15/12/2020 – Xavier Bona /
Article d’opinió de Xavier Bona Garcia, membre de SOS Bosc Volpelleres.
Començarà l’escola La Mirada a veure la llum? Tant de bo. Malauradament s’hauran de tallar grans roures, alzines, pins, oms i totes les altres plantes que encara entapissen el bosc, destruint també els hàbitats d’esquirols, conills, sargantanes, serps, granotes, gripaus, òlibes, mussols, xoriguers, aligots, mallerengues, rossinyols, mosquiters, pinsans, raspinells i tants d’altres ocells i pol·linitzadors com les abelles, vespes, libèl·lules i papallones. Peixos no n’hi ha, com no hi ha cap anàlisis de les aigües del torrent.
L’Ajuntament ha deixat clar que el Bosc de Volpelleres és la seva elecció, descartant així qualsevol altre possibilitat, sense donar a conèixer les raons de pes (no ens consta cap informe), fins i tot quan la zona d’impacte s’ha situa al bell mig longitudinal del bosc, amb la supressió directa d’una munió d’alzines molt joves, com d’altres arbrissons i arbustos no comptabilitzats, la tala de 51 roures grans o molt grans, 128 alzines, 239 pins i 7 oms, uns dels arbres més imponents de la flora dels Països Catalans i que està en perill d’extinció, i afectant indirectament a tota la resta d’un bosc de ribera i a tot l’ecosistema. Amb la darrera modificació d’uns 19 metres cap el nord, per salvar, diuen, uns pocs arbres grans, no cura res.
L’informe d’impacte ambiental diu literalment que (la nova escola) ‘desfigura el bosc i trenca la unitat de conjunt i de continuïtat…’ i alerta que hi ha exemplars singulars amenaçats així com de la pèrdua de la connectivitat de la fauna entre Collserola i Sant Llorenç, qualificant el bosc de ‘petit però important com a sistema natural mediterrani amb la riera de Volpelleres i bosc de ribera associat, un alzinar amb roures, una pineda de pi blanc i zones de matolls i erms que permet la presència de força varietat de fauna’. Igualment l’informe, aprecia valors del bosc com el d’afavoridor la biodiversitat, contrarestant el canvi climàtic i valors culturals com la salut física i psicològica, especialment interesants pels veïns de Volpelleres, segons afegeix.
Dons tot això sembla que des de l’ajuntament es minimitza i es ridiculitza, adduint que només es tracta d’uns quants pins joves de 20 anys, cosa que no es correspon amb l’informe (https://www.santcugat.cat/files/651-16320-fitxer/20_83001_INFORME_AMBIENTAL-signat.pdf), si no que el tergiversa ja que no es pot datar arbres amb fotos aèries per què surtin a una foto del 2001 i no a la del 1992 (potser les llavors ja hi eren al 1993 i en tenen 27). De fet, ja sortien a les fotos del 1981 però no a les del 1974. Llavors, mig i mig, hauríem de dir que la mitjana és de 43 anys. També s’intenta devaluar l’impacte amb una artificiosa separació entre la zona de ribera (que no es pot limitar només al torrent) i la resta, quan el bosc és un ecosistema indivisible únic, un originari bosc de ribera expandint-se dinàmicament en amplada amb incorporació d’espècies típiques mediterrànies. Qualsevol impacte en una part, afecta el tot, essent els boscos de ribera i el seu entorn ‘espècies’ a protegir especialment (a tota Europa) per la seva gran biodiversitat i el seu insubstituïble paper en la retenció i purificació de l’aigua.
Aquesta falsa minimització, però, és inútil ja que l’edat mitjana de l’arbrat no és lo rellevant. El que ha de importar és que hi hagi edats de tota mena, de zero a més de 100 anys. La llum que arriba a través de les diferents alçades permetrà la germinació de totes les espècies, en contra de les habituals i poc diverses plantacions ‘compensadores’, que amb ‘estaques’ d’una mateixa edat, provoca una uniformitat en alçada que ho impedeix. Un més dels valors del Bosc de Volpelleres, que ho aconsegueix sense més, malgrat que la manca de cura i manteniment de les parts erosionades per les construccions sofertes, principalment al sud, hagi provocat la seva alteració amb l’envaïment de la exòtica canya comú, en detriment d’espècies autòctones.
En l’informe també es detalla un pla de compensació, només de la massa arbòria directament destruïda, en el que els arbres per sota de dos pams (45 cm) de perímetre del tronc es trasplantaran no se sap encara on (la mortalitat acostuma a ser molt elevada, com la necessitat d’aigua i nutrients) i els més gruixuts es destruiran compensant-t’ho plantant tants arbres petits com igualin la suma dels anys dels troncs talats, deixant clar que n’hi ha força. Un despropòsit per tota la vegetació, fauna i per l’erosió del sòl i dels aqüífers, amb una afectació real a curt i llarg termini, impossible de compensar, per molt que la mateixa presidenta de l’AFA de La Mirada digués el contrari, per sorpresa de la resta de biòlegs.
La Mirada, és doncs com diuen ‘un projecte educatiu i arquitectònic’, que no un projecte respectuós amb el medi ambient, com es reconeix. Però potser s’haurà de quedar en arquitectònic només, ja que parlem només d’un edifici i quan educar els infants dins un bosc sí ho seria però predicant amb l’exemple d’allò que no s’ha de fer, potser no. No hi ha cap idoneïtat en reduir i perjudicar un ecosistema tan singular com el del bosc, ni per proximitat o accessibilitat, ni amb arguments sense coordenades com el de ‘emplaçament vinculat a la planificació educativa’ o el ‘bon (discutible) desenvolupament urbanístic de la ciutat’. Des de l’ajuntament diuen que al bosc no li passarà res ja que es preserva la part més antiga i que es millorarà fent més camins. L’arbrat, com tota població, segueix el seu cicle vital des de les llavors fins el final, tot importa, i sense la part més jove (la més fèrtil) no tindria continuïtat. A més, aquí s’afectaria arbres i demés de totes les edats i sentiríem molt la pèrdua de oms i de roures, més rars, com el roure de fulla gran de quatre branques i 18 m, catalogat per la Generalitat però no protegit per Sant Cugat com a arbre d’interès local o comarcal (només el Pi d’en Xandri). Tampoc es una millora fer més camins artificials compactats, com malauradament ja hem vist i que han provocat pèrdues i ample erosió del sòl a banda i banda, caiguda d’arbres propers, destrucció de nius de pol·linitzadors…, com ja es va advertir sense èxit.
L’evolució del bosc a llarg dels darrers decennis, amb fotografies aèries des del 1946 (d’abans no n’hi ha), sí és ‘educativa’. Es veu clarament com a anat expandint-se des del seu nucli al voltant del torrent de Volpelleres cap a les zones abandonades i riques, sense que l’afectessin construccions com el CAR, Pins del Vallès, via fèrria, convent de Ntra. Sra. dels Àngels, ampliació de la pista d’atletisme del CAR, primeres colonitzacions d’habitatges a proximitat…, fins el 2016 quan es comencen a veure zones erosionades per l’abocament de terres inerts i runa (cap el sud del bosc). La construcció de l’Institut Leonardo da Vinci es va fer justament escollint aquella zona sud més erosionada, sense afectar pràcticament la resta del bosc, amb una part central i nord ben consolidades, justament les que s’afectarien, però especialment la central, ja que la part més al nord és zona de risc pel pas de mercaderies perilloses al estar tocant a la AP7-B30 i la part més al sud ho és igualment al estar tocant a la via del tren (ADIF). Si ens referim als trens amb mercaderies perilloses, però, només poden fer-ho de dues a sis del matí seguint la normativa mediambiental actual, la qual cosa no afecta els horaris escolars, donant peu a considerar aquesta ubicació com una alternativa vàlida i de menor impacte.
En aquest darrer Ple, ha quedat clar que no s’ha permès escoltar la veu dels veïns i entitats que protegim la natura. Demanem un esforç per part de l’Ajuntament per reunir-nos conjuntament amb Protecció Civil i prendre acords de mesures protectores per poder ubicar l’escola al costat de l’institut Leonardo, tal i com estava previst en el projecte inicial (parcel.la 1), mesures que també beneficiarien al mateix institut i a l’escola Pins del Vallès. També demanem a l’equip de govern no tancar la porta a d’altres possibles alternatives que permetin la ràpida i segura construcció de la nova escola sense malmetre el valuós entorn natural.