De canvis, vides i neurones

Es diu que les cèl·lules del cos canvien totalment cada set anys, que avui no en tenim ni una sola de les que teníem el 2012. No és ben bé cert. N’hi ha que es renoven molt de pressa: les que tenen relació amb les defenses, potser perquè s’esgoten de bastir murs contra virus i bacteris; o les dels sistemes digestius, tant si som omnívors i mengem delicioses porqueries, com si hem optat pel veganisme més o menys radical o avorrit, totes sobreviuen el que dura un tracte digestiu. També les de la pell tenen cicles de vida curts: el sol, el fred, les agressions del medi, les estressen i cauen com mosques. Per desil·lusió d’alguns que pretenen ser regats per llargs llinatges de sang blava, també els glòbuls vermells, i alguns dels blancs, es regeneren sovint. Per això podem donar sang sense perill de perdre ni l’energia ni els cognoms.

Si us demano quines penseu que són les més longeves, segurament pensareu en les dels ossos, per allò de la duresa, i que és la part del nostre cos que ens sobreviu més temps. Duren una mitjana de deu anys. Les dones compten amb les ovàriques, en tenen un nombre assignat per a tota la vida, i les van patint cada lluna. També les del cor són molt lentes: probablement morirem amb la meitat que en teníem quan vam néixer. Potser aquesta és la raó per la qual ens fan patir tant els afers relacionats amb el cor, sobretot quan ens imposen canvis inesperats. Potser també és per això que ens exciten tant quan ens els trobem.

Hi ha però, unes cèl·lules que mai no canvien. Les neurones. Ailàs! Deu ser per això que estem convençuts que, en el fons, la gent no canviem mai. Quantes vegades no ens hem sentit a dir: «si us plau, no em deixis, canviaré, canviaré, t’ho prometo…». Com hem vist, les cèl·lules del cor canvien, les de les neurones, és a dir, les del comportament, no. Som, doncs, mer resultat de la predestinació? Vull pensar que no. De fet sempre ho he pensat així, què voleu, les meves neurones també són tossudes.

Es pot canviar de vida per molts motius, imposats, escollits o desitjats. O per una combinació. Deixant a banda canvis catastròfics, hauríem de fer valer la voluntat de pilotar la nostra vida quan aquesta ens regala una oportunitat per canviar-la. Un ensurt, que finalment no va tenir importància, em va ajudar que deixés de fumar. La crisi i les seves conseqüències econòmiques em van fer recuperar un plaer que tenia molt oblidat: escriure. També em van apropar al món associatiu i a potenciar valors que no havia cultivat prou. La perspectiva dels anys et fa valorar coses que, en altres moments de la vida, veies diferent. Petits plaers: passejar o anar en bicicleta, retrobar la guitarra o la ràdio, llegir, sobretot el que escriuen amics, avorrir-te sobiranament una tarda de diumenge, cultivar i retrobar amistats, i no perdre ni un instant en res que no vulguis, ni deixar que ningú no et digui el que has o no has de fer. Sí, canviar de vida és possible, malgrat les neurones. No cal ser valent, només cal saber què tens, què vols tenir, què no vols i què no et cal.