Maria Xinxó

Vinc a parlar de la mort. I espero que aquest article serveixi com a prova per quan m’arribi el moment. No sé en quines circumstàncies serà però us demano, als que estigueu prenent decisions quan jo ja no les pugui prendre, que em feu cas en el següent: aprofiteu-ho tot. De mi, vull dir. Qualsevol òrgan que serveixi, els cabells, els ulls, el que sigui, doneu-ho a algú que li pugui fer servei. I si és ben estrany el que m’ha matat, doneu el cos a la ciència. El que sobri, espero que sigui ben poc, ho incinereu. No us hi mateu, mai millor dit, a buscar una bona urna. Llenceu les restes a les escombraries, si és que es pot; si hi ha ànima, ja no estarà entre les cendres, per tant, no us preocupeu. I com a comiat… Rieu, balleu, beveu, ploreu també si us ve de gust, i en acabat, remeneu entre les meves coses i us les repartiu. Feu-ho amb calma, no us baralléssiu ara, tampoc. Potser aquest article incomodarà a algú. Em sap greu si és així però he avisat: avui, venia a parlar de la mort.

Un llibre que es presenta enfundat en una bosseta de tela feta a mà, amb el típic estampat de quadrets blancs i vermells, de les cuines d’abans, i que a sobre està publicat amb paper ecològic fet d’algues, ja et fa preveure que té alguna cosa especial. “Deixar escrit el que hem menjat”, de l’Elisa Morera Juan (Editorial incorpore) és exactament el que predica el títol: receptes que l’autora ha heretat de la família o ha creat, al llarg de la seva vida, i que vol que perdurin en el temps. Són plats senzills, econòmics i amb algun truc que els fa encara més fàcils de fer. Les il·lustracions de l’Albert Coma són una delícia i et generen la necessitat de posar-te davant dels fogons, fins i tot a mi, que la cuina no seria pas la meva principal habilitat. És més que un llibre de receptes; és un llibre de cultura, de tradició i un homenatge a totes les dones que s’han encarregat durant tantes generacions d’alimentar famílies senceres, fent mans i mànigues per ajustar-se al pressupost, a vegades pràcticament inexistent. Regaleu-vos-el.

“Sense violència ni intimidació”. Em pregunto com es deuen clavar aquestes paraules en la ment de la noia que 6 joves van violar per torns, ara fa tres anys, quan només en tenia 14. Estaven a una festa, a Manresa, un d’ells la coneixia i aprofitant que anava beguda i estava inconscient, se la va endur a una espècie de caseta on la va violar. Després va avisar als seus col·legues perquè hi anessin i fessin el mateix: 15 minuts per cap, els donava. Imagino que en deus tenir més que suficient, si la tens inconscient i pots fer amb ella el que vulguis. La sentència diu que tot això no és una agressió sexual sinó un abús, perquè no hi va haver ni violència ni intimidació, tenint en compte que ella estava inconscient. Les paraules són més importants que mai en un cas com aquest. Abús o agressió són sinònims de condemna i de més o menys anys de presó. Abús o agressió són sinònims de tranquil·litat –si n’hi pot haver- per a la víctima. Ella té por que la gent del seu entorn no la cregui i estic convençuda que el fet que sigui agressió i no abús no l’ajudarà gens ni mica. Hi ha sentències, que sense violència ni intimidació, es converteixen en un abús. Un altre.

“Quan les flames ho tapen tot” Hola, em presento: em dic Maria Xinxó Morera i sóc una innocent, una naïf, una ingènua, una llirista –sí, sóc de les que va sempre amb el lliri a la mà i encara confia en la revolució dels somriures-. I no, no m’agrada veure com es cremen contenidors i la resta de mobiliari urbà, no m’agraden ni tan sols les pintades a les façanes i no m’agrada veure gent que respon amb violència, vingui d’on vingui, aquesta violència. Em fan mal a l’ànima les imatges dels ultres apallissant un jove. El seu mal? Ser antifeixista. Escric aquestes línies després de dues nits tranquil·les al carrer, amb manifestacions pacífiques, com s’han vist fer a d’independentisme els últims 9 anys de protestes. Però no és violència també les càrregues indiscriminades aquests dies de la policia, espanyola i catalana? No és violència tancar a la presó entre 9 i 13 anys a polítics i líders socials per haver permès una votació o una concentració espontània? Molt em temo que segons quines imatges espectaculars de barricades en flames estant fent oblidar que fa poc més d’una setmana ens van ben sentenciar.

Durant uns 15 anys he presentat el sopar benèfic de l’Associació Contra el Càncer de Sant Cugat i això m’ha permès conèixer moltes persones interessants. Una d’elles, es va posar en contacte amb mi fa uns mesos per presentar un acte a l’Hospital de Mataró.

Durant uns 15 anys he presentat el sopar benèfic de l’Associació Contra el Càncer de Sant Cugat i això m’ha permès conèixer moltes persones interessants. Una d’elles, es va posar en contacte amb mi fa uns mesos per presentar un acte a l’Hospital de Mataró.

M’agrada la política municipal perquè és la més rebel. Pactes que en cap cas imaginaríem a la Generalitat o a la Moncloa es fan realitat a poblets recòndits i a d’altres que no són tan petits.

Ja està, ja han passat aquestes jornades que reivindiquen el paper dels progenitors. Tenim ben arrelats el dia del pare i de la mare, no fos cas que desaprofitéssim una oportunitat per donar ales al consumisme i, aquest any, també al masclisme.

Aquestes primeres setmanes del judici del procés no he parat de sentir gent que alaba la imparcialitat i l’art del jutge Manuel Marchena en retreure actituds tant de l’acusació com de la defensa, però no ho veig pas clar.

És la setmana dels Òscars i fent gala d’una temeritat poc avesada en mi em disposo a criticar una de les pel·lícules amb més nominacions (n’acumula 10) i que segons els entesos acabarà triomfant la nit del 24 de febrer. Preparats? No m’ha agradat Roma.