Pep Codó, l’home que murmura a les pedres

“Un cop està l’escultura
col·locada a lloc, m’agafa
com una espècie de pudor i estic
un temps sense mirar-ho”

L ’escultor santcugatenc Pep Codó i Masana (Sant Cugat, 1946) treballa en un entorn privilegiat. Des del 1993, el seu estudi es troba al bell mig de la Floresta amb unes vistes a la serra de Collserola immillorables. Allà aconsegueix donar vida i veu a un material aparentment “simple” com la pedra. Escultures mítiques de la nostra ciutat com els Caps del Teatre Auditori o la Rosa dels Vents del Turó de Can Mates són obres realitzades per Codó.

L’escultor és un autèntic autòcton. La família per part de mare fa 300 anys que és a la ciutat. La part paterna residia al carrer Santa Maria, on el seu avi, alcalde de la Segona República, tenia una botiga d’espardenyer. L’avi Roc Codó va ser membre fundador del Centre Republicà Federal i escollit alcalde de Sant Cugat en dues ocasions durant la Segona República. L’any 1942 és jutjat per un consell de guerra i condemnat a dotze anys i un dia de presó. Durant la seva estança a la presó, l’avi dibuixava, entre altres coses, els capitells del claustre del Monestir copiats de fotografies de l’època. I va ser el patriarca qui va aconsellar que el nostre protagonista estudiés Art a l’escola Massana de Barcelona.

Pep Codó no es considera nostàlgic tot i que no li agrada la velocitat amb la qual ha crescut Sant Cugat: “El que més em xoca és que jo hagi de dir qui sóc a Sant Cugat”. El santcugatenc recorda amb estima la seva etapa a Nova York on va rebre “un estímul molt important que aquí difícilment tens”. La ciutat americana és segons Codó un centre per anar-hi, rebre un “xut” d’estímuls “i tornar a un lloc tranquil com la Floresta a pair-ho”.

Per què un material com la pedra?
Em vaig sentir totalment identificat des del primer moment. Vaig pensar que la pedra era el material que més s’adequaria a mi. No em preguntis ni perquè ni com, però va ser un amor a primera vista. En el teu taller tens moltíssimes versions en miniatura de les teves obres.

Per què les guardes?
Són maquetes i són la meva memòria, perquè la majoria d’escultures no les puc veure. També m’ajuden a saber si vaig encertar el 100% el que pretenia fer.

T’agrada tornar a veure les teves obres?
Un cop està l’escultura col·locada, m’agafa com una espècie de pudor i estic un temps sense mirar-ho. Després ja fredament hi torno. Hi ha com una espècie de pudor en pensar que “ostres, això ho he fet jo. A veure si no serà el que pretenia o no tindrà interès”.


Per què vas apostar per dos caps al Teatre Auditori?
En aquell moment estava experimentant en deformacions de caps. Per què caps? No m’ho preguntis però suposo que és l’expressió d’una persona. Per fer-los vaig demanar esculpir des de la pedrera de Castellfollit de la Roca. Vaig treballar allà durant 4 o 5 mesos. Un dels caps, el bloc original pesava 24.000 quilos i quan vaig acabar pesava 12.000. És a dir, vaig treure 12.000 quilos de pedra!

La Rosa dels Vents és la teva última obra a Sant Cugat. Fa uns mesos va aparèixer amb una sèrie de pintades. Com vius tu aquests actes vandàlics?
Jo ho visc malament. Pressiono per un protocol de manteniment de les escultures. Ara sembla que han posat fil a l’agulla. S’ha de pensar que de tant en tant s’haurà de fer una neteja o restauració, no tan sols d’aquesta sinó de totes.

Els “Codó” fills i néts seguiran la tradició familiar d’esculpir pedra?
No hi ha ningú de la família que vulgui ser escultor, i també ho trobo bé. És una cosa que no puc transmetre i menys d’una manera artificial.
Els néts s’ho deuen passar molt bé quan vénen al teu estudi, oi?
És una cosa molt curiosa. Em tracten com si jo fos un nen com ells. Es pensen que la meva feina és un joc. Però ells ja entenen que amb una pedra o fusta poden fer una creació.

Vas ser molt amic del poeta Gabriel Ferrater. Com el recordes?
Per una banda amb agraïment i per l’altra amb molta estima. La seva personalitat, creativitat i el seu rigor, sobretot el seu rigor a l’hora d’escriure, que me’l va transmetre una mica. L’escultura és una disciplina que requereix esforç i aprenentatge, i ell m’ho va transmetre.

Com eren aquelles tertúlies en El Mesón?
Les tertúlies començaven molt bé i acabaven de vegades malament perquè bevíem massa (riu). Si et trobaves el Ferrater abans de beure, et donava molta informació i formació. A més, eren tertúlies on es parlava de tot, on la hipocresia estava desterrada. Allà la gent es despullava una mica.

La teva família és de “tota la vida”de Sant Cugat, oi?
Sí, per part de mare. Per part dels Codó, un besavi va venir a Sant Cugat des de Súria. El meu avi va acabar sent alcalde de la ciutat durant la República, dues vegades. I les dues vegades va anar a la presó. I això em fa pensar en el moment que estem vivint.

Pep, t’interessa la política?
M’interessa perquè és la meva vida. El problema és que no ens deixen participar. Estan fotent gent a la presó per les idees. El meu avi va anar a la presó per les idees. Pensava que no passaria mai més.

T’agrada molt el Monestir, però digues un altre lloc que t’inspiri.
El Turó de Can Mates m’agrada molt. És un lloc que no existia quan era jove però sintetitza una cosa que em va dir l’avi: la meitat de l’aigua que cau al turó se’n va cap al Besòs i l’altra cap al Llobregat.

Això què vol dir?
Que Sant Cugat per a mi és molt important, però Sant Cugat.

Deixa un comentari