Promo banner TVSC

“Com el vi…”

“Com el vi rosat una nit d’estiu”

model-opinio-maria-xinxo

Aviso: no seré ni vull ser objectiva en aquest article. I no ho seré perquè vinc a fer-vos dues recomanacions per alleugerir-vos la rentrée. Mira si es buena persona, que diria aquell. Apunteu; un llibre i un concert. El llibre, és d’un santcugatenc, en Xavier Bosch, que torna amb la novel·la, Paraules que tu entendràs (editorial Columna). Passa tan bé com el vi rosat una nit d’estiu. Em va durar unes hores de platja i un vol. En Xavi torna a explorar el món de la parella, com en els seus últims dos llibres, però en aquest cas indaga més en els secrets que hi ha a totes les relacions (també en la vostra, no sigueu ingenus). El concert ja té data i lloc: dissabte 14 de setembre al Celler Modernista. Mishima aterra a Sant Cugat i em moro de ganes de veure’ls en un entorn com el celler. Des que l’han renovat que no hi he anat i no trobo un millor moment per fer-ho. Pla perfecte i, a sobre, econòmic. 12 euros m’ha costat l’entrada! Apa, que no sigui dit que no us ajudo a encarar el setembre amb il·lusió.

“Casualitats delicioses”

“Casualitats delicioses”

model-opinio-maria-xinxo

Durant uns 15 anys he presentat el sopar benèfic de l’Associació Contra el Càncer de Sant Cugat i això m’ha permès conèixer moltes persones interessants. Una d’elles, es va posar en contacte amb mi fa uns mesos per presentar un acte a l’Hospital de Mataró. En acabar, se’m va acostar un doctor jubilat i em va comentar que tenia una parenta llunyana que es deia com jo: Maria Xinxó. “Té més de 90 anys!”, em va dir. Escric aquestes línies 24 hores després d’haver-la pogut conèixer: l’altra Maria Xinxó va néixer el 8 d’octubre de 1925, viu a la residència del centre de Bellpuig d’Urgell i s’ha convertit en l’entrevista més especial que he fet mai a un mitjà de comunicació. La trobada va ser preciosa, ens en vam adonar que no només compartim el nom sinó que tenim altres punts en comú: la passió per la feina –ella, bibliotecària de tota la vida, jo periodista-, la blancor de la pell, ser presumides, gaudir viatjant i coneixent gent, la solteria (“per vocació”, com diu ella). Quina dona! Ens separen 57 anys però ja us asseguro que, de gran, vull ser com la Maria Xinxó. 

“El tripartit que m’agrada”

“El tripartit que m’agrada”

model-opinio-maria-xinxo

M‘agrada la política municipal perquè és la més rebel. Pactes que en cap cas imaginaríem a la Generalitat o a la Moncloa es fan realitat a poblets recòndits i a d’altres que no són tan petits. L’objectiu d’aquestes caramboles polítiques no és altre que perpetuar-se en el poder, a costa fins i tot de perdre principis -l’exemple més clar el trobem a Barcelona amb Ada Colau acceptant els vots de Manuel Valls-, o fer fora de l’alcaldia el legítim guanyador a les urnes. A Sant Cugat s’ha buscat el segon objectiu. La pinça entre Esquerra Republicana, el Partit dels Socialistes i la CUP ha acabat amb la joia de la corona convergent: 32 anys governant el consistori amb tan sols 4 alcaldes diferents. Veurem com gestiona la ciutat el nou tripartit, encara és d’hora per poder dir-ne res, però el que ja puc afirmar és que m’agrada que al capdavant de Sant Cugat hi segueixi havent una dona. Primer Mercè Conesa, després Carmela Fortuny i ara Mireia Ingla; aquest “tripartit’ sí que m’agrada. 

“100% farta”

100% farta

model-opinio-maria-xinxo

Ja està, ja han passat aquestes jornades que reivindiquen el paper dels progenitors. Tenim ben arrelats el dia del pare i de la mare, no fos cas que desaprofitéssim una oportunitat per donar ales al consumisme i, aquest any, també al masclisme. Uns coneguts grans magatzems que comencen per El Corte i acaben per Inglés han decidit que la campanya del dia de la mare tindria com a lema “97% entregada, 3% egoista, 0% queixes. 100% mare”. Podien estalviar-s’ho i posar directament 100% criada, que és el que se suposa que fan les bones mares. De seguida vaig buscar la campanya del dia del pare, no fos cas que anés en la mateixa direcció i no estigués davant d’un cas de discriminació per sexe sinó d’ineptitud, però no: “El teu pare és únic en la seva espècie”, aquest era el missatge. Ben diferent. A casa, fa anys que aquestes festes no se celebren. No dic que no sigui bonic llevar-te aquell dia i plantar un petó gegant als pares mentre els dius que els estimes i els dones les gràcies per tant. Però de debò ens calen unes jornades instaurades per calendari per fer-ho? Com diria la meva mare, n’estic farta, tipa i cuita.

Tots els Òscars porten a Roma

Tots els Òscars porten a Roma

model-opinio-maria-xinxo

És la setmana dels Òscars i fent gala d’una temeritat poc avesada en mi em disposo a criticar una de les pel·lícules amb més nominacions (n’acumula 10) i que segons els entesos acabarà triomfant la nit del 24 de febrer. Preparats? No m’ha agradat Roma.

Ho dic d’entrada perquè així als que tampoc us ha agradat seguireu llegint esperant trobar complicitats en aquest article i als que us ha entusiasmat seguireu amb la lectura per reafirmar-vos en la vostra opinió i pensar que no en tinc ni idea de cinema. I és cert, no en tinc ni idea, però em sembla una de les pel·lícules més sobrevalorades que he vist mai.

Potser és aquest el problema; que tothom en parla tan bé que després, un cop et poses davant de la pantalla per impregnar-te d’aquesta obra d’art hi acabes veient simplement un film llarg –dura dues hores i quinze minuts!-, avorrit –crea una sensació d’angoixa constant que et fa pensar que en qualsevol moment passarà alguna cosa molt greu que després no acaba passant- i en blanc i negre. Au sí, correm-hi tots a premiar una peli en blanc i negre: fa anys que això ja es feia i fa temps que ha tornat.

Visca el desamor!

Visca el desamor!

model-opinio-maria-xinxo

Queda un mes per Sant Jordi i abans que us atabalin amb mil propostes de lectura us en dic una: “L’amor després de l’amor”, un llibre ple d’històries que explica la Laura Ferrero i il·lustra el Marc Pallarès. Tots dos s’han proposat que estimem el desamor. Han agrupat una trentena de casos en què la relació, pel que sigui, acaba i de la més absoluta foscor, buidor i tristor, en surt art.

Cançons com ‘Someone like you’, d’Adele, no existirien, pel·lícules com “Her”, d’Spike Jones, tampoc. La meva història preferida és la de la Sharon Olds; després de 32 anys de matrimoni, el marit la deixa per una altra (que estrany, sempre hi ha una altra). Ella escriu 49 poemes a raig. Al cap de 15 anys, quan les lletres han reposat, el dolor s’ha esvaït (o, almenys, s’ha apaivagat) els publica amb el nom del vi que bevien amb el seu ex. Resultat? Premi Pulitzer. Ja sé que Sant Jordi és sinònim de parelles felices i aquest llibre sembla políticament incorrecte per un dia com aquest, però us asseguro que disfrutareu i li trobareu, per un cop a la vida, un punt positiu al desamor.