Records de La Unió



Resulta que quan ho teníem tot a punt per a l’estrena, la núvia ens ha deixa plantats, i això fa mal. Com també fa mal que algú decideixi per nosaltres i ho enviï tot a fer punyetes. A norris, que dirien els més finolis…


josepcabrerizo-model-opinio
Teatre la Unió

A La Unió no sempre tot han estat flors i violes

Tinc a les mans un exemplar del butlletí de La Unió de desembre de 1995… A primera plana hi puc llegir un recordatori en memòria de Manel Anson, mort feia poc. Entre altres càrrecs fou president de la junta del 36, any de trists records. A la mateixa peça destaco l’escrit següent: “… Anson conjuntament amb la resta de components de junta van ser portats davant del Tribunal de Responsabilitats polítiques acusats de revolucionaris i enemics del règim. Se’n van poder sortir pels pèls. A partir d’aquell moment comença una lluita constant amb les forces ocupants per tal que l’esperit de La Unió (que fins a l’any 1949 va ser esborrada del registre d’entitats) es mantingués viu. I ho van aconseguir! L’any 1949 es refà la Societat Coral la Unió Santcugatenca i se li retornaren els locals”.

Signa la plana el qui era president aquell any, Jesús González, que es manifestava molt dolgut per la pèrdua i deia: “Podem dir que va ser gràcies a la “tossuderia” del senyor Anson i als que amb ell també ho varen creure possible, que la Unió no va desaparèixer…”. Val la pena doncs tindre present aquests fets, ja que ells han ajudat al llarg dels anys a fer poble i entitat.

La història de La Unió està plena de moments transcendents, moments de joia, i moments que no sempre han estat de flors i violes, també hem tingut episodis tristos i desagradables. Només cal veure el pollastre que tenim sobre la taula avui mateix. Pollastre que ens ha muntat l’Ajuntament en voler desmuntar de manera unilateral el conveni “salvavides”. Conveni que si no ho recordo malament, oi que teníem un conveni amb la casa gran? Doncs ja no el tenim! Sembla que era un conveni impossible, un conveni que ens tenia el cor robat… I què és el que tenim ara? Doncs un problema d’extrema gravetat…

Resulta que quan ho teníem tot a punt per a l’estrena, la núvia ens ha deixa plantats, i això fa mal. Com també fa mal que algú decideixi per nosaltres i ho enviï tot a fer punyetes. A norris, que dirien els més finolis… I encara que l’alcaldessa reconegui que durant el mandat anterior es van fer les coses malament, i que està disposada a rectificar i demanar responsabilitats, de moment qui en surt perdent són les seccions de La Unió. Els únics que de manera altruista i per amor a l’art encara continuen tirant del carro.

La casa per la finestra

Amb l’arribada del centenari, tots -quan dic tots, vull dir la vintena de socis que solíem anar a les assemblees- vam estar d’acord que el fet es mereixia una celebració digna. Però, tant? Potser la junta d’aquell moment es va passar. Fins aleshores La Unió anava fent i sobre la marxa complia amb la dita; qui anys passa, any empeny… I allargava els seus mals, que no eren pocs. La majoria d’aquests ja ens venien donats com a crònics. Era el cas de la manca de manteniment en les instal·lacions… No hi havia diners a la caixa per a tantes necessitats. I va arribar la celebració del centenari, la traca. Préstecs, hipoteques, indemnitzacions, un senyor llibre, etc. Fins i tot, el president de l’època es va voler afegir a la festa. Josep Puig, ja feia números per desenvolupar un projecte d’obra nova amb piscina inclosa en el solar de La Unió. Sort que no va passa de ser un esbós amb poca fortuna.

El que sí que era cert era la greu carència de socis, cada cop érem menys. I el desànim en les assemblees era tan decebedor que es va arribar a un punt en què els socis de més antiguitat començaren a expressar opinions contradictòries. El jovent difícilment se’n podrà sortir, deien. I tenien raó. Però de qui més desconfiaven era de les influències dels partits polítics. Els records d’altres temps els tenia amoïnats. Per dir-ho clar, eren partidaris de trobar una via que garantís la supervivència dels edificis en benefici del poble. Potser, una mica el que ara estem intentant fer. Però sempre que al cap d’un temps el patrimoni tornés de nou a l’entitat. Els socis de més antiguitat ja ho veien, que més aviat o més tard caldria trobar una solució.

El meu avi

El meu avi, de la branca dels Bell, li deia a la meva mare com de dur era el treball que feien a pic i pala carregant carros de trabuc. Ell, com a soci hi va dedicar molts jornals, sense cobrar res. Ajudava a fer les rases dels fonaments. Els mateixos fonaments que ara avui han servit per aixecar La Nova Unió. El meu avi, Joan Bell, va ser un d’aquells voluntaris que va contribuir a aixecar aquesta casa i, que passi el que passi, avui amb el frustrat conveni amb l’Ajuntament, ha de quedar clar que ho van fer per nosaltres. I també per futures generacions. Són història d’un temps que, sigui quin sigui el futur, hem de protegir com a llei de vida.

Deixa un comentari