La Quinta Forca



La Quinta Forca va ser una papereria, llibreria i botiga de joguines, que a Sant Cugat va arrelar al carrer Valldoreix l’any 1972, i de quina manera! No teníem un duro, només il·lusions i moltes ganes de fer coses.


josepcabrerizo-model-opinio
Una imatge molt emotiva: la Rosa i l’Enric Torné, que malauradament ens va deixar molt jove.

De vegades, millor dit sempre, quan fem ús de l’expressió enviar a la Quinta Forca a algú ens estem referint a desempallegar-se i treure’s de sobre aquest algú amb l’ànim que ens deixi de molestar. Però en èpoques anteriors, les forques tenien utilitats més macabres. Servien per alertar dels perills que podia incórrer aquell qui delinquia de gravetat. Si el condemnaven era penjat i quedava exposat en gàbies de ferro dies i dies, a la vista dels vianants. Era el cas de la Quinta Forca. Junt amb les altres quatre estaven repartides pels camins principals d’entrada a la ciutat de Barcelona. Les cinc tenien la mateixa funció, exposar els condemnats fins que aquests es podrien a ulls de tothom. No explicaré aquí gaire més per no ferir subjectivitats. Parlaré només del que va representar per a la meva família tenir un negoci, en el qual no se’ns va ocórrer res millor que posar-li de nom de La Quinta Forca.

Feia poc que ens havíem casat, malgrat els advertiments i recomanacions de mossèn Juli. Ell ens volia casar al Monestir, i nosaltres tossuts, que no. Volíem fugir del marc impressionant que era el Monestir. Massa Monestir… I vam celebrar la cerimònia a la petita ermita de Sant Feliuet. La cerimònia la va oficiar un jesuïta capellà obrer que vestia pantalons texans, en Lluís Caparrós. Anàvem acompanyats dels amics amb guitarres i cançons d’en Llach. “…Fe no és esperar, fe no és somiar. Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà. Fe és un cop de falç, fe és donar la mà. La fe no és viure d’un record passat…”. Quan va acabar la cerimònia recordo que l’àvia de la Rosa, tota nerviosa, li va preguntar: Nena vols dir que esteu cassats? Érem al principi d’uns altres temps, uns temps que ja havien començat a canviar… Però bé, no deixem La Quinta Forca que és del que us vull parlar. La Quinta Forca va ser una botiga papereria-llibreria i joguines, que a Sant Cugat va arrelar al carrer Valldoreix l’any 1972, i de quina manera! No teníem un duro, només il·lusions i moltes ganes de fer coses. Sant Cugat era el poble que ens tenia el cor robat, doncs érem, millor dit, som fills d’aquí. I en aquells moments per a nosaltres representava molt obrir el nostre primer negoci al nostre poble. Aviat es va convertir en un punt de trobada i de discussió de temes socials. I com no podia ser d’una altra manera, la política hi va trobar un camí abonat. Per molt que intentéssim fer veure que miràvem cap a un altre costat, cada cop era més petit el taulell que ens separava dels clients. Recordo el dia de l’atemptat contra Carrero Blanco. Teníem per costum posar els diaris solapats, sense caure en el fet que només es podien llegir la meitat dels titular de les portades. La casualitat va fer que aquell dia s’hi llegís Por fin… Han matado a Carrero Blanco… No ens vam adonar fins que un policia municipal local ens ho va fer canviar. Un altre dia va ser un acudit del Perich, i un altre un article censurat a la revista d’humor El Papus. Que tot plegat només feia dos mesos que havia tret el seu primer número. Aquell control es va convertir en una pràctica diària. Cada dia passaven els Municipals per verificar què posàvem a l’aparador.

I és que la porta d’entrada a la llibreria, en ser tota de vidre, nosaltres la fèiem servir d’aparador. I hi enganxàvem el que creiem més important de la premsa del dia. Retallàvem i penjàvem també les notícies locals dels corresponsals del Correu Català, Juan Tortosa i Àngels Cortadellas. De tant en tant també hi posàvem escrits d’opinió dels mateixos clients de la botiga. Sant Cugat en aquell temps no tenia cap mitjà escrit, ni públic ni privat. Només l’aparador de La Quinta Forca. La primera etapa de La Quinta Forca, va durar poc més de tres anys, fou molt intensa. Tant que encara avui hi ha qui ens recorda com els de La Quinta Forca, sobretot a la meva dona, la Rosa, i la nostra dependenta la Palmi Bove, veritables motors del projecte.

El Papus, quan no estava censurat, era una de les publicacions amb més tirada.

El costum de passar a fer la xerradeta per La Quinta Forca es va convertir en una pràctica, com aquell qui passava pel club, això ens va donar raó de ser. Passaven els nois de l’escola Jardí d’Infància del senyor Massip, que teníem al davant. Passaven els Grau, els Badia, el Roman Ventura, el Xercavins… També unes nenes de les monges, l’Àngels, la Montse, la Iolanda… Tenien no més de catorze o quinze anys. Recordo que un any per Sant Jordi els hi vam regalar guardioles de fang on havien de dibuixar la frase Per als meus llibres. La iniciativa va ser tot un èxit.

També hi havia un grup de clientes entusiastes de les revistes del cor, la Capel, la Margarita Sala, altres ho eren més de llibres, l’Àfrica, l’Elena. Amb totes elles fèiem tertúlia. També feia parada algun polític i també universitaris. Recordo a Santiago Guillem i a Josep M. Figueras. Sant Cugat feia poc que havia entrat en una nova dimensió, a Barcelona en van dir la moderna vida d’un poble de darrere el Tibidabo. I en part, alguna raó tenien. Doncs vam passar de ser el poble de pagès que érem a tenir universitat. Feia poc que havia obert portes, al claustre del Monestir, la Facultat de Lletres de l’anomenada Universitat Autònoma. Aquell fet segur que ens va influenciar en la nostra decisió de fer-nos empresaris, aprofitant tota la rauxa que dona la joventut. I sense més ni menys li vam posar La Quinta Forca. La qüestió del nom, sempre he pensat, que a la nostra Quinta Forca no li feia justícia, si bé als clients els hi feia gràcia. Els hi queia simpàtic. Però la veritat, ni era lloc per tenir penjats a delinqüents tancats en gàbies, ni la llibreria es trobava tan llunyana. Al cap de pocs anys, ens la vam traspassar. Vam pagar la inexperiència i el fet de fer les coses amb massa rauxa. Darrere van venir nous projectes, noves fites i nous propietaris. La nostra va ser una etapa curta però intensa.

Deixa un comentari