Sobre els primers anys de la Festa de Tardor
Quan l’any 1976 els organitzadors de la primera Festa de Tardor van aixecar el teló, poc es podien imaginar que avui estaríem a punt d’inaugurar la 43a edició, i sense perdre en cap edició el caràcter que des del primer dia se li va donar; una festa cívica de les entitats.
Si parlo de la importància de la Festa de Tardor, he de parlar de les crides i lemes que des d’aquesta plataforma d’entitats s’ha fet a la ciutadania al llarg de més de quaranta anys.
El primer ja deixava ben clar quin seria el camí a seguir: “Recuperem les institucions del poble per al poble” el 1976. Les intencions més clares, impossible. I això la gent ho va agrair. Més quan tot just feia un any de la mort del dictador, i les esperances de canvi tot just havien començat. La primera diada cal dir però que no es va deslliurar de polèmica. L’ajuntament, a les hores amb l’alcalde Lletjós, no va facilitar el permís a l’organització. Amb tota probabilitat seguia instruccions d’instàncies superiors intentant paralitzar la festa, argumentant que no es podia fer per ser a l’exterior. Recordo com agents municipals prenien nota dels noms de tots els qui figuraven com a responsables de cada paradeta… Deien que era un acte clausurat, no autoritzat. Així i tot, la festa va continuar i es va poder celebrar la primera Festa de Tardor sense més entrebancs. Potser perquè la por de quaranta anys de dictadura ja no feia tanta por, doncs començaven a bufar aires de canvis. La gent volia passar pàgina i oblidar. Estàvem ansiosos per rebre l’arribada de la democràcia i passar el testimoni de la lluita social a les entitats, i que fossin aquests els baluards de la nova societat. I així va ser. Unes més que altres, les entitats aviat van tenir pes en un poble que semblava que vivia adormit darrere el Tibidabo. A partir d’aquell any Sant Cugat va començar a descobrir que junts, la ciutadania podia fer allò que es proposés, i com que hi havia tant per fer i per reivindicar, els lemes escollits democràticament feien el seu impacte, sempre al mig de la diana. I les qüestions santcugatenques aviat van passar d’estar silenciades o oblidades a estar en primera plana de diaris com Tele|eXpres i El Correu Català. També en debats, que per inesperats alguns, van fer que despertéssim d’aquell somni i ens assabentéssim de qüestions que ens feien la vida més complicada.
Imatge de les primeres paradetes que van participar a la Festa de Tardor en el passeig dels plataners al costat del Monestir l’any 1976. Foto: arxiu JMC
El segon lema va ser la catalanització del nomenclàtor: “Els carrers, els volem en català”. L’any següent vam demanar “un auditori, no un consultori”, només faltaria. Un auditori que ens arribaria anys després de la mà d’un altre alcalde, Joan Aymerich. Feia anys que havíem perdut les dues úniques sales de cinema que teníem, i només ens quedava la sala de La Unió que no reunia les mínimes condicions. El jovent es veia obligat a marxar fora del municipi si es volia divertir… Tornant però al que ens ocupa, cal dir que aviat ens va començar a preocupar la preservació del medi, i és que mal acostumats com estàvem a viure d’esquena al bosc, ens va venir de nou que el 1983 ens hi fessin posar de cara. A partir d’aleshores preservació va ser la paraula màgica, i ens vam ocupar i preocupar més de la conservació de Collserola. Sobretot dels efectes depravadors dels cotxes. En aquells anys ja s’estaven fent les noves vies de circulació que passarien per sota Collserola i de resultes va sorgir la campanya “Sant Cugat posa’t a caminar, Túnels No”. Recordo que els ecologistes ens van posar la por al cos dient-nos que la contaminació ens vindria de l’altre costat a través dels túnels. Es van anticipar als fets. Van anar passant anys i lemes, i cada cop més punyents. Qui no recorda els mal lograts Llamas i Fàbregas, en les seves interpretacions a les paròdies “Això és Hollywood” i també a “Viure a Sant Cugat quant ens costarà?”. Aquells anys ja es parlava i molt de la pujada del cost de l’habitatge i de la carestia de la vida, Sant Cugat començava a ser una ciutat considerada de primer ordre. És a dir, de les cares. Per lema polèmic el de “Salvem el Monestir”, i no tant amb el “Sant Cugat el volem solidari”.
Moment en què els policies municipals van identificar els participants. Arxiu JMC
Els primers 20 anys d’eslògans i lemes de la Festa de Tardor segur que donarien per fer-ne un llibre. On cada un tindria el seu espai i es parlaria molt del poble, i poc dels santcugatencs. Això, però, va canviar quan ens vam adonar que si defensàvem les causes de manera col·lectiva, units podríem fer més, i ens vam carregar de raó per a no fer curt a l’hora de reivindicar els nostres drets. I vam demanar “Un monestir per al poble”, i posats en matèria vam manifestar també la voluntat de voler “salvar el monestir” que estava en fase delicada. Altres missatges o eslògans d’aquesta primera etapa es van centrar més en reivindicacions de caràcter cultural, serveis bàsics i la defensa de la natura. Tots ells van donar molt joc durant els primers vint anys de Festa de Tardor i van cloure amb els últims d’aquest període “Torre Negre zona forestal” i “Foc mai més”.