«La cultura popular m’enamora»

Un dels temes dels quals m’agrada més parlar, llegir, escoltar, veure i viure en primera persona és, sense cap dubte, la cultura popular.

Me’n vaig enamorar quan vaig arribar a Sant Cugat ara ja fa 12 anys. A poc a poc. Primer crec que va ser l’aplec de Sant Medir. Em vaig trobar amb quatre nens, un d’ells encara en cotxet, fent el camí cap a l’ermita. Veure els gegants plantats a Can Borrell va ser una imatge que no oblidaré mai. Cada any, quan els plantem allà i un munt de canalla, i no tan canalla, s’hi acosta, se’m dibuixa un somriure com el primer cop. Ara ja fa anys que pujo amb els gegants i els companys de la colla gegantera.

Els Tres Tombs, la Cavalcada de Reis, el Pessebre Vivent, Pedra i Sang… i en un lloc especial del meu cor, el Ball de Gitanes. No havia posat mai una parada amb menjar al carrer en tota la meva vida i quan ho vaig fer per primer cop per als gitanos i les gitanes de la cercavila que surt de Lluís Millet, va ser indescriptible. Sentir les castanyoles i les gralles que tombaven el carrer Valldoreix, els nervis que t’agafen per si has fet curt de menjar… I ja els tens allà, primer les velles, descarades i divertides, i després les parelles, que fan picar les castanyoles, riuen i et donen les gràcies; i en un tres i no res, ja els veus enfilant el carrer cap a Octavià. Espero poder fer-ho molts anys més! I el Carnaval, amb el Gall que sentia un cop i un altre que no el tindríem mai acabat. I vés per on, el meu company ara el porta i el fa ballar.

I després van arribar les entitats. L’Esbart en va ser la primera i, com passa a moltes famílies, el vam conèixer per un dels meus fills. Amb tres anys va començar a ballar i ara en té quinze i continua ballant. Ell balla i jo m’emociono quan el veig ballar. No em perdo mai els espectacles del cos de dansa, que molts cops m’han fet plorar. Els Geganters va ser la primera activitat familiar, la porta a la música tradicional i la descoberta de poder fer difusió de la cultura popular a través del conte. Per a la presentació que vaig preparar per al congrés sobre educació al Fòrum Som Cultura Popular d’aquest any,  vaig explicar que hem portat la història del Joan i la Marieta a més de 4.000 infants del municipi!!! (amb en Biri com a il·lustrador). Els gegants de Sant Cugat, elegants com pocs!

El toc de castells sempre m’emociona. Però, des que aquell petit acotxador que s’ajup sobre els dosos va ser el meu fill, aquelles gralles, a més, em fan estar atenta, expectant, tensa, amb una barreja de por i confiança… i així continua essent avui dia quan hi puja a fer de dos. Els castells omplen una part important de l’horari familiar amb assajos i actuacions. Els castells enganxen, enganxen molt. Ens van enganxar a tots sis, i ara en continuem quatre, però amb moltes ganes de veure i viure grans castells.

L’olor a pólvora, el repic dels bastons, els balls tradicionals… els entremesos de Sant Cugat van anar atrapant-me. I com passa quan t’enamores, necessites saber-ne més i, quan més en saps, més t’enamores.

El moment més especial ha estat indubtablement la Festa Major. Viure-la des de dins, per a algú que venia d’una ciutat gran com Barcelona i que no havia tingut cap experiència prèvia en aquest món, no té preu.

La Festa Major és el meu millor moment de la cultura popular i especialment els dos seguicis. Tota la preparació prèvia, el repic de les campanes, l’esclat inicial… No puc quedar-me amb cap moment. Tot i que l’esclat, just després de la missa i abans del Paga-li, Joan, és un moment que sembla que atura el temps. Tots a la vegada en un caos harmònic. La seva brevetat fa que sigui tan intens que sempre tinc la sensació que he aguantat la respiració mentre durava.

Aquesta part emocional de la cultura popular ha fet que la part formal esdevingui en mi simplement addictiva. Treballar el protocol dels seguicis i el moment d’aprovar-los al Ple va ser indescriptible. Ho vaig viure amb molta intensitat.

Però aquests anys d’enamorament m’han fet veure la gran necessitat de saber cap on anem i la cultura popular a Sant Cugat no tenia cap full de ruta. Les entitats treballen molt, innoven, investiguen dins les seves possibilitats, però no hi havia cap pla. Un dels principals objectius de la Coordinadora d’Entremesos és establir un camí, però això sobrepassa les seves capacitats. Però, després d’uns anys de picar pedra, finalment totes les manifestacions de cultura popular ens trobem en un mateix espai, amb un document comú per treballar i amb l’objectiu de redactar un Pla local de cultura popular per Sant Cugat. L’objectiu és ambiciós, obre un munt de camins i albira molta feina que no tindrem por d’afrontar.

La cultura popular m’ha arrelat a Sant Cugat. M’ha fet conèixer molta gent, he fet bons amics. M’ha permès compartir la mateixa activitat amb tota la meva família, participant-hi activament tots (i això, quan tens fills adolescents, és impagable). La cultura popular integra, acull, diverteix, omple i…no te l’acabes mai!