Promo banner TVSC

Xavier Bonastre, periodista i escriptor

“Luis Enrique es posava més nerviós abans de la Marató de Nova York que d’un Barça- Madrid”

 

El periodista esportiu Xavier Bonastre (Barcelona, 12 de març de 1961) combina la feina a TV3 amb l’escriptura i el hobby de córrer. El divendres 10 de maig va presentar al Club Muntanyenc de Sant Cugat el seu nou llibre “100 històries del córrer”, un recopilatori d’experiències i consells extrets de les més de 750 curses que ha participat.

Bonastre, que viu a la ciutat veïna de Rubí, fa molts anys que es dedica al periodisme i des de 1984 treballa a la cadena pública catalana. Es tracta d’una de les cares més conegudes dels esports a TV3, i també era el propietari d’un dels bigotis més coneguts de Catalunya. Bonastre explica que fins i tot quan es va afaitar el bigoti, l’abril 2014, van fer-li entrevistes sobre aquest fet. Tot un esdeveniment!

El periodista és tot un exemple de superació. L’any passat Bonastre es va veure obligat a deixar temporalment la televisió i també l’esport a causa d’una oclusió intestinal primer i mesos més tard per una perforació gastrointestinal del qual va haver de ser operat d’urgències. El rubinenc va passar uns dies inconscient a l’UVI de Mútua Terrassa. No era el primer cop que s’enfrontava a un moment dur. L’any 2006 van diagnosticar-li un càncer de còlon amb metàstasi al fetge del qual es va recuperar, tot i que els metges creien que no podria tornar a córrer.

Per què has volgut explicar al món les teves experiències en les curses?
Després de córrer 23 anys hi ha moltes coses per explicar. Un dia vaig pensar que podria ser interessant i divertides per la comunitat running. Com que tinc un bloc, que fa quasi 10 anys que recullo tot el que he fet a les curses, doncs em va servir com a inici d’aquest llibre.

A l’esport es diu que el més important és participar però tu ets competitiu?
Sí, absolutament. A les curses, en el moment que et poses un pitral, en aquell moment ja estàs competint per què sempre vols guanyar a la persona que tens al davant. Em motivo competint. Com a periodista esportiu més d’una vegada m’ha tocat entrevistar els guanyadors.

És a dir, has acabat una cursa i t’has posat a entrevistar?
Sí, ho he fet moltes vegades, sobretot amb mitges maratons. A TV3 fem reportatges de curses més o menys importants. Quan m’encarregaven a mi la peça, feia la cursa i quan acabava realitzava les entrevistes als guanyadors. Després anava cap a la tele a muntar el reportatge.

En el llibre expliques curioses anècdotes com el debut maratonià de l’exentrenador del FC Barcelona Luis Enrique. Com va ser aquest debut?

Jo estava preparant el 2005 la Marató de Nova York i a través d’uns amics comuns em van dir que el Luis Enrique estava entrenant per també fer-la. A més seria el seu debut. Vaig contactar i vaig estar entrenant amb ell i els seus amics. Allà vaig conèixer una persona magnífica i encantadora. En el capítol explico que ell, que tenia la fama de ser molt esquerp amb la premsa, amb mi va ser molt amable. Pensava que en ser jo periodista esportiu m’enviaria a la merda i no va ser així, al contrari, em preguntava moltes coses. Crec que per la seva feina havia de posar una barrera per defensar al seu grup de treball (els seus jugadors) amb l’objectiu d’aconseguir millors resultats. La fama que té és injusta.

I parlàveu de feina?
No! Ell s’acaba de retirar com a jugador de futbol i tenia 35 anys, l’edat idònia per fer maratons. Quan vam anar a la Marató de Nova York, just abans de començar la cursa ens deia que estava més nerviós que abans d’un Barça-Madrid. Deia que fer una marató era l’hòstia!

Una altra anècdota és amb l’Empar Moliner. Moltes vegades us hem vist a la cursa de la Floresta que se celebra el juliol durant la Festa Major del districte. Fa molts anys que correu junts?


L’Empar viu a la Floresta. Un dia em va enviar un whatsapp i em va dir: “Hola burro, com estàs?” No la coneixia de res però em va dir d’anar a córrer i com que visc a Rubí i ella a la Floresta vam quedar per anar a córrer pel seu territori. Ella m’ha fet el pròleg del llibre.

Durant aquests últims anys s’està potenciant l’esport femení. En el món del running hi ha paritat?

Pel que fa a la participació de dones a les curses s’ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu molt important. Ara ja hi ha curses que participen més dones que homes, poques encara però hi ha bastantes. Quan jo vaig començar a córrer, fa 23 anys, una cursa que tingués un 10% de dones era un rècord i ara normalment en una cursa hi ha com a mínim un 30% o 40% de dones. Tot i això a les curses de grans distàncies no hi ha tantes dones que s’atreveixin.

El 8 d’abril del 2018 vas córrer la Mitja Marató d’Igualada però aquell dia la teva vida va canviar, no?

Sí, vaig tenir una oclusió intestinal i això em va portar a Mútua Terrassa. Allà em van haver d’operar d’urgència. Em vaig recuperar i al setembre vaig tornar a tenir una oclusió intestinal però en aquest cas es va agreujar perquè va derivar en una perforació intestinal. El 50% de les persones que tenen una perforació intestinal es moren. A la meva dona li van dir que potser no me’n sortia. Però em vaig sortir i potser m’he recuperat més ràpidament del que s’esperaven gràcies a l’esport. L’esport potser no em va salvar de la mort però si va evitar quedar molt malmès. Ara ja torno a córrer.

El 2006 vas patir un càncer i els metges et van dir que no podries tornar a córrer. Tot i això vas seguir practicant aquest esport!

M’ho van dir quan vaig tenir un càncer de còlon amb metàstasi al fetge. El primer oncòleg em va dir: “Hauràs de deixar de córrer”. Jo li vaig dir que no. Em van operar dues vegades i quan vaig tornar a fer una marató vaig enviar-li un email per dir-li que havia tornat a fer una cursa. Em va respondre que els maratonians érem d’una pasta especial!

Dius que vols córrer fins als 80 anys.

O fins als 90! L’ideal seria córrer una última cursa i morir-me. Però acabar-la!

I fer marca si pot ser, no?
Sí! Seria un final una mica dramàtic. El meu objectiu és córrer fins al màxim possible. Ara vaig més lent però es tracta de buscar sempre la part positiva i aquesta és que podré córrer molts més anys.

Ets dels que fa alguna promesa abans d’una cursa?
No. Quan em vaig treure el bigoti fa 5 anys, que es veu que era tan famós i em van fer entrevistes i tot per aquest fet, molta gent es pensava que ho havia fet per una aposta. Però no era per això. Me’l vaig treure perquè el tenia blanc i em feia més gran. Un és presumit!

Tornarà el bigoti algun dia?
No! No tornarà!

Per acabar, dóna’m un consell per començar a córrer. Camino força però no corro.
Ja que camines l’ideal és combinar caminar amb córrer. Si fas una hora caminant, no la facis tota caminant. Combina 5 minuts caminant i 30 segons corrent. A poc a poc!

Deixa un comentari