Per tradició sabem que escoltar i contar contes i rondalles afavoreix els efectes saludables per a la imaginació, serveix per a transmetre el que és bell i bo, el nostre llegat cultural i el de la humanitat. Són fragments de saviesa de temps antics. Transmeten símbols, arquetips, imatges…
Els contes creen sovint situacions de rialla espontània i ens endinsen en el món de l’humor. També ens duen a la ironia, a l’absurd, a situacions irreals. Ensenyen a lluitar contra les dificultats de la vida, a ser resilients. Parlen directament a la imaginació dels que els escolten, els obren mons i tenen el poder de guarir ferides, pors i mals comportaments; incentiven, eduquen i ens condueixen cap a la bondat.
Quan el conte que tens a les mans és una bona obra, et descobreix o et remou alguna cosa. Perquè el conte et parla directament a tu, i com parla de tu, d’algun aspecte que t’afecta, t’interpel·la i desperta el teu interès.
Tots els contes? Tots parlem de mi? M’atreviria a dir que sí, els bons contes parlen de tu i de mi, potser d’aspectes de mi que no conec, o que conec i m’espanten, o que m’agraden, o que intueixo…
Com abans deia, els contes ens condueixen cap a la bondat, un concepte infravalorat avui dia. Sovint la bondat es pren com una mostra de debilitat o de feblesa, quan en realitat és a l’inrevés: el cervell bondadós està preparat per molts àmbits de la vida, per a molts més que els cervells que no són bondadosos. El neuropsicòleg Richard Davidson (us recomano «La Contra» de La Vanguardia del 27-3-2017) diu que els estudis ens diuen que si s’estimula la tendresa en nens i adolescents, milloren els resultats acadèmics, el benestar emocional i la salut. També diu que mitjançant la bondat ens acostem als altres amb empatia i compassió, i és interessant la distinció que fa d’aquests dos termes: l’empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres, mentre que la compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per a alleugerir el seu patiment.
I hi ha un conte que justament mostra això del que t’estic parlant: El pirata de les estrelles, d’Albert Arrayás. Te’n faig cinc cèntims: un pirata que està sol navegant pel mar es queda sense res per a menjar, i té moltíssima gana. Tanta gana que tot mirant les estrelles comença a imaginar-se com deuen ser de cruixents, de bones… i finalment no té cap altre remei que menjar estrelles i més estrelles fins a tenir la panxa plena. I, aleshores, arribem al moment decisiu del conte. El pirata veu la lluna que està trista. I li pregunta per què està trista i per què plora. La lluna li explica que sense les estrelles està sola i plena de tristor. El pirata empatitza amb ella, és capaç de sentir la seva tristor. Però no es queda en la disculpa, que és sincera. El que fa és buscar una manera de reparar allò que ha provocat —certament sense voler—, perquè el seu acte ha tingut una conseqüència. La seva compassió fa que el pirata visqui una aventura divertida i les il·lustracions d’Albert Arrayás enriqueixen la narració d’una manera exquisida. Finalment el pirata troba la manera de reparar la conseqüència de la seva acció, d’alleugerir el patiment que ha causat i la història té un final divertit.
Aquest conte parla de mi —i suposo que també de tu—, dels cops que el que hem fet ha tingut una conseqüència que no havíem tingut present. I ens parla directament del que vam fer en aquell moment que vam conèixer-ne les conseqüències: si vam quedar-nos en la disculpa sincera, si vam empatitzar o si vam actuar amb compassió per a alleugerir el dolor que vam provocar.
Els contes, com aquest de què et parlava, crec que no tenen edat, tenen orelles que els escolten i cors que els reben. Quan les nostres orelles tenen poquets anys, el pirata ens agrada perquè és divertit, perquè té una panxa enorme, perquè pot parlar amb la balena, amb la lluna… perquè és decidit, perquè és bo i es preocupa per la felicitat dels altres… perquè té els cabells vermells i una barba molt bufona. I quan les orelles han crescut, ens agrada perquè ens mostra que, tot i haver hagut vegades que podríem haver mostrat més empatia i compassió cap als que han patit les conseqüències dels nostres actes, el conte ens agafa de la mà amorosament per dir-nos a cau d’orella: “A la propera podràs reconduir i reparar el dolor que has ocasionat: no et preocupis”.
I ara, vols que t’expliquin un conte?