Dental Valles Banner

Josep Cabrerizo

Empresari Jubilat

  • Encara avui si pregunteu a Sant Cugat pel canyisser, trobareu qui us explicarà la feina que feia el meu pare amb el treball de les canyes. D’aquí li va vindre el mot del “canyisser”. El meu pare treballava amb canyes com les que podeu trobar en torrents o rieres del nostre entorn. Les pelava i les esberlava, i un cop les tenia situades a l’obra, les doblegava i les trenava fen l’encanyissat que un cop clavat a les llates de fusta del sostre, servia per aguantar el guix que posava el guixaire per fer el fals sostre o també conegut com a cel ras. Era una feina molt feixuga. Parlo dels anys quaranta i cinquanta. El nom “el canyisser” al meu pare li va vindre per la feina que feia, una feina dura, com era la preparació de les canyes. Recordo haver-lo vist picar canya per canya sobre una pedra que tenia forma de cub. Les picava amb la finalitat de poder obrir-les en canals amb l’ajuda d’un petit falcó. Primer amb una maça les aixafava, era una maça de fusta reforçada amb planxa de ferro. Cada cop que li donava a la canya representava un pam de canya esberlada i així fins a arribar a la punta més prima que escapçava amb una destral. Molts dies, això dit per la meva mare, a casa sopàvem sense ell, doncs se li feia de nit xafant canyes. Sobretot quan era hivern i els dies es feien curts. Aleshores allargava la jornada amb l’ajuda d’un llum de carbur. No parava fins que tenia les canyes que necessitava i que lligava en feixos de cinquanta. Hi havia feixos de dues categories. Les més grosses que posava a part i les mitjanes o més petites. Les primeres en deia canyes mestres o dobles. Un cop clavades amb tatxes a les llates de fusta dels sostres servien per aguantar el pes del tramat de l’encanyissat un cop enguixat. Encara avui es pot dir que hi ha moltes cases fetes en aquells anys que foren construïdes amb sostres d’encanyissat. Cases que el meu pare els últims anys de la seva vida encara em va recordar que tenien els sostres d’encanyissat i que les havia fet ell. Canyes – Magatzem de canyes a Can Sant Joan l’any 1974. Foto: JMC. L’ofici, com també tants altres oficis, es va anar perdent amb el temps. I al meu pare no li va quedar més remei que adaptar-se als canvis. No li va ser fàcil passar de fer encanyissats per les obres a fer canyís a casa. O sigui, un canvi però sempre lligat a les canyes. El canyís és una mena de teixit fet amb canya i tramat amb fil ferro. Al principi també aquella feina era manual i es feia en rudimentaris telers de fusta. La meva mare que va ser la més sacrificada, va arribar a portar la casa i també un dels telers de fusta. Una veritable peça de museu. Fins i tot van idear un sistema que va permetre treballar dues persones alhora, augmentant d’aquesta manera la producció. No tenia encara catorze anys i més d’un cop em va tocar donar un cop de mà i ajudar. No era res que no pogués fer, també va ser una manera d’introduir-me en el que era la feina que es feia a casa… I així va ser com vaig anar coneixent al costat del meu pare el món de les canyes i les seves aplicacions. Com per exemple, que a casa sempre hi havia canyes per treballar, no ho entenia. Com tampoc entenia que tinguéssim separades unes canyes especials, en dèiem canyes de dos anys. Eren canyes per fer música. Amb les que fèiem una mena de canuts que ensacàvem, i un cop de tant en tant, recordo que venia un senyor amb un cotxe negre i carregava tot el que podia. No va ser fins anys després que vaig saber on anaven a parar aquells canuts de canya: als EUA per fer llengüetes per instruments de vent. Cel Ras – Mostra de l’encanyisat. Foto: Arxiu. Mentrestant, a casa les piles de feixos de canyes cada cop eren més nombroses. L’explicació era ben senzilla. En arribar els primers freds, els pagesos tenien per costum tallar les canyes dels torrents i rieres. D’aquesta manera s’estalviaven tenir problemes amb l’arribada dels mesos de pluges. El cercle de les canyes era sempre el mateix, tallades les canyes arran de soca, i apartades les que el pagès considerava que necessitaria per les feines de l’hort, les sobrants els hi venien al meu pare. Era estrany el dia que no venia un carreter o altre a portar canyes. Deixeu-me dir, ja que hi estic posat, que l’ofici de carreter en aquell temps era molt valorat, doncs el carro era el vehicle de transport més utilitzat, ja que no existien mitjans com els que coneixem avui. Amb carro es feia tota mena de transports. Era el cas del carro de l’Antonio Torres, carreter que vivia darrere el Monestir, al carrer Orient, i que més d’un cop va anar fins a Gràcia a portar feixos de canyes per fer encanyissats a un parell de blocs de pisos. Quan el meu pare m’ho explicava jo pensava que tot plegat eren invents seus. Però no. És més, no fa pas molt, un familiar de l’Antonio m’ho va tornar a confirmar. Com també quan el meu pare va passar a fabricar el canyís en rotllos, que es repartia amb carro. Alguns cops també els facturava a l’estació dels ferrocarrils de Sant Cugat, ja que la companyia del tren disposava d’un servei de transport destinat a cobrir aquesta necessitat entre poblacions properes. Era més ràpid que anar amb carro. Cada setmana enviàvem material a les ferreteries Paloma de Rubí, Puigmartí de Terrassa i Galobardas a Sant Cugat. La vida, com podeu veure, dona moltes voltes, tantes com una roda de carro.

  • Sobre els primers anys de la Festa de Tardor Quan l’any 1976 els organitzadors de la primera Festa de Tardor van aixecar el teló, poc es podien imaginar que avui estaríem a punt d’inaugurar la 43a edició, i sense perdre en cap edició el caràcter que des del primer dia se li va donar; una festa cívica de les entitats. Si parlo de la importància de la Festa de Tardor, he de parlar de les crides i lemes que des d’aquesta plataforma d’entitats s’ha fet a la ciutadania al llarg de més de quaranta anys. El primer ja deixava ben clar quin seria el camí a seguir: “Recuperem les institucions del poble per al poble” el 1976. Les intencions més clares, impossible. I això la gent ho va agrair. Més quan tot just feia un any de la mort del dictador, i les esperances de canvi tot just havien començat. La primera diada cal dir però que no es va deslliurar de polèmica. L’ajuntament, a les hores amb l’alcalde Lletjós, no va facilitar el permís a l’organització. Amb tota probabilitat seguia instruccions d’instàncies superiors intentant paralitzar la festa, argumentant que no es podia fer per ser a l’exterior. Recordo com agents municipals prenien nota dels noms de tots els qui figuraven com a responsables de cada paradeta… Deien que era un acte clausurat, no autoritzat. Així i tot, la festa va continuar i es va poder celebrar la primera Festa de Tardor sense més entrebancs. Potser perquè la por de quaranta anys de dictadura ja no feia tanta por, doncs començaven a bufar aires de canvis. La gent volia passar pàgina i oblidar. Estàvem ansiosos per rebre l’arribada de la democràcia i passar el testimoni de la lluita social a les entitats, i que fossin aquests els baluards de la nova societat. I així va ser. Unes més que altres, les entitats aviat van tenir pes en un poble que semblava que vivia adormit darrere el Tibidabo. A partir d’aquell any Sant Cugat va començar a descobrir que junts, la ciutadania podia fer allò que es proposés, i com que hi havia tant per fer i per reivindicar, els lemes escollits democràticament feien el seu impacte, sempre al mig de la diana. I les qüestions santcugatenques aviat van passar d’estar silenciades o oblidades a estar en primera plana de diaris com Tele|eXpres i El Correu Català. També en debats, que per inesperats alguns, van fer que despertéssim d’aquell somni i ens assabentéssim de qüestions que ens feien la vida més complicada. Imatge de les primeres paradetes que van participar a la Festa de Tardor en el passeig dels plataners al costat del Monestir l’any 1976. Foto: arxiu JMC El segon lema va ser la catalanització del nomenclàtor: “Els carrers, els volem en català”. L’any següent vam demanar “un auditori, no un consultori”, només faltaria. Un auditori que ens arribaria anys després de la mà d’un altre alcalde, Joan Aymerich. Feia anys que havíem perdut les dues úniques sales de cinema que teníem, i només ens quedava la sala de La Unió que no reunia les mínimes condicions. El jovent es veia obligat a marxar fora del municipi si es volia divertir… Tornant però al que ens ocupa, cal dir que aviat ens va començar a preocupar la preservació del medi, i és que mal acostumats com estàvem a viure d’esquena al bosc, ens va venir de nou que el 1983 ens hi fessin posar de cara. A partir d’aleshores preservació va ser la paraula màgica, i ens vam ocupar i preocupar més de la conservació de Collserola. Sobretot dels efectes depravadors dels cotxes. En aquells anys ja s’estaven fent les noves vies de circulació que passarien per sota Collserola i de resultes va sorgir la campanya “Sant Cugat posa’t a caminar, Túnels No”. Recordo que els ecologistes ens van posar la por al cos dient-nos que la contaminació ens vindria de l’altre costat a través dels túnels. Es van anticipar als fets. Van anar passant anys i lemes, i cada cop més punyents. Qui no recorda els mal lograts Llamas i Fàbregas, en les seves interpretacions a les paròdies “Això és Hollywood” i també a “Viure a Sant Cugat quant ens costarà?”. Aquells anys ja es parlava i molt de la pujada del cost de l’habitatge i de la carestia de la vida, Sant Cugat començava a ser una ciutat considerada de primer ordre. És a dir, de les cares. Per lema polèmic el de “Salvem el Monestir”, i no tant amb el “Sant Cugat el volem solidari”. Moment en què els policies municipals van identificar els participants. Arxiu JMC Els primers 20 anys d’eslògans i lemes de la Festa de Tardor segur que donarien per fer-ne un llibre. On cada un tindria el seu espai i es parlaria molt del poble, i poc dels santcugatencs. Això, però, va canviar quan ens vam adonar que si defensàvem les causes de manera col·lectiva, units podríem fer més, i ens vam carregar de raó per a no fer curt a l’hora de reivindicar els nostres drets. I vam demanar “Un monestir per al poble”, i posats en matèria vam manifestar també la voluntat de voler “salvar el monestir” que estava en fase delicada. Altres missatges o eslògans d’aquesta primera etapa es van centrar més en reivindicacions de caràcter cultural, serveis bàsics i la defensa de la natura. Tots ells van donar molt joc durant els primers vint anys de Festa de Tardor i van cloure amb els últims d’aquest període “Torre Negre zona forestal” i “Foc mai més”.

  • Per dir-ho clar i ras, casa meva és el més semblant a la casa d’un aficionat a guardar-ho tot, amb sentit de l’ordre i del rigor. I a no escatimar en voluntat i entusiasme. Casa meva, doncs, és plena d’objectes que ocupen i omplen parets, prestatges, lleixes i calaixos. També àlbums de fotografies degudament separats per temes. Ah! I cintes d’àudio amb talls de veu de notícies internacionals.

  • Per dir-ho clar i ras, casa meva és el més semblant a la casa d’un aficionat a guardar-ho tot, amb sentit de l’ordre i del rigor. I a no escatimar en voluntat i entusiasme. Casa meva, doncs, és plena d’objectes que ocupen i omplen parets, prestatges, lleixes i calaixos. També àlbums de fotografies degudament separats per temes. Ah! I cintes d’àudio amb talls de veu de notícies internacionals.

  • Un tros de fusta era un tresor, i si podia ser la taula vella que somiava en Joan Manuel, aleshores erem els més feliços de la festa.

  • He vist néixer i créixer els nous barris de Coll Favà i Volpelleres quan a aquests encara ningú en deia el barri de Coll Favà o Volpelleres, sinó el camp de la figuera, el camp del Perolet o camí antic de Sabadell. I també camí de can “Gurpalleres”, sempre enfangat, sempre terrós per les roderes dels carros i per l’aigua que deixava anar la ceràmica Alexander.

  • A mig camí entre Sant Cugat i Barcelona, pujant per la carretera de l’Arrabassada trobem una petita obertura en mig de la vegetació que ens du fins al que va ser el Gran Casino de la Rabassada, avui desaparegut en la seva totalitat.

  • El monòlit de pedra que poden veure al pla del Centre Cultural, davant dels cinemes, és cert que recorda als moais de l’illa de Pasqua. Si més no, tenen una certa retirada.

  • La diada de Sant Medir ha estat escollida en més d’una ocasió per l’ajuntament per fer “feines de jardinera i enderrocament” aprofitant que els santcugatencs érem de romeria.

  • Una característica del poble quan aquest encara era poble, i parlo de Sant Cugat sobre l’any 1965, les olors i les flaires que es podien sentir anant pels carrers.