Per Maria xinxó, periodista i escriptora.
Recordo perfectament el dia. Va ser el 8 de març de 2018. Estava cobrint la manifestació del Dia de la Dona Treballadora, com a periodista que sóc, i me’n vaig adonar que m’havia equivocat: aquell dia jo no havia d’estar amb el micròfon en mà, sinó amb una pancarta alçada amb els braços. Perquè sóc periodista però abans de tot sóc dona. Vaig tardar 35 anys de la meva vida en adonar-me del que això significa i com d’important n’és reivindicar-ho. Vaig tardar 35 anys en posar-me les ulleres liles, que en diuen, i el més curiós és que quan te les poses no hi ha marxa enrere. M’he d’esforçar a entendre les dones que encara no han fet aquest pas, perquè les desigualtats són tan flagrants que és impossible que no les pateixin directament. No se n’adonen o no ho volen veure, però confio que això canviarà. Ja està canviant i jo en sóc un exemple. Vull aprofitar aquestes línies per agraïr a totes les dones que ho van veure molt abans i han lluitat contracorrent fent una feina impagable per a tota la resta.