Encara avui si pregunteu a Sant Cugat pel canyisser, trobareu qui us explicarà la feina que feia el meu pare amb el treball de les canyes. D’aquí li va vindre el mot del “canyisser”.
El meu pare treballava amb canyes com les que podeu trobar en torrents o rieres del nostre entorn. Les pelava i les esberlava, i un cop les tenia situades a l’obra, les doblegava i les trenava fen l’encanyissat que un cop clavat a les llates de fusta del sostre, servia per aguantar el guix que posava el guixaire per fer el fals sostre o també conegut com a cel ras. Era una feina molt feixuga. Parlo dels anys quaranta i cinquanta.
El nom “el canyisser” al meu pare li va vindre per la feina que feia, una feina dura, com era la preparació de les canyes. Recordo haver-lo vist picar canya per canya sobre una pedra que tenia forma de cub. Les picava amb la finalitat de poder obrir-les en canals amb l’ajuda d’un petit falcó. Primer amb una maça les aixafava, era una maça de fusta reforçada amb planxa de ferro. Cada cop que li donava a la canya representava un pam de canya esberlada i així fins a arribar a la punta més prima que escapçava amb una destral. Molts dies, això dit per la meva mare, a casa sopàvem sense ell, doncs se li feia de nit xafant canyes. Sobretot quan era hivern i els dies es feien curts. Aleshores allargava la jornada amb l’ajuda d’un llum de carbur. No parava fins que tenia les canyes que necessitava i que lligava en feixos de cinquanta. Hi havia feixos de dues categories. Les més grosses que posava a part i les mitjanes o més petites. Les primeres en deia canyes mestres o dobles. Un cop clavades amb tatxes a les llates de fusta dels sostres servien per aguantar el pes del tramat de l’encanyissat un cop enguixat. Encara avui es pot dir que hi ha moltes cases fetes en aquells anys que foren construïdes amb sostres d’encanyissat. Cases que el meu pare els últims anys de la seva vida encara em va recordar que tenien els sostres d’encanyissat i que les havia fet ell.
L’ofici, com també tants altres oficis, es va anar perdent amb el temps. I al meu pare no li va quedar més remei que adaptar-se als canvis. No li va ser fàcil passar de fer encanyissats per les obres a fer canyís a casa. O sigui, un canvi però sempre lligat a les canyes. El canyís és una mena de teixit fet amb canya i tramat amb fil ferro. Al principi també aquella feina era manual i es feia en rudimentaris telers de fusta. La meva mare que va ser la més sacrificada, va arribar a portar la casa i també un dels telers de fusta. Una veritable peça de museu. Fins i tot van idear un sistema que va permetre treballar dues persones alhora, augmentant d’aquesta manera la producció.
No tenia encara catorze anys i més d’un cop em va tocar donar un cop de mà i ajudar. No era res que no pogués fer, també va ser una manera d’introduir-me en el que era la feina que es feia a casa… I així va ser com vaig anar coneixent al costat del meu pare el món de les canyes i les seves aplicacions. Com per exemple, que a casa sempre hi havia canyes per treballar, no ho entenia. Com tampoc entenia que tinguéssim separades unes canyes especials, en dèiem canyes de dos anys. Eren canyes per fer música. Amb les que fèiem una mena de canuts que ensacàvem, i un cop de tant en tant, recordo que venia un senyor amb un cotxe negre i carregava tot el que podia. No va ser fins anys després que vaig saber on anaven a parar aquells canuts de canya: als EUA per fer llengüetes per instruments de vent.
Mentrestant, a casa les piles de feixos de canyes cada cop eren més nombroses. L’explicació era ben senzilla. En arribar els primers freds, els pagesos tenien per costum tallar les canyes dels torrents i rieres. D’aquesta manera s’estalviaven tenir problemes amb l’arribada dels mesos de pluges. El cercle de les canyes era sempre el mateix, tallades les canyes arran de soca, i apartades les que el pagès considerava que necessitaria per les feines de l’hort, les sobrants els hi venien al meu pare. Era estrany el dia que no venia un carreter o altre a portar canyes.
Deixeu-me dir, ja que hi estic posat, que l’ofici de carreter en aquell temps era molt valorat, doncs el carro era el vehicle de transport més utilitzat, ja que no existien mitjans com els que coneixem avui. Amb carro es feia tota mena de transports. Era el cas del carro de l’Antonio Torres, carreter que vivia darrere el Monestir, al carrer Orient, i que més d’un cop va anar fins a Gràcia a portar feixos de canyes per fer encanyissats a un parell de blocs de pisos. Quan el meu pare m’ho explicava jo pensava que tot plegat eren invents seus. Però no. És més, no fa pas molt, un familiar de l’Antonio m’ho va tornar a confirmar. Com també quan el meu pare va passar a fabricar el canyís en rotllos, que es repartia amb carro. Alguns cops també els facturava a l’estació dels ferrocarrils de Sant Cugat, ja que la companyia del tren disposava d’un servei de transport destinat a cobrir aquesta necessitat entre poblacions properes. Era més ràpid que anar amb carro. Cada setmana enviàvem material a les ferreteries Paloma de Rubí, Puigmartí de Terrassa i Galobardas a Sant Cugat.
La vida, com podeu veure, dona moltes voltes, tantes com una roda de carro.