Sirenes grans

model-opinio-eva-tataret

 

El mes d’octubre es va celebrar el Dia de la Gent Gran, i aquest és el fil que m’ha portat a escriure l’article. Cada dia passo per l’avinguda Cerdanyola cap al migdia i en veig força, de gent gran, sovint prenent una mica el sol. Uns acompanyats pels seus cuidadors, altres per fills o filles i molts amb cadira de rodes. Veig com els pugen la manteta per tapar-los les cames si es
gira una mica de vent i com els acaronen i els acaricien les mans. Veig com els parlen amb cura i tendresa . Sovint no hi ha converses, sinó més aviat paraules dolces que busquen reconfortar-los.

Després vaig cap a la plaça del Coll, i a mesura que em vaig acostant a al Collserola, veig més gent gran, avis i àvies que caminen decidits, però ara acompanyats de canalla que han recollit a l’escola i porten a dinar a casa. Quina sort que puguin dinar amb els avis!

La veritat és que jo no tinc gaires records dels meus avis: uns van morir abans que jo nasqués i amb els altres ens trobàvem molt poquet. He de confessar, doncs, que quan veig aquests petits infants que van de la mà dels seus avis, la nena que viu al meu cor té una mica d’enveja. És clar que, d’avis i àvies, n’hi ha de moltes maneres, però una àvia que m’agrada molt és la del conte que us vull presentar, la que surt a Sirenes, de Jessica Love, un àlbum il·lustrat editat per Kókinos. Aquesta àvia és molt animosa, no jutja, acompanya i, sobretot, estima moltíssim el seu net.

El protagonista d’aquest conte es diu Julian i li agraden molt les sirenes. Un dia, mentre la seva avià s’està banyant, en Julian es disfressa de sirena. L’àvia, quan el veu, es queda sorpresa, però, lluny d’enfadar-se (el Julian li ha agafat moltes coses, fins i tot unes cortines per fer-se la cua), l’àvia li regala un collar per completar la seva disfressa. I després el porta a una festa de carnaval, on el Julian desfila amb pops, meduses, peixos de colors i també amb sirenes, moltes sirenes com ell.

Aquest conte, que és bonic i valent, té molt poc text, però les seves il·lustracions estan plenes de color i detalls amb tant de contingut que fa que no siguin innecessàries gaires paraules. Us animo a gaudir d’un text que no jutja, que respecta el desig de cadascú de ser el que vulgui,
sense patir cap estigma. Ens explica una història senzilla i directa, que ens ofereix, alhora, diverses capes de lectura. És un conte ple de tolerància i sobretot d’amor.

Ah, i quan jo sigui una àvia, espero ser com la del Julian: animosa, amorosa i amb un somriure com el que té al final del conte.

Deixa un comentari