Per Jordi Pascual, periodista local a El Cugatenc
El coronavirus ha portat més d’un optimista patològic que pensa que això dels aplaudiments de les huit, les xarxes de solidaritat veïnal i el canvi de paradigma a les institucions, que han hagut d’aparcar els macroprojectes per a protegir la vida, suposen un punt d’inflexió, una mostra més que Fukuyama s’equivocava als 90 quan deia allò del final de la història i que ara aquesta avançarà en una direcció totalment diferent. Una onada de nous valors hauria arribat a les nostres societats per a despertar un nou avenir col·lectiu.
Però aquests nous valors són ben vells. Defensar un sistema públic, gratuït i universal de salut no és nou. Fer-se suport mutu en moments de necessitat no és nou. Que les institucions es posen a prendre decisions en benefici de la societat no és nou. Potser ens sobta perquè durant els últims anys res d’això era patent ja que el contrapés que suposava una classe obrera organitzada –i encara més enrere el temor a una alternativa com la que representava el bloc soviètic– s’havia desdibuixat i amb ell qualsevol aspiració socialdemòcrata.
La gent havíem comprat acríticament el discurs de l’individualisme, de la responsabilitat/èxit/fracàs com a ésser i no com a col·lectiu. Havíem d’aspirar a ser una Espanya de propietaris i no de proletaris, com es vanagloriava José Luís Arrese, ministre franquista, al 1959. I és des d’aquesta individualitat, des d’aquesta concepció petit-burgesa, que es posaven els ciments d’una societat neoliberal –amb un impàs socialdemòcrata bastant tovet gràcies a la claudicació de moltes esquerres– que acabaria portant-nos a les nostres pròpies bombolletes, que ara potser s’han esquerdat una mica.
Les bombolles, aparentment trencades per una tecnologia que ens vincula al temps coronoscòpic i no al temps històric, han suposat una transformació social enorme. “La ciutat de fa un segle era un espai de novetats i fascinació col·lectiva; ara les ciutats s’han convertit en una xarxa de relacions (moltes d’elles econòmiques) gestionada per tecnoburtòcrates i empresarisˮ, explica Ingrid Guardiola al llibre L’ull i la navalla. Un assaig del món com a interfície [Arcàdia, 2018].
Aquest és el model social que volem deixar enrere els que creiem que la normalitat era el problema. Però, sent realista, la transformació –si n’hi ha– no apunta a res més enllà de donar-li una nova oportunitat a Keynes i a la socialdemocràcia. Malgrat això, sempre hi haurà escletxes on agafar-s’hi i espais per a dir coses tan òbvies com que no podem seguir amb un sistema que mata l’ecosistema que ens sosté.
