“La meva primera feina va ser amb Lluís Llach”
Nascut a Nulles, a prop de Valls (allà on va néixer la calçotada, ens diu) i de família de pagesos, va venir a viure de ben petit a la capital. La feina i l’amor el van fer aterrar a Sant Cugat i d’això ja fa gairebé 40 anys! Qui li havia de dir que dirigiria la seva pròpia orquestra a aquell adolescent que es va topar amb la música per pura casualitat. Va estudiar Ciències Empresarials a ESADE i els estudis musicals al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on va obtenir els premis d’honor de flauta travessera i de piano. Al mateix Conservatori, va realitzar estudis de direcció coral amb el mestre Enric Ribó i d’orquestra amb Antoni Ros-Marbà.
El 1990 es llencen a la piscina amb una idea ben esbojarrada: muntar l’Orquestra de Cambra Sant Cugat, embrió de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat. Una Orquestra dirigida des dels seus inicis per Josep Ferré, i que s’ha caracteritzat per la passió i la vitalitat amb la que segueix parlant el protagonista d’aquestes pàgines. Un projecte professional i personal que ha viscut el dia a dia, sense planificar a llarg termini.
Amb 600 concerts a les esquenes i 300.000 espectadors, ens citem al Teatre La Massa de Vilassar de Dalt, on acaba d’actuar l’orquestra, per entrevistar el seu director, amb una espectadora de luxe: la Flora, la seva dona i part imprescindible del conjunt.
Quin és el teu primer contacte amb la música?
A casa teníem un piano i els meus pares volien que estudiés música quan era petit però jo passava completament de la música. Quan vaig tenir 14 anys tenia un grup d’amics i volíem muntar un grup de folk. Vam pensar, això queda molt bé, surts i coneixes molta gent… Però resulta que cap dels 5 amics teníem ni idea de música. Ens vam donar un any per aprendre.
Et dediques a la música per casualitat…
Sí, va ser un començament entre divertit i casual. Un d’ells és musicòleg actualment i jo que també em dedico a la música, la resta ho van deixar.
També recordo quan vaig entrar al conservatori, que tenia 14 anys (quan penses que ets molt gran, però els altres no t’hi veuen) i vaig entrar i li vaig preguntar al conserge quant duraven els estudis per ser concertista. Em va mirar de dalt a baix, em va preguntar l’edat i em va contestar: on vas! Això és impossible, és pels qui comencen als 2-3 anys amb pares músics… I em sembla que em vaig dedicar a la música per fer-li la punyeta a aquell conserge!
Ja li has donat les gràcies?
Molts anys més tard, em van cridar per ser tribunal d’oposicions de catedràtic, que no és poca cosa, recordo que el vaig tornar a veure! Però no li vaig dir res, segur que ni ho recordava.
També vas estudiar ciències empresarials. En quin moment et decantes per les partitures?
Sí, vaig ser la 13a promoció d’ESADE! Quan jo estava acabant els estudis d’ESADE, i de música ja estava fent 5è (tocava piano i flauta travessera), em van avisar de la borsa de treball d’ESADE per fer una feina de revisar milions de factures, una feina horrorosa! I per l’altra banda, em van oferir substituir el flautista de Lluís Llach, que havia d’anar a la mili.
Ho vas tenir clar…
Imagina’t: dissabtes i diumenges viatjant al costat de Lluís Llach. Vam estar a Paris, a Berlín, al País Basc vaig estrenar Campanades a Morts, tocava la flauta i les cames em tremolaven, davant dels fills dels qui havien matat al règim franquista… Una emoció! Evidentment, mai més vaig voler saber res dels números i dels papers i em vaig quedar amb el món de la música! Era molt més divertit i gratificant a tots els nivells.
Després vas fer de professor
Havia de donar classes a un grup de 35 nois i noies de 13-14 anys. M’ho havia de preparar molt bé perquè era molt exigent: dels 35 alumnes a 34 no els interessava la música. Quan després vaig passar a dirigir una orquestra, vaig veure que era molt més fàcil! Tots els músics tenen la voluntat d’aprendre! Des d’aquella vivència admiro molt els mestres. Fan una feina absolutament vocacional que no es pot pagar.
I quan decidiu muntar l’orquestra amb la Flora?
Van passar dues coses: la primera, quan estava al cor “Amics de l’Òpera Sabadell”, un dia em van proposar dirigir una òpera, i aquest va ser el meu debut! La segona: quan estava dirigint la coral Sant Cugat, pel concert de Festa Major no trobàvem mai una orquestra i vam pensar de muntar-ne una.
Tota una aventura!
Pensava que era molt difícil i ho vaig comentar amb companys, amics i músics i tothom es va engrescar. Em vaig quedar molt parat. El primer assaig va ser el 4 d’abril de 1990 i érem només 8-10 músics. Però la cosa va anar continuant, evolucionant i han passat els anys sense adonar-nos-en. Mai hem fet grans plans de futur, però sempre hem aprofitat les oportunitats i ara som una orquestra reconeguda.
Com ha crescut l’orquestra?
Contràriament al que pensa molta gent, que les coses s’han de planificar, nosaltres no hem mirat més enllà de fer el millor possible el proper concert i ens hem anat adaptant a les circumstàncies. Quan vam començar no existia el Teatre-Auditori i per actuar al Monestir de Sant Cugat, era més ideal per a l’acústica una orquestra de Cambra, així és com vam començar. Quan van fer l’Auditori, vam dir, home, en aquest teatre en lloc de 5 violins potser en podem posar sis. I aquests sis van ser set i després vuit, nou… I ara en són 12! Primer érem 20 músics i ara en som 60. Hi ha músics que des del primer dia estan amb nosaltres, fa 30 anys! Com el Toni, no ha fallat mai, li deia avui! Fa il·lusió.
Tenir una orquestra és com tenir una família?
Un dels problemes d’una orquestra és que has de parlar a cadascú amb el seu llenguatge. Cada un d’ells sap més que jo de la seva especialitat. A un violí no li puc dir com ha d’agafar l’arc, perquè ell ho sap millor, però ens posem d’acord en el concepte que volem.
En el món de la música hi ha molta disciplina. Que no vol dir disciplina militar, vol dir sentir-se com un deixeble. Disciplina vol dir aprendre. En una orquestra tots els arcs van igual, no és per casualitat. És perquè s’ha decidit d’aquella manera i tothom va a una. Es necessita una mentalitat especial per tenir una orquestra: t’has d’anul·lar a tu mateix i donar importància al grup.
I quin és el paper de director?
En un concert, malgrat que sembli que la música va sola no és cert, la música va sola en un disc, però en un concert pots fer que sigui diferent. És el moment on tots els músics estan molt atents, més que en els assajos. A mi m’encanta fer concerts perquè dius ara sí, ara sí que pots fer el que vulguis. Els protagonistes són els músics però el director també és important. És una feina que el públic no nota però el músic la valora molt.
Quina funció té la batuta? Com s’agafa?
La batuta té la funció de marcar un punt en el temps. A més, t’obliga a tenir el braç més estilitzat. Els músics no miren la cara del director, miren la batuta.
La batuta és una evolució d’un moment determinat en què qui toca el primer violí anava fent senyals amb l’arquet fins que van veure que necessitaven una figura que ajudés a dirigir amb la batuta.
La batuta transmet més enllà de dirigir?
Això és màgic. Tinc una anècdota que em va explicar un músic. L’orquestra sonava d’una manera o una altra en funció del director que es posava davant. Només amb la seva presència! Com pot ser això? Un agafava la batuta amb força i amb una mirada enfadada, els transmetia la idea “el que falli… Aquí m’hi jugo el prestigi” i tots els músics per mimetisme agafaven l’arquet tens i quan tocaven sonava dur. Hi ha una intel·ligència emocional més enllà de dirigir. Si realment ho sents, es transmet.
Treballes colze a colze amb la Flora, la teva dona, què hi ha darrere d’un concert?
Gent que tingui ganes de tocar música o dirigir n’hi ha molta. El que fa falta és el paper que fa la Flora: una organització sòlida al darrere. Som molta gent i hi ha moltes qüestions a organitzar que fan que una orquestra funcioni o no funcioni. La feina de la Flora i de l’equip de l’orquestra és imprescindible.
Sembla que sigui un mal negoci: tant d’esforç per fer un concert que dura una hora i mitja, però nosaltres tenim la il·lusió que encara que un concert duri poc, el record pot durar molt.
Quin és l’esperit de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat?
La vitalitat, l’energia i les ganes que es transmeten.
Quin és el perfil del vostre públic?
El problema de la música clàssica és que costa que vingui la gent jove, però quan ve s’ho passa bomba. Hi ha una associació mental que a la gent jove només li agrada el “pum pum”, amb una màquina de ritme al darrere. Nosaltres pensàvem fer un concert només per gent jove, prohibit entrar a més de 30 anys. A veure què passa…
Ens agradaria tenir un públic amb més varietat d’edat però el consol és que a tothom li passa el mateix.
Arriba Nadal… Alguna sorpresa pel públic?
El concert de Nadal és un clàssic que la gent espera. És una adaptació del concert que fan a Viena amb música de Johann Strauss, acabant amb el Danubi Blau i la Marxa Radetzky. És un còctel de música alegre, per ballar, brillant. Afegim música catalana i aquest any posarem una obertura d’una òpera de Rossini. Què pinta una òpera aquí? Doncs Rossini és un personatge molt divertit amb un sentit de l’humor una mica curiós. Comences el concert d’una manera sorprenent. A més, enguany participarà una jove cantant amb 3 milions de seguidors, l’Ariann, qui cantarà unes cançons modernes amb orquestra. Ens agrada sorprendre!
Com veus el futur de l’orquestra?
L’orquestra està en un moment fantàstic i amb una mica d’ajuda de l’administració (no gaire, ja que el nostre model de gestió és molt eficient) el futur és impressionant. Estem en una competència deslleial. Si un té 1 milió d’euros de subvenció i tu en tens 0, com vols competir? Amb una petita part dels recursos d’altres orquestres aconseguim nivells absolutament comparables. L’orquestra simfònica està funcionant molt bé, és molt bona, fa uns repertoris al·lucinants i la prova és que els directors convidats es queden sorpresos de veure que a Sant Cugat hi ha una orquestra tan bona. Això no ens ho diuen perquè sí.
I el dia que us jubileu qui seguirà l’orquestra?
La carrera professional d’un músic té recorregut. El que perds en facultats físiques ho guanyes amb experiència. Encara ens queda bastant temps en el món de la música. Jo crec que hi serem sempre.
Explica’ns una anècdota d’aquests anys
Recordo que una vegada va venir un compositor de música moderna amb la Big Band de Terrassa i l’Orquestra Simfònica Sant Cugat: 90 persones a l’escenari. Aquest senyor no estava acostumat als assajos d’una orquestra professional amb uns dies i horaris tancats. Va començar a assajar i anava molt a poc a poc. Quan va acabar el temps d’assaig no havia fet ni la meitat del repertori. El senyor em va dir que necessitava assajar més! Però no podia ser, l’endemà era el concert i els músics tenen una agenda molt atapeïda. Vam començar a proposar horaris per assajar però no hi havia consens entre 90 músics, fins que un va dir: i a les 7 h del matí? En aquell moment ningú es va atrevir a aixecar la mà. Un, dos, tres, adjudicat. La gent anava murmurejant preguntant si era cert. A les 7 h del matí les 90 persones estaven allà. La Flora i jo teníem remordiments, vam portar cafè perquè la gent estigués més contenta. De 7 h a 9 h vam assajar i a la nit vam fer un concert fantàstic!
I el concert més especial que recordes?
És difícil, sempre t’emociona el que estàs fent en aquell moment. Hi ha un que a mi em va agradar molt i va ser molt diferent, amb el guitarrista Vicente Amigo a l’Auditori de Barcelona. Després va venir Miguel Bosé a fer de narrador.
Però tots els concerts! Tots et donen una vivència molt potent.
Una cançó?
Summertime de Gershwin. Un dia m’agradaria fer-la.
Un hobby, a banda de la música?
La informàtica i les bases de dades.
Si no haguessis sigut músic…
Estaria amb les factures d’ESADE.
Per acabar, un desig?
Desitjo que tota aquesta feina que hem fet durant 30 anys tingui continuïtat. I que la gent sigui feliç!