Novembre feminista

Novembre feminista


Aviat serà 25 de novembre, Dia Internacional contra les Violències Masclistes. Però el 25 no acaba el mateix dia, el seu esperit de canvi i reivindicació ens haurà d’acompanyar en el nostre dia a dia. Perquè sense fer canvis, el nostre món continuarà matant, violentant i cosificant a les dones. Necessitem canvis estructurals, de base, de valors. Que aquests es reflecteixin en el nostre dia a dia, en les nostres paraules, però sobretot en les nostres accions, si no de res serviran.

Eduquem-nos revisant totes aquelles creences que se sustenten en estereotips de gènere, aquelles formes de transmissió per acció o omissió que aboquem als altres, així podrem transmetre a la nostra descendència altres valors de cooperació i equitat.

Formem-nos amb perspectiva de gènere per revertir en els diferents àmbits de cada persona. A mi, per néixer dona, no em va donar una perspectiva diferent de l’imperant de la meva societat, però la meva mirada va canviar amb l’experiència vital i amb la necessitat de desestructurar creences que no em servien.

Crec que la revolució interior porta a una de col·lectiva. Perquè el que ens passa també li passa a l’altre i el dolor deixa de ser sols meu per compartir- lo amb altres dolors semblants.

Aquest 25 de novembre tornem al carrer per reivindicar el que falta i el que no podem perdre doncs s’ha aconseguit amb la lluita constant de moltes dones predecessores, tornem a interpel·lar als homes, doncs la nostra lluita hauria de ser la seva, crear societats justes i igualitàries, tornarem a sortir per nosaltres, les nostres filles i fills i per totes les persones que agafaran el relleu.

“Qüestió de gènere”

Qüestió de gènere


La violència masclista és qüestió de gènere, té cara i nom de dona. A mi m’ho recorden les 1.019 dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles, des del 2003 fins ara i et recordo que aquí no hi són totes les assassinades a mans de desconeguts o coneguts que no tenien cap vincle afectiu amb la víctima. No hi són i haurien de ser-hi perquè a elles les van matar per ser dones. Imagina’t, llavors, la quantitat de dones que hi hauria. Trista estadística si no ens serveix per conscienciar-nos. Voler parlar i unificar el criteri de violència mas- clista a intrafamiliar és desconei- xença d’un greu problema que com a societat tenim el deure de resol- dre. La violència contra les dones mata, deixa orfes i també ferides de per vida. La violència intrafamiliar existeix, ningú la nega i com no pot ser d’altra manera està reflectida al Codi Penal. Les paraules importen i molt, i hi ha una violència específica que afecta les dones pel fet de ser- ho que es diu violència masclista.

Tenim una desigualtat estructural amb formes de comportament diferenciats segons el sexe, naturalitzant i normalitzant comportaments apresos i sense filtre. Establint, mol- tes vegades, relacions de domini i poder en l’home versus submissió i acceptació en la dona.

Crec que no hi ha moltes dones que puguin dir que no han patit cap classe de violència o desigualtat arreu del món per part d’algun home. Sigui el que sigui, del més greu al més normalitzat.

Desigualtats a la pràctica diària, continua, on moltes vegades acceptem excusant-nos en la biologia, tradició i costum. Si mirem cap a una altra banda pensant que aquí no passa, no passarà perquè no ho veurem. Per canviar les coses necessitem la implicació d’homes i dones, una implicació real, no des de la paraula sinó des de l’acció que genera la consciència. Accions diàries, en el nostre àmbit, en el nostre dia a dia.