“Haver-me d’anar de Sant Cugat pels preus fa ràbia”
Irina Ruiz Carvajal (3 de desembre de 1996) és una jove alegre, entusiasta i “florestana de tota la vida”. Juga com extrem esquerre al Club Handbol Sant Cugat i ha estat membre de la Comissió Feminista de la Floresta. Ruiz és graduada en Nutrició Humana i Dietètica per la Universitat de Barcelona. Té un postgrau de Coach Nutricional i ara està acabant el màster de Nutrició i Metabolisme. Treballa com a nutricionista a l’Hospital Clínic de Barcelona. Podeu seguir-la al seu compte d’Instagram (@nutri.irinamandarina) on dona consells i explica curiositats d’aliments.
Per què creus que t’ha escollit la Guiomar? Tenim amics amb comú, hem coincidit a diferents festes i llocs, per exemple al Molí, amb la Yuan.
Un llibre: ‘Sé lo que estás pensando’ o ‘Reina’.
Una pel·lícula: ‘Little Miss Sunshine’ (‘Petita Miss Sunshine’).
Una sèrie: Ara mateix estic mirant ‘Cómo conocí a vuestra madre’.
Una cançó: ‘Zombie’ de The Cranberries.
Un esport: L’handbol. Des que tinc 10 anys que jugo.
A quin polític convidaries a sopar: Irene Montero.
Tens mascota? Sí, un gos. El Dalton. Prefereixo els gossos.
Què és l’últim que fas abans d’anar-te’n a dormir? Miro diferents vegades que hagi posat bé totes les alarmes del despertador. Els matins em costen.
Quants cafès al dia? Dos, un al matí i si puc, un després de dinar.
El teu plat preferit: La paella de la meva àvia.
Una ideologia: D’esquerres i feminista a tope.
Un defecte: Em costa molt mantenir l’ordre a la meva habitació.
Què volies ser de petita? M’agradava veterinària.
I ara que t’agradaria ser si no fossis nutricionista? Metge, però els estudis són molt durs i no sé si ho hagués aconseguit.
Com eres de petita: Era força tímida, però he anat canviant.
Una escola: L’Escola de la Floresta.
Amb qui et faries una selfie: Amb la Rosalía.
Un restaurant de Sant Cugat: La Floresteca.
Què odies de Sant Cugat? Em costa molt aparcar a Sant Cugat i els preus dels habitatges. Estic intentant independitzar-me i al final m’hauré d’anar de Sant Cugat. Haver-me d’anar pels preus fa ràbia.
I de la Floresta que odies: La falta d’il·luminació d’alguns carrers.
I què és el que més t’agrada? Sant Cugat és una mica poble i de la Floresta la tranquil·litat.
Floresta independent? Home, clar!
Un record de petita: La meva àvia ens venia a buscar a mi i el meu germà i ens portava un mini entrepà de pernil salat.
Si et busquem, on et podem trobar: En un bar amb els meus amics o a l’handbol.
Un esport que no sigui handbol: El futbol sala. La meva família és molt de l’Olimpyc Floresta i sempre he viscut amb l’Olimpyc.
Un personatge que admiris: La meva mare.
Un viatge: Vaig estar fa poc a Tenerife i la veritat és que em va encantar.
Què no suportes: Les injustícies, el masclisme, la pobresa, etc.
Quina serà la primera mesura que faries si fossis presidenta: Millorar la sanitat i l’educació.
A quina persona de Sant Cugat t’agradaria que féssim aquest qüestionari: A la Montse Martínez de la comissió Feminista de la Floresta.
Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català
“M’encantaria que Sant Cugat pogués acollir uns Premis Gaudí!“
El diumenge 6 de març se celebra una nova edició dels Premis Gaudí, un reconeixement al cinema català. Per la santcugatenca Judith Colell (Barcelona, 14 de juliol de 1968) ben segur que seran especials, ja que són els primers que viurà com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, tot i que forma part de la junta des de 2017. La nostra protagonista coneix bé el cinema de casa nostre. Colell és guionista, directora de cinema, directora del grau en Comunicació Audiovisual de la Blanquerna Universitat Ramon Llull i cofundadora de CIMA, (Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales). A més el 2011 va ser elegida vicepresidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya. Cinematogràficament ha dirigit pel·lícules com ’53 días de invierno’ o ‘Elisa K’.
La santcugatenca Judith Colell amb el Monestir de fons
Els Premis Gaudí se celebraran el diumenge 6 de març i seran els teus primers com a presidenta…
Sí, són els primers Premis Gaudí com a presidenta i és un repte molt gran. A més com a presidenta es viuen de manera diferent de com quan estava a la junta. Comporta molta feina, molta responsabilitat i moltes decisions. I ganes de fer canvis!
Com descrius les pel·lícules nominades?
Fantàstiques i amb molt talent: ‘Las leyes de la frontera’, ‘El ventre del mar’, ‘Mediterráneo’, ‘Libertad’, ‘6 dies corrents’, etc. I és un talent molt reconegut a fora, en festivals nacionals i internacionals, i no és fàcil aquest reconeixement. I això fa que la nostra cultura viatgi i se’ns conegui a tot arreu. Mostren la nostra llengua, com vivim, com mengem i com ens estimem. És molt bo tenint en compte el poc pressupost que tenim, sobretot en les pel·lícules en català.
Per què hi ha aquesta diferència de pressupost?
Per què s’inverteixen menys diners. Quan vam voler fer pel·lícules de gran pressupost en català era quan TV3 invertia moltíssim. Ara mateix TV3 està molt tocada econòmicament i té molta dificultat per invertir en grans pel·lícules. Crec que se n’han adonat des de la conselleria de Cultura de com és d’estratègic el sector audiovisual i s’estan posant les bases perquè això canviï.
Moment de l’entrevista realitzada al Monestir
Tornant als Premis Gaudí, com s’escullen els nominats?
En el cas dels Gaudí poden presentar candidatura qualsevol pel·lícula que s’hagi estrenat, que hagi estat més de 7 dies en cartellera i que complexi una sèrie de bases: que tingui 20% de producció catalana i que tingui uns punts de membres de l’equip tècnic i artístic catalans. No val que sigui de producció catalana, però que no tingui cap membre català en el seu equip. Llavors els acadèmics, els 530 que hi ha ara, voten.
Què representa per Catalunya i pel cinema català tenir uns Premis Gaudí amb catifa vermella inclosa!
Penso que és molt important perquè és una manera de donar a conèixer el nostre cinema. Gairebé tots els països del món tenen una acadèmia i dintre de l’estat espanyol n’hi ha moltes: la gallega, l’andalusa, la valenciana, etc. És crucial seduir el públic. Intentar explicar de com agraden les nostres pel·lícules a l’estranger i que tenim un cinema molt potent. I que fem de tot: drama, comèdia, docu-ficció, animació, etc.
Sant Cugat podria acollir uns Premis Gaudí?
M’encantaria que Sant Cugat pogués acollir uns Premis Gaudí! M’agradaria molt per què jo m’estimo molt aquesta ciutat, ja fa molts anys que hi visc. I jo tinc ganes de moure els Gaudí de Barcelona. Aquest any no ha estat possible, però tinc la intenció de portar-los fora. El problema que ens podem trobar és l’espai, ja que han de cabre més de 1.000 persones. Hi ha poques ciutats que tinguin aquest espai.
Has dit en diverses entrevistes que la salut del cinema català és dolenta. Més després de la pandèmia?
Sí, ja fa molts anys que hem perdut múscul. I ara amb la pandèmia ha estat l’estocada final. Hem de recuperar i no tenim temps a perdre. Crec que tots som molt conscients de la situació.
La situació política catalana d’aquests últims anys ha afectat en aquesta mala salut?
Home…no ho sé. Jo no voldria dir que se n’han anat moltes empreses, tot i que molta gent ho diu…però moltes s’han quedat. Sí que penso que en els últims anys hi ha hagut una desídia cap al sector cultural molt gran i no sé per què ha sigut. Potser ha sigut perquè s’han preocupat per altres coses i no han pensat que el sector cultural és molt important per crear un país.
Ajudaria a millorar la salut del cinema català si les plataformes de contingut audiovisual estiguessin a Barcelona?
Aquest és un repte que hem perdut una mica. Si ara ens hi posem, podem recuperar una miqueta, encara hi ha un marge. Madrid ha fet una aposta fortíssima pel sector audiovisual, allà sembla que hagin tingut molt clar que era un sector estratègic, que s’havia d’apostar per l’audiovisual i els han posat totes les facilitats del món. I aquí han estat uns anys on l’audiovisual i la cultura semblava que no tenien gaire importància. El 2017 no hi havia aquesta sensació, era un any bastant fort. S’ha anat perdent.
També s’ha denunciat la dificultat d’accés real de la dona a la indústria en rols de lideratge i per trencar el sostre de vidre.
Aquest és un tema molt important. Continuem estant en un tant per cent molt baix les dones liderant projectes. Fa molt temps que penso en aquest sostre de vidre i perquè a la facultat tinc més dones a la classe però els directors consagrats són homes. Penso que moltes vegades és la manca de referents. Si les nenes no tenen referents, es pensen que no poden fer aquella feina. Quan jo vaig començar a fer cinema no teníem gaires dones referents.
Ara la directora santcugatenca Júlia de Paz ha estat nominada a un Goya…
La Júlia és meravellosa com a persona i com a directora. Ha fet una pel·lícula (‘Ama’) estupenda. No està als Gaudí per què no té producció catalana i em fa molta pena.
De petita ja volies ser directora de cinema?
De molt joveneta ja volia ser directora però de ben petita volia ser actriu de terror. M’agrada molt el terror. No he fet mai terror i no ho descarto. Una de les vegades que he estat més feliç ha estat en el Festival de Sitges fent de jurat. I per què no he dirigit cap pel·lícula de terror? Segurament perquè no hi ha referents de dones dirigint terror i llavors ni t’ho planteges. Ara comencen haver-hi. És molt complicat trobar dones que facin terror.
Sant Cugat ha sortit en alguna pel·lícula teva?
Sí, i tant! A ‘Elisa K’ vam rodar a una casa de la Floresta i els exteriors van ser a la Floresta i a Sant Cugat.
Qüestionari
La millor pel·lícula: ‘Magnolia’ de Paul Thomas Anderson
Yuanyuan Pan (07/09/1988) és la propietària del bar El Molí (plaça de Pep Ventura número 2) però molts la coneixeran per ser anteriorment la llogatera del bar de La Unió.
Yuan va néixer a la Xina, “en un poble molt petit a prop de Shanghai”. Porta gairebé nou anys vivint a Sant Cugat i assegura que “li agrada tenir amics en diferents països”. La nostra protagonista sempre ha treballat en l’hostaleria i afirma que “de fet, m’agrada bastant la meva feina”. Té 2 filles.
Yuanyuan Pan, propietària del bar El Molí
Un llibre: D’aventures i de terror. Una cançó: Música relaxada. El rock&roll m’agrada, però tampoc em fascina. Tens mascota? No tinc mascotes, però tinc dues filles. No sé què em dona més feina…
El teu plat preferit? Hot pot, és un menjar tradicional de la Xina.
Un defecte: No m’agraden els meus ulls petits. Són els típics dels xinesos. M’agradaria tenir uns ulls ben grans i la cara més petita.
Una virtut: Tinc bastant paciència.
Què volies ser de petita? Guia turística. Així podria anar de viatge a molts llocs i sense pagar!
Un restaurant de Sant Cugat: M’agraden molts restaurants de Sant Cugat, per exemple, el Kitsu, la Bolera o El Temerari.
Què odies de Sant Cugat? No odio res de Sant Cugat, però sí que aniria bé que posessin alguns lavabos públics a prop dels parcs dels nens.
I què és el que més t’agrada? M’agrada que hi ha moltes activitats. Hi ha molta vida al poble: Ball de gitanes, Bastoners, etc.
Un carrer de Sant Cugat: L’avinguda Josep Anselm Clavé. És on jo començo a conèixer Sant Cugat gràcies al bar de La Unió. I encara estic esperant que pugui tornar a aquell carrer com més aviat millor
Per què vas venir a Sant Cugat? Ja no recordo per què vaig venir. Suposo que estava interessada en el bar de La Unió. Però sé que ara ja he agafat molta estima a Sant Cugat i crec que m’hi quedaré per sempre.
On et podem trobar? En el Molí o més endavant potser a la Unió. Sempre estic treballant.
A quina persona de Sant Cugat t’agradaria que féssim aquest qüestionari? A la Guiomar Blanco de la penya Shent Shove.
“Només veure El Mesón em vaig enamorar, té un encant especial”
Xavier Vendrell (Barcelona, 9 de juny de 1975) ha estat l’últim propietari de l’emblemàtic restaurant El Mesón, situat a la plaça d’Octavià. Vendrell, que fa 25 anys que viu a Sant Cugat, coneix bé el món de l’hosteleria ja que la seva família es dedica a la restauració i des dels 13 anys que treballa en aquest sector. Quatre dies després d’haver abaixat la persiana d’El Mesón parlem amb ell. La seva veu transmet tristesa i nostàlgia i es mostra molt agraït pels quasi 12 anys que ha regentat el restaurant. En aquesta entrevista també ens hauria agradat parlar amb la fundadora i ànima de l’històric local, la Carmen Rojo, però els anys són els anys.
El Mesón ja no existeix. Sant Cugat es queda un mica més orfe…
Sí, és un dels locals emblemàtics o tradicionals que quedaven a Sant Cugat. Perdem un referent en el qual molts santcugatencs s’identificaven.
Què representa per a tu El Mesón?
Ui, representa moltes coses! Moltes vivències, molt d’esforç, molta responsabilitat per què està al capdavant d’El Mesón requereix molta intensitat i dedicació.
T’han arribat missatges de suport?
Sí, m’han arribat molts missatges de suport i de reconeixement de la feina que ha fet l’equip. Estic super agraït en general: als ciutadans, clientes i no clientes, Ajuntament, amics…
Algun missatge especial?
Sí però no diré el seu nom, però he rebut missatges de persones que estan en el món de la política i també de gent coneguda de la televisió i d’altres àmbits. De l’Ajuntament pràcticament de totes les regidories he rebut un missatge de suport, també de l’alcaldessa.
Per què has decidit vendre’l?
El motiu principal és la salut. El març de 2021 vaig tenir un ensurt a causa dels nervis, l’estrès, la pandèmia i el cos em va demanar parar. Porto des dels 13 anys treballant en el món de la restauració i amb un ritme molt fort. Sempre m’he sentit molt capaç i molt valent, però ara se’m feia molt dur i em costava seguir el ritme. Crec que qui està al capdavant d’El Mesón ho ha de donar tot ja que és un establiment que ho requereix.
L’Associació Gabriel Ferrater demana que els nous propietaris mantinguin el nom d’El Mesón. Com ho veus?
Ja ho he parlat amb el Joan Tres, que és el president de l’Associació Gabriel Ferrater i, per una banda, entenc la postura d’ells per què és un vincle que té la ciutat amb El Mesón. Però hem d’entendre també que hi ha una nova empresa que té el seu projecte i les seves ambicions. I vol canviar tot el que era l’essència d’El Mesón i per mi no té sentit que es continuï dient Mesón. La memòria i història d’El Mesón perdurarà en el temps amb la gent que hi ha passat. Crec que és millor cremar una etapa i començar de nou, ja que serà completament diferent.
Has pogut parlar amb la família Rojo (Carmen Rojo va fundador El Mesón el 1964) sobre la fi d’El Mesón?
La Carmen ja no és conscient de res. Amb la família ho hem estat comentant i debatent. L’Alícia Rojo s’alegra per mi per què a la Carmen li va passar el mateix, per això al final ho va deixar.
El 24 de juny del 2010 comença la teva etapa a El Mesón. Per què vas emprendre aquesta aventura regentant un negoci com aquest?
Per què em feia molta il·lusió, és el tipu de negoci que a mi m’agrada. Ara mateix a Sant Cugat si em diguessis d’un negoci per agafar no et sabria dir quin. M’agraden els establiments d’hostaleria de tota la vida. Ara ja no és aquella hostaleria d’abans, ara es porta tota d’una manera diferent. Només veure El Mesón em vaig enamorar, té un encant especial.
El nom del poeta Gabriel Ferrater està lligat a El Mesón. Què t’han explicat de les vivències de Gabriel Ferrater?
Cada dos per tres em venia algun client a explicar-me alguna anècdota de Gabriel Ferrater: les seves vivències, les seves tertúlies, etc. A més m’han explicat coses molt maques.
Què passarà amb el mobiliari i tots els objectes històrics que hi ha a El Mesón?
Des del Museu ens demanen si es pot recuperar part del mobiliari perquè hi hagi un record. Per exemple guardar el rètol de la façana d’El Mesón. Em van demanar si podia intercedir i sembla que ho aconseguirem. La nova marca està disposada a cedir al Museu allò que ells consideren necessari.
El Mesón ha estat protagonista de moltes històries i fins i tot va patrocinar una escuderia de cotxes des de 1971 fins a 1976, no?
Sí, correcte. El Mesón va fer la promoció i comprar totes les coses necessàries per així poder participar amb l’escuderia El Mesón en un ral·li amb molt de renom.
Ha sortit el restaurant en llibres, pel·lícules o sèries de TV?
Sí, ha sortit en una sèrie i curts. Alguns estan jo com a propietari.
Explica’m alguna anècdota.
Quan jo vaig entrar a El Mesón molta gent estava en contra meu, excepte la Carmen que vam fer una molt bona amistat i ens tenim molt afecte. Em va sobtar molt al principi tota la gent que no veia amb bons ulls que agafes El Mesón. Després al llarg del temps les coses van canviar i molta gent m’ha demostrat molt afecte per la feina que he fet. Per això demano a la gent de Sant Cugat que donin una oportunitat al nou projecte.
La història d’El Mesón: molt més que un restaurant
La santcugatenca Carmen Rojo, filla predilecta de la ciutat, va fundar l’any 1964 El Mesón. Un bar-restaurant situat a la plaça d’Octavià, al costat del Monestir.
Entre les dècades dels anys 60 i 80 El Mesón es va fer famós per les seves tertúlies on participaven els intel·lectuals tant del poble com d’altres indrets. L’any 1966 arriba el poeta Gabriel Ferrater a Sant Cugat, ja que havia començat a treballar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Facultat de Filosofia i Lletres estava instal·lada al Monestir. D’aquesta manera Ferrater i els seus alumnes omplen El Mesón de debats i tertúlies sobre temes diversos i, per tant, el local es converteix en un dels epicentres de la ciutat. A més, la seva fama va anar creixent i fins i tot va patrocinar una escuderia de cotxes entre els anys 1971 i 1976. Aquesta s’anomenava L’Escuderia El Mesón i participava en la Fórmula 1430.
L’any 2010 Xavier Vendrell es queda amb el restaurant conservant el seu nom i el seu esperit i amplia el local.
El Mesón diu adeu després de quasi 60 anys d’història. El diumenge 9 de gener va tancar per sempre les seves portes. A partir de març es dirà Bar Mono amb una nova carta i una nova filosof
