Tornada amb responsabilitat

jordi-pascual--model-opinio

Per Jordi Pascual, periodista local a El Cugatenc

Ara que ja ha acabat un agost atípic, l’inici del curs és igual d’estrany. Amb una pandèmia que no marxa i, de fet, s’agreuja, les crides a la responsabilitat no poden quedar en no res. No fa ni mig any que aplaudíem el personal sanitari, que ens preocupàvem pel benestar dels nostres conciutadans, que ens organitzàvem en xarxes de suport… i ara sembla que hem perdut molts d’aquests aprenentatges.

A Catalunya, segons Salut Pública, un 45% de les persones que han estat en contacte amb malalts de Covid-19 no compleixen bé la quarantena i que hi ha un 13% de positius en proves PCR que tampoc ho fan. Al percentatge també hi ha persones que no poden deixar de treballar ni en la pitjor de les circumstàncies, una advertència per a potenciar la resposta de les administracions a les persones més vulnerables i per a enfortir la conscienciació.

Hem d’entendre el que fa només uns mesos teníem claríssim: que quedar-se a casa, reduir els nostres contactes socials, portar mascareta… són respostes solidàries amb la resta de gent. Perquè això no ens llevarà la pandèmia però sí servirà, mentre no es trobe la vacuna, per a evitar morts i esquivar el col·lapse sanitari.

Ens enfrontem també a una onada de conspiranoics i negacionistes que potser són pocs però fan molt soroll. Quan moltes coses del nostre dia a dia fallen, la desconfiança creix i això, per se, no és negatiu. El que no es pot permetre és que la desconfiança es convertisca en una irresponsabilitat que engrandisca el problema.

Mentre, seguim sotmesos a un debat entre l’autoritarisme i la llibertat, entre l’obligatorietat i la responsabilitat individual. Un apunt sobre el qual reflexiona el filòsof Slavoj Žižek al seu darrer llibre d’urgència Pandèmia. La Covid-19 trasbalsa el món [Anagrama, 2020]: “Aquesta manera de subratllar la responsabilitat individual, encara que en part sigui necessària, funciona com a ideologia des del moment que serveix per ocultar les qüestions més generals de com caldrà canviar tot el nostre sistema econòmic i social. La lluita contra el coronavirus per força ha d’anar de bracet de la lluita contra el confusionisme ideològic i com a part d’una lluita ecològica general”.

Un llibre que, ja com a apunt final, també planteja una altra reflexió que hem pogut fer els darrers mesos: les persones que poden teletreballar són les més benestants mentre la majoria de treballadores dels serveis bàsics i/o precàries no tenen més remei que exposar-se al virus, unes “noves divisions” que ens poden portar conseqüències nefastes en un futur proper.

Els “nous valors” són de fa dècades

jordi-pascual--model-opinio

Per Jordi Pascual, periodista local a El Cugatenc

El coronavirus ha portat més d’un optimista patològic que pensa que això dels aplaudiments de les huit, les xarxes de solidaritat veïnal i el canvi de paradigma a les institucions, que han hagut d’aparcar els macroprojectes per a protegir la vida, suposen un punt d’inflexió, una mostra més que Fukuyama s’equivocava als 90 quan deia allò del final de la història i que ara aquesta avançarà en una direcció totalment diferent. Una onada de nous valors hauria arribat a les nostres societats per a despertar un nou avenir col·lectiu.

Però aquests nous valors són ben vells. Defensar un sistema públic, gratuït i universal de salut no és nou. Fer-se suport mutu en moments de necessitat no és nou. Que les institucions es posen a prendre decisions en benefici de la societat no és nou. Potser ens sobta perquè durant els últims anys res d’això era patent ja que el contrapés que suposava una classe obrera organitzada –i encara més enrere el temor a una alternativa com la que representava el bloc soviètic– s’havia desdibuixat i amb ell qualsevol aspiració socialdemòcrata.

La gent havíem comprat acríticament el discurs de l’individualisme, de la responsabilitat/èxit/fracàs com a ésser i no com a col·lectiu. Havíem d’aspirar a ser una Espanya de propietaris i no de proletaris, com es vanagloriava José Luís Arrese, ministre franquista, al 1959. I és des d’aquesta individualitat, des d’aquesta concepció petit-burgesa, que es posaven els ciments d’una societat neoliberal –amb un impàs socialdemòcrata bastant tovet gràcies a la claudicació de moltes esquerres– que acabaria portant-nos a les nostres pròpies bombolletes, que ara potser s’han esquerdat una mica.

Les bombolles, aparentment trencades per una tecnologia que ens vincula al temps coronoscòpic i no al temps històric, han suposat una transformació social enorme. “La ciutat de fa un segle era un espai de novetats i fascinació col·lectiva; ara les ciutats s’han convertit en una xarxa de relacions (moltes d’elles econòmiques) gestionada per tecnoburtòcrates i empresarisˮ, explica Ingrid Guardiola al llibre L’ull i la navalla. Un assaig del món com a interfície [Arcàdia, 2018].

Aquest és el model social que volem deixar enrere els que creiem que la normalitat era el problema. Però, sent realista, la transformació –si n’hi ha– no apunta a res més enllà de donar-li una nova oportunitat a Keynes i a la socialdemocràcia. Malgrat això, sempre hi haurà escletxes on agafar-s’hi i espais per a dir coses tan òbvies com que no podem seguir amb un sistema que mata l’ecosistema que ens sosté.