El millor lloc del món
Ara que hem deixat enrere Nadal, volia compartir una reflexió que fins ara no havia hagut de considerar seriosament. Quan tens la canalla petita, i dius «casa per Nadal» està clar que és «casa». Hom parla del menjador on es para amb cura una taula gran per tots, on s’escriu els noms de cadascú de formes diferents cada any. Es parla de la cuina plena d’olors de menjars, del tió a la sala d’estar, amb un plat de menjar al davant amb una manteta de quadrets de ganxet de colors diferents. Es parla del pessebre amb figures comprades a la plaça de la Catedral de Barcelona, de guarniments que van reciclant-se tunejats any rere any… I de la safata amb els dolços que a poc a poc van desapareixent.
Però ara els fills són grans, i volen lliures, i aquest any «casa per Nadal» no ha estat el mateix. Aquest any ha estat una casa amb habitacions per estudiants, una casa als afores de Lund, envoltada de camps nevats.
Una casa que acull la filla des de fa un temps i que els seus companys que
eren «a casa seva per Nadal» ens han deixat generosament. Una casa amb un tió suec que no duia barretina, però sí la manteta de quadrets de ganxet de colors. Una «casa» on hi érem tots 6, això ha fet que esdevingui CASA. I així hem viscut aquesta nova realitat: casa som nosaltres.
I això m’ha fet pensar en un conte preciós de Janosch que es diu Oh! Que bonic és Panamà de l’editorial Kalandraka. Dos amics, un petit os i un petit tigre que viuen plegats en una casa petita i acollidora. Els dos amics es cuiden, i se senten bé plegats. Però un dia el petit os veu una caixa de bananes al riu que te un rètol que diu Panamà. I tots dos tenen una necessitat de veure Panamà, un lloc que fa olor de banana…
I emprenen un viatge que després de moltes aventures els du justament a casa seva de nou. Però els dies havien fet que creixessin les herbes i que la casa es fes una mica malbé, així que els dos amics amb prou feines la poden reconèixer.
Tots dos es van afanyar a arreglarla i un cop a dins van veure que tot era més bonic que mai. Aquell, era el millor lloc del món. I no era la casa, no era retrobar el seu sofà de vellut, ni el seu balancí… Ni la seva cuina de mil olors delicioses. Eren ells dos, els dos amics que s’estimen i que es cuiden, ja sigui a la seva casa, al llarg viatge fet tot cercant Panamà o de nou a la seva
nova casa, que esdevé «el millor lloc del món».