El 23 de desembre es donarà a conèixer la llegenda del Muxinach, en quatre torns, amb el taller de creació d’un fanalet, perquè tots els infants de Sant Cugat puguin portar-lo quan vagin a esperar als Reis d’Orient i ajudin així al Muxinach a il·luminar la ciutat.

Un espectacle amb manipulació de sorra a càrrec de Borja Ytuquepintas, projecció, piano i veu en directe, que ens endinsarà en la màgica història que envolta al Muxinach, el veí de Sant Cugat que va ser escollit per encendre els fanals de la ciutat gràcies a l’estrella de Nadal i a un bastó de fusta especial. Aquesta és la seva llegenda…

La llegenda del Muxinach
La història del fanaler màgic de Sant Cugat

Temps era temps. Hi havia un poble situat entre la serra de Collserola i la serra de Galliners, amagat al bell mig d’una vall frondosa. Aquell indret era habitat per gent senzilla i tranquil·la. Hom hi podia trobar una fleca que cada matí omplia el carrer amb l’olor flonja del pa acabat de coure, una escola, una carnisseria, una taverna on el veïnat es reunia per fer petar la xerrada després d’una llarga jornada de feina, o la petita fusteria de la família Musella. La major part dels habitants, però, eren pagesos i pageses que treballaven al camp en el conreu de la vinya. A hores d’ara ja ho deveu haver esbrinat. Estem parlant ni més ni menys que del poble de Sant Cugat.

La feina del camp demanava esforç i constància. Els pagesos treballaven de sol a sol. De bon matí feien un mos, pujaven els carros que els deixaven a la vinya i a treballar: plantar, adobar, podar, esporgar… Quan el sol començava a baixar, tothom tornava cap a casa. Això és perquè si alguna cosa se sabia al poble, és que a les nits no s’havia de sortir de casa. En aquells temps Sant Cugat no tenia llums al carrer. Era un luxe propi de les ciutats on vivien els senyors i no pas d’una vila de pagesos. Sense enllumenat, les nits eren perilloses i tothom coincidia que era millor quedar-se a casa a fi d’evitar perdre’s pels camins o caure de morros per un barranc.

Els nens i nenes tenien prohibit sortir a jugar després de la caiguda del sol. Era sabut que de tant en tant algun llop baixava de la muntanya buscant sort. La foscor i la tristesa governaven el poble des del capvespre fins a l’albada. Això no us ho hauran explicat, però els nens i nenes de Sant Cugat en aquella època no havien vist mai a Ses Majestats els Reis, ni n’havien rebut cap regal. I us preguntareu per què? Doncs perquè els Reis ignoraven l’existència d’aquella contrada. Era un poble que no sortia als seus mapes. I la nit del 5 de gener, quan s’apropaven per aquelles terres, no hi havia cap llum per petita que fos que els assenyalés l’indret. Així que els Reis sempre passaven de llarg.

Sortosament, un dia va arribar a orelles d’una emissària reial l’existència d’un poble a l’altra banda de la serra de Collserola, on les vinyes eren extenses i el raïm que s’hi cultivava era el més bo de la comarca. Després d’assegurar-se que era cert, l’emissària ho va fer saber a ses majestats. Els Reis li van donar les gràcies. Sempre els feia contents saber de nous llocs on repartir la seva màgia. I li van demanar que tornés a Sant Cugat amb un missatge i un encàrrec molt clars.

Uns dies després, l’emissària reial va picar a la porta del batlle de Sant Cugat, carregada amb un sarró. Duia un encàrrec de part de Ses Majestats, els Reis d’Orient. Li va dir que faria de Sant Cugat una vila més pròspera i plena de vida. Va obrir el sarró i en va treure una petita esfera de llum que semblava brillar per si sola.

—És un pessic de la llum de l’estrella de Nadal. La seva pols màgica us servirà per il·luminar les nits fosques i també per guiar els reis d’Orient quan s’apropi el dia 6 de gener. Però per tal de conservar-la necessitareu dues coses: un bastó fet amb la fusta més preuada de la zona i un fanaler o fanalera que s’encarregarà d’encendre els fanals cada nit i de preservar la llum màgica —just abans de marxar, l’emissària encara hi va afegir—. Teniu set dies i set nits abans que la llum de l’estrella de Nadal s’apagi.

Aquella mateixa tarda el batlle va reunir tots els veïns i veïnes i els va explicar l’encàrrec de Ses Majestats. Tothom va estar d’acord que els més indicats per fer el bastó eren el matrimoni Musella, els fusters. Ningú podia conèixer millor que ells quines eren les fustes més preuades de la zona i com fer-ne un bastó prou resistent per acollir i preservar la flama del Nadal. La família Musella s’hi va posar de seguida mentre l’Anna, la seva filla de set anys, jugava plàcidament davant la llar de foc.

Els Musella van triar la fusta que consideraven millor per fabricar el bastó: la fusta d’alzina. Una fusta noble, resistent i molt abundant als boscos del Vallès. Com que la treballaven molt sovint, no els va costar triar-ne una bona peça. Al cap d’un dia i una nit, el bastó va estar enllestit. L’endemà van sortir a la plaça i, davant del poble reunit en silenci, els Musella van mostrar el bastó als seus veïns. Amb gran expectació, la senyora Musella va acostar el bastó de fusta d’alzina a l’esfera lluminosa que el batlle havia rebut de l’emissària. Tothom, absolutament tothom, s’aguantava la respiració esperant que passés alguna cosa. Però res. L’esfera de llum es mantenia tancada en si mateixa, petita i brillant, sense agafar-se al bastó. Ho van provar de totes les maneres durant molta estona fins que el desànim es va anar apoderant dels presents i finalment van haver d’admetre que aquell bastó no era l’indicat. Algú es va atrevir a observar fins i tot que la llum semblava ara més feble que el dia anterior.

—Teniu set dies i set nits abans que la llum de l’estrella de Nadal s’apagui —va recordar el batlle. Ja n’havien passat dos, s’havien d’afanyar.

Els Musella van tancar-se a casa i es van posar a rumiar. Quina devia ser la fusta a la qual es referien ses majestats? Després de donar-hi moltes voltes, van decidir fer un segon bastó amb fusta de roure, també abundant en aquells paratges. El roure era resistent a la humitat i feia brasers consistents i duradors. Aquesta vegada no podien anar errats.

L’endemà al matí van repetir l’escena a la plaça Major i, altre cop, davant la decepció generalitzada, el bastó de roure no va donar resultats. La família Musella ja no sabia què fer. En caure a la tarda del tercer dia, van anar a seure davant la llar de foc a donar-hi voltes. El marit es gratava la barba, sorrut, mentre la mare acaronava en silenci els cabells de la petita Anna, que jugava als seus peus. De sobte, la dona va clavar la mirada en la joguina que la nena tenia a les mans: un cavallet de fusta bastament tallat d’una soca de cep. Era una fusta llenyosa i trencadissa amb què l’avi havia fet algunes joguines per distreure la nena quan tot el poble pujava a collir en època de verema.

Els Musella es van mirar fixament als ulls. “La fusta més preuada”, havia dit l’emissària. Com no ho havien vist clar fins ara? La de la vinya era la fusta més important per al poble perquè d’ella depenien totes les famílies pageses de Sant Cugat. Van córrer a explicar-ho als seus veïns i veïnes i, abans que caigués el sol, cadascun dels pagesos va fer entrega d’una soca de cep tallada de les seves vinyes. En van reunir deu en total. Amb la fusta esquerpa d’aquests deu ceps, els Musella van treballar tota la nit per elaborar un tercer bastó. No era tan bonic com els altres dos, però calia provar-ho.

Amb els primers rajos de sol, el poble es reunia a la plaça. Aquest cop era la petita Anna, la filla dels Musella, qui sostenia el bastó a les mans. En veure l’espectre matusser de la vara, els més incrèduls començaren a perdre l’esperança. Però l’Anna se’ls mirava amb un somriure radiant. Plena de confiança, va apropar el bastó a la llum i, davant la mirada estorada de tots els presents, la petita esfera brillant es va elevar fins a l’extrem del bàcul i s’hi va instal·lar, enlluernant amb més força que mai.

El poble va esclatar de joia.Grans i petits s’abraçaven, reien i ballaven. Però, de sobte, el batlle va demanar atenció. Encara quedava la segona part de l’encàrrec, la més complicada: havien de trobar un fanaler o fanalera, una persona capaç de custodiar aquella llum i conservar-la sempre viva. No podia ser qualsevol, havia dit l’emissària. Només algú molt especial estava predestinat a ocupar el càrrec de fanaler o fanalera de Sant Cugat. Els vilatans es miraren estranyats. Tothom tenia ja la seva feina. Qui podia ser l’escollit? Només tenien tres dies per esbrinar-ho.

—Ens calen fanals! —va observar la carnissera.
—Com podem saber qui serà el fanalèu si no tenim fanals al carrer?

Entre tots, es van posar a construir i instal·lar teieres a les façanes principals del poble. Es tractava d’uns engraellats de ferro on cremaven les teies de foc per fer llum als carrers. L’endemà al vespre, tot estava preparat i una crida penjava de les parets de Sant Cugat: “Tothom qui vulgui pot presentar-se voluntari per ocupar el càrrec de fanaler o fanalera”. Els aspirants haurien de passar, un per un, per la teiera de la façana nord del Monestir. Si algú era l’escollit, el bastó del fanal s’il·luminaria màgicament i ompliria els carrers de claror. Una multitud es va amuntegar davant l’alta paret de pedra.

—Que ho provi primer el senyor batlle! —va suggerir el forner. Els veïns hi van estar d’acord, i el batlle, poc convençut, va agafar el bastó.
—Si ha de ser, serà —va pensar.

Va pujar a una escaleta de fusta, construïda especialment per a l’ocasió, i va estirar el bastó cap al mur de pedra, ben a prop del fanal. Però malgrat els esforços, la llum no va deixar anar ni una trista espurna. La teia seguia tan buida com abans.

Durant dos dies, no van parar de passar voluntaris a fer la prova, però no hi va haver sort. Ho van intentar tots els homes i dones del poble, però la llum semblava esgotar-se amb tantes provatures. Al cap del dia, empal·lidia, com si es volgués apagar en qualsevol moment.

Quan s’estava fent fosc i el termini de l’emissària arribava al final, semblava que perdrien per sempre l’oportunitat de conservar aquella llum màgica. Aleshores, un pagès va recordar que als afores de la vila hi vivia una família propietària d’un gran mas i més de 100 quadreres de terra. Li deien la Torrenegra. Els veïns no van dubtar i era la seva darrera oportunitat. Una comitiva ben escollida es va preparar per desplaçar-se fins a aquell mas. S’estava fent de nit i calia tenir seny. Així que cinc joves pagesos, el batlle i el Matrimoni Musella amb el bastó, van pujar els carros i es van endinsar en la vegetació, mentre el sol els il·luminava amb els darrers rajos del capvespre.

El bosc era silenciós i el pas de la muntura es feia notar amb el grinyol de les rodes i els esbufecs dels cavalls que avançaven insegurs en la foscor creixent. Al cap d’una estona, uns udols van esfereir la comitiva. S’havia anat fent fosc i ara només la llum tènue i tremolosa del bastó il·luminava el corriol serpentejant per on avançaven. De sobte, dos parells d’ulls brillants van aparèixer al mig del camí, barrant-los el pas. Els cavalls van renillar espantats i van arrencar a córrer. El carro dels Musella va bolcar. Els passatgers en van caure rodolant, mentre que el bastó va sortir projectat i es va perdre en la malesa.

La foscor de la nit els va caure al damunt com una llosa. Els llops s’aproparen. No n’era un de sol, pel cap baix n’hi havia tres o quatre. Caminant en cercles, havien envoltat el batlle i el Musella, que ja veien inevitable la seva fi. De sobte, una mà va agafar el bastó que havia quedat atrapat entre uns esbarzers. Tan bon punt l’havia d’apropar, i va haver-hi un esclat de llum i color va inundar aquell tram de bosc. Un noiet d’uns 15 anys, a qui no havien vist mai abans, i és qui empunyava el bastó. Tothom se’l va quedar mirant. Encegats i desorientats, els llops van desistir del seu propòsit  es van refugiar de nou en la fosca tupida del bosc.

L’esclat de llum va anar seguit d’un silenci dens. Les alzines i els pins van deixar de murmurar. Fins i tot el rierol que passava a prop d’allà semblava que s’hagués congelat. Algunes bestioles curioses van treure el nas atretes per l’escena. Lentament, els Musella van alçar de terra i s’aproparen al xicot, enlluernats. Ell es va explicar que havia sentit un terrabastall i havia corregut a veure què passava. Vivia, allà a la vora, amb els seus pares i estaven farts dels llops que se’ls menjaven les gallines. En veure el que estava a punt de passar, sense pensar-s’ho, havia buscat una branca per mirar d’espantar les bèsties. I aleshores, es va mirar el bastó que duia a les mans encara de no entendre res i el va allargar a la senyora Musella. Quan ella el va prendre, aquest va recuperar el seu aspecte habitual. El batlle, ben escabellat, expulsant-se encara a les fulles de la jaqueta, va preguntar al noi com es deia.

—Muxinach, senyor, els meus pares són rabassaires que treballen les vinyes de la Torre Negra.

El batlle li va donar les gràcies per haver-los salvat la vida i el va posar al cas de la visita de l’emissària, la llum de l’estrella de Nadal i la resta.

—És evident que la llum t’ha escollit, vailet. Ets molt jove, però has demostrat valentia i generositat. Si t’hi vens, el poble t’estarà agraït que a partir d’ara et converteixis en el nostre fanaler.

I en Muxinach, com no podia ser d’altra manera, va acceptar. A partir d’aquell dia,  va arribar per fi la llum a Sant Cugat. Quan el sol començava a baixar, en Muxinach encenia els fanals amb el seu bastó màgic enfilat a una escaleta de fusta. Gràcies a ell, en fer-se fosc, la gent ja no tenia por de perdre’s pels camins o caure de morros per un barranc. Els nens i nenes podien sortir a jugar fins que els cridaven per anar a parar a taula per sopar i els llops ja no gosaven baixar de la muntanya per remoure gallines. El fanaler i el seu bastó màgic tenien cura del poble des del cap vespre fins a l’albada.

Però sobretot, sobretot, en Muxinach s’assegurava que tots els fanals fossin encesos quan s’apropava la Nit de Reis per tal que Ses Majestats poguessin trobar el camí i visitar totes les cases de Sant Cugat per deixar-hi els seus presents. I així va ser com els nens i nenes de Sant Cugat van descobrir la felicitat i la màgia del Nadal.