Promo banner TVSC

Publicitat

“Rics, masovers i paletes”

mont-carvajal-model-opinio
“Als anys 50 a la Floresta només hi havia rics, masovers i paletes.” Aquesta frase la diu una florestana de les més de 65 que hem entrevistat, homes i dones, a la Comissió del Centenari de la Floresta, del Consell de Barri. Recollim memòria, històries personals i l’endrecem per fer un documental, una obra de teatre, exposicions, una pàgina web, un arxiu fotogràfic… Per a mi, és un exercici interessantíssim. He conegut veïns, cases, experiències, històries personals, fragments de vides particulars que fonamenten la comunitària. Noms que em sonàvem només una mica van prenent cos a partir de detalls que m’expliquen. D’altres que al principi no em deien res, acaben sonant en boca de molts. Cadascú amb les seves llums i les seves ombres, com tothom.

Com l’actriu que es prepara un personatge i l’ha de conèixer a fons per posar-se a la seva pell. Què menja? Com vesteix? Com és? Què li agrada? Què tem? En aquest cas, el que hem de descobrir és com era i com és la Floresta. I a cada entrevista, en sé més coses. De moment, encara només tinc un esbós, d’aquest personatge, la Floresta. Però espero tenir-la ben apamada quan tota aquesta informació que em rebota pel cap s’assenti i maduri. Mentrestant, els tastets són deliciosos.

Una dona ens explica: “Els meus pares eren masovers d’uns senyors de Barcelona que només venien a l’estiu. Teníem cura de la casa, cuidàvem el jardí, adobàvem els parterres i escombràvem les fulles seques, per quan ells vinguessin. A canvi, vivíem de franc al soterrani”. I recorda: “Quan tenien convidats a sopar, els senyors feien pujar ma mare, la vestien de minyona, amb còfia i tot, perquè servís el menjar. Una nit, el meu pare li va preguntar:

-I què han sopat avui els senyors?
-Cre-ma de le-gum-bres.
– Caram! Va dir el pare admirat i fent salivera. I què era exactament?
– Res! Guixes, com nosaltres!”

Una altra ens diu: “aquí venia gent de molts diners, però altres només ho aparentaven. Quan tornaven a Barcelona, deixaven a deure una llista ben llarga al colmado”.

I és que alguns sí que ho eren, de senyors. D’altres, s’ho pensaven.

Deixa un comentari