“Ya estabas aquí”

“Alba” és una cançó d’Antonio Flores que sempre escolto el mes d’abril. Em fa pensar en la meva filla, que va néixer aquest mes. Són uns versos senzills que em fan connectar amb aquell dia. Abans del que estava previst i en un lloc que no era el que havíem pensat, però, com diu la cançó, d’una manera senzilla i natural tot va fluir i ella va arribar a canviar per sempre més la meva vida (aquesta és una frase de conte, oi?).

De contes que parlen de mares, n’hi ha molts, i a mi m’agraden perquè em permet dir-me en veu alta un munt de coses sobre la meva maternitat. ‘Mare’, de Mariana Ruiz Johnson, editat per Kalandraka; ‘Endevina com t’estimo’, de Sam McBratney, editat per Kókinos; ‘La meva mama’, d’Anthony Browne, editat per Fondo de Cultura Económica; ‘Madrechillona’, de Jutta Bauer, editat per Lóguez. Però aquesta setmana m’ha arribat a les mans ‘Amor meu’, d’Astrid Desbordes, editat per Kókinos, i m’ha robat el cor.

Frases curtes, plenes de poesia que van mostrant l’amor entre mare i fill
amb aclucades d’ull per al lector adult que enamoren. Us animo que us el llegiu en veu alta.

L’abril és un mes que em remou, que em situa en un camí que va començar fa 25 anys, un camí complex, no sempre fàcil, que sovint m’ha desbordat, però que m’ha fet també qui soc i com veig el món.

Se m’ha escapat una mentida

Aquesta setmana, una amiga em va demanar que li recomanés un llibre per al seu nebot de quatre anys i el tema fossin les mentides. Gran tema, aquest de les mentides. Perquè, de mentides, en diem tot sovint, i crec que en diem durant tota la nostra vida. Mentir no és bo; això, aquells que tenim infants ho repetim milions de vegades. Però la realitat és que els pares, de vegades, en diem, de mentides. I com ho expliquem als petits?

I a la meva amiga li vaig passar dos títols de dos llibres on a les seves pàgines tracten la mentida des de vessants ben interessants. ‘La mentida’, de Catherine Grive, amb il·lustracions de Frédérique Bertrand, editat per Siruela. L’argument és simple: una nena diu, sense voler, una mentida. Se li escapa, surt sola de la seva boca. No és res important. No ho fa per evitar que la renyin ni res per l’estil. Però aquella mentida es va fent gran, la persegueix i va ocupant la seva vida i el seu cor. L’autora, amb molt poques paraules, mostra de forma senzilla i comprensible el que suposa una mentida. Les il·lustracions, grans, acolorides, són fàcils de llegir i el punt vermell que representa la mentida, una eina fantàstica.

I l’altre conte que li vaig recomanar calia que fos la mare qui el llegís al fill. ‘Capitana Rosalie’, de Timothée de Fombelle, il·lustrat per Isabelle Arsenault i editat per Animallibres, és un llibre per llegir a poc a poc, per observar amb delicadesa les il·lustracions que acompanyen la història i per deixar-nos enamorar del roig dels cabells de la Rosalie i de la seva mare.

La Rosalie, una nena petita, decidida i valenta que té un objectiu: aprendre a llegir, perquè té una missió molt clara: llegir les cartes que envia el seu pare que està a la guerra. I, en aquest cas, la mentida no la diu la nena, sinó la mare. La mentida que en ocasions diem els adults per protegir els nostres fills, per evitar-los un dolor, una pena. I que tot sovint ens les podríem estalviar perquè ells són capaços d’assumir aquell fet dolorós d’una forma diferent a la nostra, però assumint-ho igualment. I les diem, aquestes mentides protectores, perquè ens oblidem que el nostre amor és el seu airbag per a les notícies doloroses.

Sigui com sigui, aquests dos contes, escrits en primera persona, amb petites protagonistes, parlen de mentides. De com arriben, de com les podem gestionar, de fins on poden arribar si les deixem. De com les reben els infants. I si el lector és un adult, ens faran reflexionar i transitar per la nostra relació amb la mentida.

I, per acabar, un aclariment: com a dona que explica relats fantàstics i increïbles, us dic que les històries que conto no són pas mentides, encara que hi aparegui la Flor Romanial que tot ho cura, un nen que viatja allà on viuen els monstres o un Patufet que crida als seus pares des de la panxa d’un bou. Mentre les explico, són veritat i per això arriben al cor dels qui les escolten. I un cop acabada la història, ja sabeu “conte contat, i que tot és mentida, és ben veritat”.

El millor lloc del món

Ara que hem deixat enrere Nadal, volia compartir una reflexió que fins ara no havia hagut de considerar seriosament. Quan tens la canalla petita, i dius «casa per Nadal» està clar que és «casa». Hom parla del menjador on es para amb cura una taula gran per tots, on s’escriu els noms de cadascú de formes diferents cada any. Es parla de la cuina plena d’olors de menjars, del tió a la sala d’estar, amb un plat de menjar al davant amb una manteta de quadrets de ganxet de colors diferents. Es parla del pessebre amb figures comprades a la plaça de la Catedral de Barcelona, de guarniments que van reciclant-se tunejats any rere any… I de la safata amb els dolços que a poc a poc van desapareixent.

Però ara els fills són grans, i volen lliures, i aquest any «casa per Nadal» no ha estat el mateix. Aquest any ha estat una casa amb habitacions per estudiants, una casa als afores de Lund, envoltada de camps nevats.

Una casa que acull la filla des de fa un temps i que els seus companys que
eren «a casa seva per Nadal» ens han deixat generosament. Una casa amb un tió suec que no duia barretina, però sí la manteta de quadrets de ganxet de colors. Una «casa» on hi érem tots 6, això ha fet que esdevingui CASA. I així hem viscut aquesta nova realitat: casa som nosaltres.

I això m’ha fet pensar en un conte preciós de Janosch que es diu Oh! Que bonic és Panamà de l’editorial Kalandraka. Dos amics, un petit os i un petit tigre que viuen plegats en una casa petita i acollidora. Els dos amics es cuiden, i se senten bé plegats. Però un dia el petit os veu una caixa de bananes al riu que te un rètol que diu Panamà. I tots dos tenen una necessitat de veure Panamà, un lloc que fa olor de banana…

I emprenen un viatge que després de moltes aventures els du justament a casa seva de nou. Però els dies havien fet que creixessin les herbes i que la casa es fes una mica malbé, així que els dos amics amb prou feines la poden reconèixer.

Tots dos es van afanyar a arreglarla i un cop a dins van veure que tot era més bonic que mai. Aquell, era el millor lloc del món. I no era la casa, no era retrobar el seu sofà de vellut, ni el seu balancí… Ni la seva cuina de mil olors delicioses. Eren ells dos, els dos amics que s’estimen i que es cuiden, ja sigui a la seva casa, al llarg viatge fet tot cercant Panamà o de nou a la seva
nova casa, que esdevé «el millor lloc del món».

Sirenes grans

El mes d’octubre es va celebrar el Dia de la Gent Gran, i aquest és el fil que m’ha portat a escriure l’article. Cada dia passo per l’avinguda Cerdanyola cap al migdia i en veig força, de gent gran, sovint prenent una mica el sol. Uns acompanyats pels seus cuidadors, altres per fills o filles i molts amb cadira de rodes. Veig com els pugen la manteta per tapar-los les cames si es
gira una mica de vent i com els acaronen i els acaricien les mans. Veig com els parlen amb cura i tendresa . Sovint no hi ha converses, sinó més aviat paraules dolces que busquen reconfortar-los.

Després vaig cap a la plaça del Coll, i a mesura que em vaig acostant a al Collserola, veig més gent gran, avis i àvies que caminen decidits, però ara acompanyats de canalla que han recollit a l’escola i porten a dinar a casa. Quina sort que puguin dinar amb els avis!

La veritat és que jo no tinc gaires records dels meus avis: uns van morir abans que jo nasqués i amb els altres ens trobàvem molt poquet. He de confessar, doncs, que quan veig aquests petits infants que van de la mà dels seus avis, la nena que viu al meu cor té una mica d’enveja. És clar que, d’avis i àvies, n’hi ha de moltes maneres, però una àvia que m’agrada molt és la del conte que us vull presentar, la que surt a Sirenes, de Jessica Love, un àlbum il·lustrat editat per Kókinos. Aquesta àvia és molt animosa, no jutja, acompanya i, sobretot, estima moltíssim el seu net.

El protagonista d’aquest conte es diu Julian i li agraden molt les sirenes. Un dia, mentre la seva avià s’està banyant, en Julian es disfressa de sirena. L’àvia, quan el veu, es queda sorpresa, però, lluny d’enfadar-se (el Julian li ha agafat moltes coses, fins i tot unes cortines per fer-se la cua), l’àvia li regala un collar per completar la seva disfressa. I després el porta a una festa de carnaval, on el Julian desfila amb pops, meduses, peixos de colors i també amb sirenes, moltes sirenes com ell.

Aquest conte, que és bonic i valent, té molt poc text, però les seves il·lustracions estan plenes de color i detalls amb tant de contingut que fa que no siguin innecessàries gaires paraules. Us animo a gaudir d’un text que no jutja, que respecta el desig de cadascú de ser el que vulgui,
sense patir cap estigma. Ens explica una història senzilla i directa, que ens ofereix, alhora, diverses capes de lectura. És un conte ple de tolerància i sobretot d’amor.

Ah, i quan jo sigui una àvia, espero ser com la del Julian: animosa, amorosa i amb un somriure com el que té al final del conte.

Per tradició sabem que escoltar i contar contes i rondalles afavoreix els efectes saludables per a la imaginació, serveix per a transmetre el que és bell i bo, el nostre llegat cultural i el de la humanitat. Són fragments de saviesa de temps antics. Transmeten símbols, arquetips, imatges…

Els contes creen sovint situacions de rialla espontània i ens endinsen en el món de l’humor. També ens duen a la ironia, a l’absurd, a situacions irreals. Ensenyen a lluitar contra les dificultats de la vida, a ser resilients. Parlen directament a la imaginació dels que els escolten, els obren mons i tenen el poder de guarir ferides, pors i mals comportaments; incentiven, eduquen i ens condueixen cap a la bondat.

Quan el conte que tens a les mans és una bona obra, et descobreix o et remou alguna cosa. Perquè el conte et parla directament a tu, i com parla de tu, d’algun aspecte que t’afecta, t’interpel·la i desperta el teu interès.

Tots els contes? Tots parlem de mi? M’atreviria a dir que sí, els bons contes parlen de tu i de mi, potser d’aspectes de mi que no conec, o que conec i m’espanten, o que m’agraden, o que intueixo…

Com abans deia, els contes ens condueixen cap a la bondat, un concepte infravalorat avui dia. Sovint la bondat es pren com una mostra de debilitat o de feblesa, quan en realitat és a l’inrevés: el cervell bondadós està preparat per molts àmbits de la vida, per a molts més que els cervells que no són bondadosos. El neuropsicòleg Richard Davidson (us recomano «La Contra» de La Vanguardia del 27-3-2017) diu que els estudis ens diuen que si s’estimula la tendresa en nens i adolescents, milloren els resultats acadèmics, el benestar emocional i la salut. També diu que mitjançant la bondat ens acostem als altres amb empatia i compassió, i és interessant la distinció que fa d’aquests dos termes: l’empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres, mentre que la compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per a alleugerir el seu patiment.

I hi ha un conte que justament mostra això del que t’estic parlant: El pirata de les estrelles, d’Albert Arrayás. Te’n faig cinc cèntims: un pirata que està sol navegant pel mar es queda sense res per a menjar, i té moltíssima gana. Tanta gana que tot mirant les estrelles comença a imaginar-se com deuen ser de cruixents, de bones… i finalment no té cap altre remei que menjar estrelles i més estrelles fins a tenir la panxa plena. I, aleshores, arribem al moment decisiu del conte. El pirata veu la lluna que està trista. I li pregunta per què està trista i per què plora. La lluna li explica que sense les estrelles està sola i plena de tristor. El pirata empatitza amb ella, és capaç de sentir la seva tristor. Però no es queda en la disculpa, que és sincera. El que fa és buscar una manera de reparar allò que ha provocat —certament sense voler—, perquè el seu acte ha tingut una conseqüència. La seva compassió fa que el pirata visqui una aventura divertida i les il·lustracions d’Albert Arrayás enriqueixen la narració d’una manera exquisida. Finalment el pirata troba la manera de reparar la conseqüència de la seva acció, d’alleugerir el patiment que ha causat i la història té un final divertit.

Aquest conte parla de mi —i suposo que també de tu—, dels cops que el que hem fet ha tingut una conseqüència que no havíem tingut present. I ens parla directament del que vam fer en aquell moment que vam conèixer-ne les conseqüències: si vam quedar-nos en la disculpa sincera, si vam empatitzar o si vam actuar amb compassió per a alleugerir el dolor que vam provocar.

Els contes, com aquest de què et parlava, crec que no tenen edat, tenen orelles que els escolten i cors que els reben. Quan les nostres orelles tenen poquets anys, el pirata ens agrada perquè és divertit, perquè té una panxa enorme, perquè pot parlar amb la balena, amb la lluna… perquè és decidit, perquè és bo i es preocupa per la felicitat dels altres… perquè té els cabells vermells i una barba molt bufona. I quan les orelles han crescut, ens agrada perquè ens mostra que, tot i haver hagut vegades que podríem haver mostrat més empatia i compassió cap als que han patit les conseqüències dels nostres actes, el conte ens agafa de la mà amorosament per dir-nos a cau d’orella: “A la propera podràs reconduir i reparar el dolor que has ocasionat: no et preocupis”.

I ara, vols que t’expliquin un conte?