#CulturaSegura



josepamoros-opinio

Ja fa temps que veiem el hashtag #CulturaSegura a les xarxes socials. S’ha convertit en crit i mantra de moltes entitats i professionals de l’àmbit cultural. Un crit que és tant d’auxili com de reivindicació, tant de desesperació com de militància. I és que costa d’admetre haver de ser l’ase dels cops, juntament amb l’hostaleria, quan hi ha dades que demostren la poca o nul·la incidència de contagis associats al fet cultural. L’últim: un de cada quatre s’han produït en activitats que són o han estat objecte de restriccions. Això vol dir, llegit a sensu contrari, que tres de cada quatre persones s’han infectat en activitats que ens venen com segures. A veure si agafar el metro serà més perillós que anar al teatre!

El programa 30 minuts de TV3 donava veu, fa pocs dies, a actors, músics, autors, ballarins i tècnics que han hagut de canviar de feina i, fins i tot, sobreviure d’ajudes solidàries que s’han anat implementant en diferents iniciatives de professionals culturals. Música, teatre, cinema, dansa, circ, totes les arts escèniques, però també literatura i arts plàstiques, han passat de la cancel·lació absoluta del primer confinament a la limitació d’aforaments. Això ha deixat un rastre de productores tancades i milers d’artistes i tècnics, professionals que ja treballen sempre en condicions laborals precàries, sense cap ingrés des de fa molts mesos.

Paradoxalment, des dels moments més durs de la primavera passada, hem assistit a una explosió creativa notable, oferta des de casa a través de totes les finestres digitals. Això reflecteix la capacitat de supervivència de l’art i la necessitat dels creadors de compartir obra, i fa més punyent el contrast amb la poca cura que en tenim en tots els àmbits. Els particulars tenim massa assumit que els continguts els podem agafar com si res. Les empreses del sector sempre s’han sentit còmodes perpetuant la precarietat dels treballadors i professionals. I les administracions mai no s’han acabat de creure la cultura, hi destinen pressupostos ridículs i només acostumen a fer costat als de la seva corda, procurant així influir en els continguts culturals. La qual cosa no fa sinó devaluar-los. I finalment, en una situació d’emergència, la cultura és el primer que es pretén cancel·lar.

Art i cultura són manifestacions de llibertat. A veure si, ara que tenim una consellera santcugatenca i un consistori que ha fet passes interessants per garantir certa normalitat en una ciutat tan culturalment activa, som capaços d’entendre tots plegats que la #CulturaSegura és el que ens pot salvar de la barbàrie i l’extinció.

Deixa un comentari