia als pares.