Rebobinant enrere segur que molts santcugatencs guarden records d’un temps passat, un ofici i una gent que amb el seu picar ferro, tossut i persistent, també van ajudar a fer poble. Seria el cas del ferrador de cavalls, com el vaig conèixer fa anys.
Quan em vaig casar, vaig estar vivint uns anys al carrer Martorell. Millor dit, a un pis del carrer Martorell. Avui, cada cop que hi passo, no puc deixar de recordar quina va ser la meva sorpresa després de tornar del viatge de nuvis. Aquell dia vaig tenir clar que “per llevar-me d’hora, ben d’hora”, com diu en Pep Guardiola, en el futur no em faria falta cap despertador, en tindria prou amb els pim-pam-pums que sortien de la ferreria que hi havia al carrer, la d’en Matías.
A Sant Cugat, en aquell temps encara hi havia uns quants cavalls. Recordo el del Temerari, un matxo que feia el trajecte fins a les vinyes de can Ravella quan el vial no era més que un camí de carro i de fang. Diu la llegenda que l’animal es coneixia tan bé el camí que no li calien les ordres del seu amo. El Temerari aprofitava per fer un cop de cap al compàs dels catacracs que feien les rodes del carro. Al poble també hi quedaven uns quants ferrers, dels d’abans, és clar, però com aquell que tenia tan a prop cap més. En Matías estava especialitzat en la ferramenta de cavalls. El veia des de la balconada de casa com posava sabates noves als cavalls, sobretot en vigílies de la festa de Sant Antoni. Primer els hi treia la ferradura vella, i un cop sanejada la peüngla els hi clavava la nova, sempre de set forats. Set era senyal de portar bona sort. I a fer de Déu que els pagesos la necessitaven la sort, doncs les feines que feien al camp i la vinya eren sempre de resultats imprevisibles per molta devoció que el pagès tingués amb Sant Antoni. A mi el que em cridava més l’atenció era veure amb quina tranquil·litat compartien la feina, cavall i operari. Més endavant, vaig saber que tot i semblar un treball fàcil, no ho era tant. Per ferrar un cavall es necessitava una certa manya i domini de la situació. Era una mena de ritual o pacte entre l’home i la bèstia. Doncs una sola distracció, per petita que fos, podia provocar un terrabastall de conseqüències irreversibles, i de rebot el ferrer sortir-ne mal parat. Només amb el volar d’una mosca n’hi podia haver prou.
Com a agraïment als fruits de la feina en el taller d’en Matías s’hi havia fet més d’un dinar de Sant Antoni… Eren uns altres temps, per cinquanta pessetes en Matías igual ferrava un cavall que un ruc. També arreglava les eines del camp que li portaven els pagesos. Aquella activitat va durar fins ben entrats els anys seixanta. Sant Cugat en aquell temps encara es podia dir que era territori agrícola… Això sí, en clara regressió. I com no podia ser d’una altra manera, ferrar cavalls també, de mica en mica, va anar deixant pas a altres activitats. La ferreria es va anar omplint de noves propostes fetes amb ferro; baranes, reixes, portes i objectes de decoració. Igual feia una estufa per cremar llenya que una barbacoa, quan aquesta encara no s’havia posat de moda. Recordo que també tenia una bona col·lecció d’eines per la llar de foc. Alguns cops l’havia vist escalfar el ferro, i amb les tenalles i el martell l’aplanava estirant-lo i doblegant-lo tot picant sobre l’enclusa. Feina que resultava sempre provocadora i de soroll estrident. Era el nostre despertador, clin-clan… Clin-clan… I així un dia darrere l’altre.
No fa molt, he visitat en Matías a casa seva, només entrar em va fer elogis d’un dels pocs records físics que guarda d’aquella època, l’enclusa. La mateixa que tenia al taller i amb la que es va iniciar en el negoci. Amb prou feina tenia catorze anys. També guarda el martell i el tascó de fusta. Que, per cert, em va explicar que havia de ser de fusta de figuera. –Saps per què ha de ser de figuera? Em va preguntar. -Podria ser d’avet, de roure o de pi, o ves a saber de quina altra fusta… Però no, el tronc que aguanta l’enclusa només pot ser de figuera. I perquè quedés clar va fer una demostració del trinc del martell al bell mig del rebedor. –Mira com rebota el martell, això no ho fas amb cap altra fusta. És tot el que li queda d’aquella època, els records i aquesta fotografia. Em pregunto què hauria passat avui si aquell negoci de ferrer hagués tingut continuïtat. Possiblement hauria mort per la mateixa sinergia de l’activitat. O potser no. El que sí que és segur és que els veïns li haurien fet la vida impossible. Sigui com sigui, el ferrer del carrer Martorell va omplir moltes estones del meu temps, un temps que avui recordo amb especial enyorança.