“Paradigmes i oportunitats”



josepamoros-opinio

Ho teníem tot a la vista, sobre la taula, a la pantalla. Però són els grans successos els que fan canviar el món, els que acaben de donar l’impuls per a consolidar un canvi de paradigma. Fa dies que hi penso, i que provo de llegir, entre les línies de tanta angoixa, alguns senyals que ens permetin reconstruir-nos com a persones, com a societat, com a espècie, com a planeta. He trobat algunes paraules, encara no un diccionari, però potser són prou per fer-ne un breu glossari i compartir una nova semàntica, si més no de desig.

Persones. Això va de persones, no de fronteres ni de territoris ni de sagrades unitats ni, encara menys, de banderes. Hem d’entendre les persones i les relacions que establim d’una manera molt més solidària i propera i, segurament, estem aprenent a fer-ho diferent, a tenir cura de nosaltres mateixos i dels qui tenim a la vora. Va sent hora que els poders públics, començant pels més pròxims, posin les persones per davant dels beneficis astronòmics i irresponsables de les grans corporacions, però també dels interessos sectaris i partidistes de religions i ideologies.

Proximitat. Afectiva, entre tots nosaltres, però també física. No poder sortir de casa ens apropa a entendre les distàncies d’una altra manera. Teletreball, tant com es pugui. Comprar a prop de casa, productes de la terra i de temporada. Prescindir de desplaçaments i transports és imperatiu per a recuperar el planeta, és una qüestió de supervivència. I potser així podrem deixar de pensar les infraestructures en termes de capacitat i quantitat. Senzillament, els cotxes, les autopistes, els edificis, no poden seguir ocupant més i més espai, en un paroxisme de creixement infinit.

Redimensionar. Les petites coses són les més grans. Les megalomanies ens han portat a concepcions econòmiques i socials nefastes, a guerres i pandèmies, a migracions i misèria. No necessitem la majoria de les coses que posseïm o que volem i la veritat és que són les coses les que ens acaben posseint a nosaltres. Aprendre a renunciar és aprendre a viure millor. Menys és més.

Estem aprenent noves rutines i aquesta és la gran oportunitat que no podem deixar passar. L’ésser humà és i ha de ser social i solidari, amb si mateix i amb els altres, però també amb totes les altres espècies amb qui compartim espai i vida. El planeta no ens pertany, només hi som de passada. Vida només en tenim una, i potser les lliçons de la Història, com la que vivim ara mateix, ens arriben per convèncer-nos que narcisisme, prepotència, nihilisme o actituds cíniques són els pitjors virus que ens fan emmalaltir i ens condemnaran definitivament.

Deixa un comentari