Regirant el calaix dels records he trobat un retall de diari sobre un dels
últims pagesos de Sant Cugat. Aquell de qui es diu que anava amb carro pels carrers de Sant Cugat tot fent la migdiada.
El Fem Memòria d’aquest mes és sobre un tema que fa temps tenia pendent, un escrit a mena de conte sobre Cal Temerari. Família que fins als anys 90 del segle passat encara va viure de pagès en una casa del carrer Plana de l’Hospital dins el poble de Sant Cugat. Avui és una casa recuperada i transformada en un equipament cultural i social. Una casa que compta amb diferents espais de participació. Sales de reunions, de debats, o simplement és una agradable taverna-restaurant de forquilla i ganivet. La història d’aquesta casa, a diferència de moltes altres que no han aguantat el pas dels anys, aquesta ha mantingut el caliu del món vinícola lo cal atrapat en les seves parets. Història viva del Sant Cugat antic.
Cal Temerari és conegut per ser probablement la casa d’un dels últims pagesos del poble, en Peret Grau. Més conegut com a Peret de Cal Temerari. Molts som els qui el recordem per haver-lo vist manant el carro i el matxo pels carrers més transitats del poble. Sempre de camí a la vinya que tenia la família en terres de Can Rabella, a Mira-sol. En Peret, fill de Joan Grau, li agradava fer-se ell el seu propi vi. Deia que en el gust es notava el toc personal. Després, el vi el venia a granel a la botiga que hi havia dins la casa. Recordo que, en arribar l’època de la verema, era fàcil veure’l traginant les portadores amb el raïm acabat de collir i que un cop buidat al cub el trepitjava amb els peus. D’aquell temps em va quedar el record de la flaire que feia la fortor del most, i que només una porta molt envellida que donava al carrer de Sant Esteve em separava del vi novell…
Un bon dia del mes de maig de l’any 1992 una jove estudiant de periodisme decideix publicar en el setmanari Els 4 Cantons un escrit dedicat al Peret de Cal Temerari. Emma Ansola, aleshores era estudiant de periodisme i entusiasta col·laboradora del rotatiu santcugatenc. El seu escrit avui em serveix de referent per fer el Fem Memòria d’aquest mes.
Comença dient…
“Hi havia una vegada una petita branca de pi en tots els llindars de les cases on s’hi podia trobar el bon vi i que aquest fos apreciat a la taula… En aquell temps (parla del pare del Peret) era costum penjar a la façana de les cases una rama de pi per identificar on es venia vi, i el de cal Temerari segur que en deuria ser un d’ells, doncs era vi que estava fet, és clar, amb les mans del pagès que tenia cura de la terra i vivia per ella… Amb els anys la branca va anar caient a terra, i de tants cops quedà obsoleta, fins que ja ningú sabia quin era el seu paper. Un dia però canvià la seva forma: deixar de ser branca per continuar lligada al món de la pagesia, i que millor que convertir-se en un carro. En Peret seguint els passos del pare, aviat va passar a ser reconegut com un dels últims pagesos que s’ha passejat amb carro pels carrers de Sant Cugat. Fins que un bon dia en guardà el carro en el vell celler de la casa, un lloc humit i fosc, i només el treia tots els anys per la festa de Sant Antoni. Els anys passaren i aquell celler encara conservava la fortor del vi, la mateixa que havia omplert les grans botes una al costat de l’altre. També les botes petites, unes amb mistela i altres amb moscatell. Raïm dels millors ceps i que collia cada any per la verema… Passaren els anys, el pare ja no hi era, i la vinya es va anar fent cada cop més exigent, donava molta feina i en Peret cada cop tenia menys forces, s’havia fet gran també. A poc a poc, en el petit comerç que tenia de venda de vi a granel, la seva dona i ell afegiren d’altres productes més comercials. Productes que la clientela també els demanava… I així, a poc a poc la terra van anar canviant per la petita botiga que es trobava al costat del celler. Aquelles botes encara van romandre molts anys més al mateix lloc mentre el vi feia repòs a prop d’altres begudes i productes casolans.”
“En Peret, santcugatenc des del seu naixement, no es va sentir mai mestre del vi, ell deia que només netejava, posava el lloquet, i que mentre visqués tindria cura de les botes. Tal com anys enrere ja li havia ensenyat el seu pare. Qui per cert tampoc va arribar a conèixer les branques de pi, però sabia identificar molt bé els indrets on estaven plantats els millors ceps. Aquesta és una història que avui encara perdura en l’ambient al capdavall del carrer Plana de l’Hospital, on santcugatencs de soca-rel expliquen anècdotes i fets sobre branques de pi i collites de vi. Avui, aquelles branques ja no hi són, ni el carro cansat de rodar tampoc hi és, però perdura encara en l’ambient i en els records de la gent el perfum del vi de Cal Temerari.”
El meu agraïment a Emma Ansola pel seu escrit.