Promo banner TVSC

“Sobre la calor intensa”

Sobre la calor intensa

manel-cascante-model-opinio_
L’incendi de la Floresta i les Planes es va produir l’agost de 1994, no a principis de juliol com la majoria dels incendis devastadors d’aquell fatídic estiu a Catalunya. El context, però, era similar pel fet que, en aquelles dates, bona part de Catalunya es mantenia en una situació extrema de perill d’incendi. En el cas de Collserola, segons les dades de l’Observatori Fabra, entre l’1 de gener i el darrer dia del mes de juliol s’havien recollit 252 litres per metre quadrat, el 91% del que tocaria. Malgrat la dada, no especialment dolenta, la realitat al bosc a principis d’agost era una altra: l’estat de la vegetació continuava essent nefast, a causa dels efectes de l’onada de calor i dels vents eixuts i reescalfats de ponent que van castigar el territori. A aquest fet, cal afegir-hi que al llarg del juliol pràcticament no va caure ni una gota a Collserola. Els dies 10 i 11 d’agost, a més, la calor va tornar a ser extrema, amb màximes de fins a 34 graus.

Les condicions meteorològiques del present estiu del 2019, malauradament, recorden en bona mesura les d’aquell any, sobretot pel fet que també s’ha estrenat amb una onada de calor intensa – històrica- i molt primerenca. Convé recordar que el 28 de juny l’Observatori Fabra va fregar els 38 ºC, la temperatura més alta mai anotada en un mes de juny, un valor pròxim al rècord absolut d’aquest observatori centenari. El juliol, de moment, ha continuat marcat per les altes temperatures i per precipitació minsa. La sequera acumulada enguany també és considerable per bé que, com a punt a favor, tenim que al maig va ploure gairebé el doble del normal a Collserola – 110 litres- i va fer fresca fins a mitjans de juny. En qualsevol cas, però, la situació és actualment delicada. Les condicions meteorològiques de les pròximes setmanes seran especialment determinants.

“Un take away?”

Un take away?

Mariona-Soria-model-opinio

Us heu fixat que el bar Catalunya ha penjat un cartell de ‘take away’ amb un got de cartró d’aquells de cafè aigualit al pur estil cadena americana amb un logo verd? No és que el cartellet m’hagi cridat l’atenció perquè vengui la versió més xunga del que hauria de ser producte estrella d’una cafeteria. M’ha sorprès perquè està en anglès, el mateix idioma que fa servir cada cop més gent usuària de la terrassa d’aquest bar, que si algun encant té és que conserva la fesomia de bar de poble. O com a mínim, l’externa.

Però el bar Catalunya ha canviat, i tant. Com ha canviat Sant Cugat, perquè per més que ens costi, hem de començar a assumir que la nostra ciutat amb cor de poble ja és una ciutat global, globalitzada i, vés a saber, potser gentrificada. Cert. Negar l’obvietat que no vivim en una bombolla i que tot acabarà sucumbint als corrents despersonalitzadors de la globalització seria d’una ingenuïtat infantil.

Però què voleu que us digui? Veure aquest cartellet al ‘Cata’ m’ha produït la mateixa sensació de pèrdua que vaig sentir un dia, allà per meitat dels noranta, quan per primera vegada a la vida em vaig quedar aturada en un embús amb el cotxe als Quatre Cantons. Un embús! A Sant Cugat!!

Està bé que la teva ciutat prosperi, clar. Però, pregunto: aleshores per què alguns tenim la sensació que aquesta “prosperitat” està renyida amb alguna part del veïnat? Molt senzill: perquè moltes vivim amb la por que als pròxims a qui ens facin el “take away” sigui a nosaltres. És així. Ho hem vist a altres ciutats, sobretot als barris més humils: darrere d’aquests cartells de cafè americà acostumen a venir els pisos turístics. I, just enganxats a la seva cua, els moviments d’especulació criminal que es poleix l’estoc d’habitatges de rendes més baixes, arravatant-los als veïns i veïnes que poden pagar menys.

Culpar el Catalunya per tenir el cartell d’expulsar el veïnat? No!! Són els fons voltors que hi van tot darrere, les immobiliàries que hi fan l’agost i alguns privats que ja es freguen les mans fent números amb les seves múltiples propietats a Sant Cugat.