Reflexions entorn de l’escola inclusiva



Per Acompanya’m Sant Cugat

Com a pares de fills amb discapacitat som conscients que la inclusió dels nostres nens i nenes a l’escola ordinària poden generar mals de cap a les mares i pares dels alumnes neurotípics.


Moltes vegades, quan es comparteix classe amb persones amb diversitat funcional, mentre no hi ha problemes ni conflictes, és senzill per a la resta de les famílies sensibilitzar-se i promoure als fills i a ells mateixos actituds de respecte, tracte adequat i suport mutu. La situació canvia quan la persona amb discapacitat genera conflictes per símptomes d’agressivitat cap als companys, crits o actituds disruptives a la classe, que alenteixen l’aprenentatge del grup i dificulten seguir la classe.


Quan els pares perceben que els seus fills i filles “perden” drets a causa de la inclusivitat, ja és tard per aconseguir la comprensió de les famílies.
Com a pares i mares d’aquests alumnes amb discapacitat, només podem dir que la possibilitat que els nostres fills creïn problemes a la resta, ens treu la son, no només a l’escola, sinó també al mercat, a la parada del bus o a la visita al metge. La disrupció és la nostra vida i entenem que és difícil acceptar un repte disruptiu en les nostres vides com a pares i molt més en les dels nostres fills.


També podem parlar de la mirada de l‘infant amb discapacitat, que potser no s’expressa com els altres, però que sent, igual que qualsevol nen o nena, el rebuig que generen les seves diferències, la seva incapacitat de comunicar-se correctament. Ell sap que no és com els altres, no pot evitar el seu comportament i percep tot el que passa al seu voltant.


Segons la nostra experiència, posar-nos en el lloc dels altres és l’única eina que tenim per a poder assumir des de dins que a vegades, la tan desitjada inclusió comporta un preu molt alt a pagar, tot i que a la llarga el balanç sigui positiu.


La diversitat, en aquest cas en termes de discapacitat, enriqueix la vida de les persones i els grups de convivència, augmentant la seva resiliència i empatia, la capacitat de resoldre conflictes o situacions poc convencionals. Un adult neurotípic que ha crescut en la inclusió i l’acceptació de la diversitat, amb les dificultats que comporta, serà un adult més savi i amb més intel·ligència emocional.


Certament, només algunes persones amb vocació innata escollirien voluntàriament conviure amb persones amb discapacitat, per l’esforç que requereix, però la nostra experiència ens diu que justament aquesta pràctica ens ajuda a ser éssers més complets, societats més inclusives i amb l’acceptació real de la diversitat en totes les seves formes.


Estarem un pas més a prop de la conquesta de la llibertat, en una societat on no hàgim de demanar perdó, en la que ser diferent sigui una oportunitat i no un inconvenient.

Deixa un comentari