Promo banner TVSC

Sor Lucía Caram, el poder d’emprendre estimant

Si feminista és reivindicar els drets i el paper de les dones, llavors sóc feminista

 

Sor Lucía Caram Padilla (Tucumán, Argentina, 21 d’octubre de 1966) és una monja dominica contemplativa poc convencional però amb moltes ganes de transformar la societat per fer-la molt més justa. L’argentina, que resideix des del 1994 en el Convent de Santa Clara de Manresa, també és cuinera, escriptora i locutora, a més de tertuliana en diferents programes de televisió.

llegir més…Sor Lucía Caram, el poder d’emprendre estimant

Nina, la veu perseverant de l’èxit

La cançó que cantaran a Eurovisió no m’entusiasma gaire però Amaia i Alfred creen molta màgia i podria ser que quedessin en bon lloc”

 

La cantant i actriu Nina Agustí (Barcelona, 1 d’octubre de 1966) no necessita moltes presentacions. Amb una àmplia trajectòria professional i amb 35 anys d’experiència sobre els escenaris, la santcugatenca (és veïna de la ciutat des de 1993) continua estant al peu del canó. Ha representant durant cinc mesos el musical “Casi Normales” en diferents teatres de tota la geografia espanyola compaginant la seva tasca com a docent i directora del centre santcugatenc NinaStudio, un espai especialitzat en educació, entrenament i rehabilitació de la veu i en el mètode Pilates.

llegir més…Nina, la veu perseverant de l’èxit

Joan Tortosa, l’autèntic pagès (“culturizado”) santcugatenc

“Un cop em van proposar per ser alcalde. Però vaig dir que de cap manera!”

 

El fill predilecte de Sant Cugat, el pintor i escriptor Joan Tortosa, està d’enhorabona. No tan sols per aquest guardó que li van entregar el passat juliol sinó perquè el 15 de gener ha encetat l’últim any abans d’acabar una dècada. Ni més ni menys que 89 anys! Això sí, sense perdre ni un xic de memòria ni d’humor que tant el caracteritza.

joan-tortosa

 

Tortosa és un gran coneixedor de la ciutat i a més prové d’una família autòctona i de “tota la vida”. Ha escrit sobre Sant Cugat i els seus monuments i festes, ha pintat els seus carrers, mercats i serres, ha creat els gegants de Sant Cugat i la vestimenta dels trabucaires i a més també ha participat amb algunes companyies de teatre de la ciutat. Un artista en potencia. Tot i això, Joan Tortosa no es considera un artista. El santcugatenc afirma que “és una cosa que he combatut sempre. Inclús en taules rodones em volien convèncer que era artista i jo els volia convèncer que artista ho pot ser qualsevol, tant si pinta com si no pinta. El sentit artístic el podem tenir tots“.

 

El nostre protagonista és l’autor de la col·lecció “Claustre 144” (va pintar els 144 capitells del Claustre del Monestir), així com l’exposició “Masies i ermites” i “Collserola íntim”. A més ha escrit diferents llibres de temàtica santcugatenca com “Cròniques de Sant Cugat”, “Festa de Tardor. Sant Cugat del Vallès, 1976-1994” o “El claustre de Sant Cugat del Vallès. Més enllà de les formes”. I sobre aquesta última obra, Tortosa podria estar hores i hores parlant dels capitells. Assegura que “no són els més macos que he vist però si els més interessants“. A més va visitar museus com el Louvre o el British Museum amb l’objectiu de descobrir el simbolisme i l’origen d’aquestes obres arquitectòniques santcugatenques: “Tenen elements d’altres grans civilitzacions com la mesopotàmica“.

 

Joan com et defineixes?

Com un autèntic pagès de Sant Cugat. Des de “nano” m’ha agradat pintar, dibuixar, escriure, etc. No sé d’on venien aquests gens perquè en tota la família no hi havia ningú amb aquesta traça.

 

Rudolf Häsler va classificar-te com “un pagès culturizado” no?

Exacte. Em va dir: “Tu ets un pagès “culturizado””. Vaig contestar-li que ell (Rudolf Häsler) no era un pagès però també estava “culturizado”. Com tots! Si no seríem bestioles.

Per què és tan important per la teva trajectòria Sant Cugat?

Si hagués nascut a Rubí, no escriuria sobre Sant Cugat. Des del primer moment he sentit el poble com una cosa meva i m’he interessat per tots els temes de la ciutat. En definitiva, no he fet res per Sant Cugat, he fet el que m’ha agradat. He gaudit remenant documents. A més tinc una ajuda molt bona: la meva dona l’Helena.

 

Com veus actualment la ciutat?

Ho veig molt bé. És clar que hi ha coses que no m’agraden però menys m’agradava aquell poble que vaig viure. Era un poble que no tenia ni la meitat de coses que es necessitaven. A més estava deixat i amb pocs recursos.

 

Hi ha alguna cosa del Sant Cugat d’ara que no t’agradi?

El soroll, els cotxes, els embussos… En definitiva la contaminació acústica.

 

El 24 de juliol del 2017 es va celebrar un ple extraordinari i et van nomenar fill predilecte de la ciutat. Com ho vas viure?

Molt bé! Sempre agrada. Mai hauria pensat que podia arribar a ser fill predilecte. Va ser una gran sorpresa. Ja tenia dos guardons: el de santcugatenc de l’any i l’altre per tota una trajectòria. Quan m’ho van dir vaig pensar que estaven de conya.

 

A més vas recordar que havies estat l’enemic número 1 de la ciutat per la campanya per salvar les muralles. (Fa uns quaranta anys l’ajuntament  volia enderrocar les muralles del Monestir)

En aquell moment jo estava escrivint en diaris de Barcelona i estava disconforme amb el sistema del moment. Des del 39 m’havien canviat el poble i encara que fos a base de “franctirador” volia recuperar el meu poble i no aquell que ens havien prefabricat. Per això els meus articles atacaven. L’alcalde em va dir que era un traïdor. Vaig iniciar la campanya per salvar les muralles del Monestir i molta gent es va unir, tant de Sant Cugat, Catalunya i fins i tot fora de Catalunya.

 

Segueixes la política local?

Molt poc. Ja tinc prou feina! Tot i que en un moment em vaig implicar en coses.

 

Mai has tingut la temptació d’entrar en política?

No, i un cop em van proposar per ser alcalde (el nom de la formació proposant és off the record). Però vaig dir que de cap manera! M’agrada fer coses però prefereixo no estar al davant.

 

Quan et van nomenar fill predilecte estaven els gegants de Sant Cugat. El Joan i la Marieta són molt especials per a tu perquè ets el seu creador. Com van néixer?

Van néixer espontàniament. L’alcalde d’aquell moment (Oriol Nicolau) em va dir si podia crear uns gegants per Sant Cugat i que aquests fossin els més alts de Catalunya. De seguida vaig pensar amb el Joan i la Marieta. En aquell moment hi havia un mosaic als Quatre Cantons que representava aquests dos personatges. A Sant Cugat no hi havia ni reis ni nobles ni moros ni cristians. El Joan i la Marieta són pagesos benestants del segle XVIII.

 

Joan també has escrit molts llibres. Un d’ells és sobre la Festa de Tardor. Aquest 2018 serà la primera amb una nova organització. Com veus la salut d’aquesta festa?

En el moment que va començar tenia un punt reivindicatiu molt important. Era un moment en què la Festa de Tardor era com una bufetada. Per mi tenia un atractiu. Ara és una manifestació de les entitats, agradable, etc. Una festa més. Però no té aquell potencial reivindicatiu que va tenir al principi.

 

Vas estudiar Procediments Pictòrics. Ja que en les teves obres tractes temes històrics, ¿no t’hauria agradat estudiar història?

No sé. He fet una mica de tot. Tot el que m’agradava ho he tocat. Però quan encara anava a col·legi, em van treure als 14 anys, deia als meus companys que jo estudiaria però mai ho vaig dir a casa. A casa necessitaven un pagès. La meva àvia deia: un pagès no ha d’estudiar! Tot i això tampoc no sabia quin estudi realitzar. El que sabia és que m’agradava escriure i pintar.

 

Els pobles de l’Antiguitat creien que la inspiració era el procés en què els déus entrava en contacte amb l’artista. Actualment com podem invocar-la?

La inspiració no baixa d’enlloc, la inspiració és anar treballant.

 

Quin és el teu desig per aquest 2018?

Poder caminar una mica. Una de les coses que més m’ha agradat és l’excursionisme i el muntanyisme. I ja no puc fer-ho. De tant en tant, per conservar-me, miro les fotos i em sento renéixer.

 

Per acabar, pels teus 89 anys que vols que et regalin?

No sóc amant dels regals ni que me’ls facin. Però voldria una cosa que em regalessin: Aquests productes que anuncien per la televisió que es diuen “anti vellesa”. Vull uns quants productes d’aquests!

Jaume Sàbat, l’art d’endolcir el Nadal

“El meu pare era un artista i si hagués pogut estudiar art, estic segur que jo hauria estat fill d’un Dalí o d’un Miró”

 

El novembre de 1951 el reconegut mestre pastisser Jaume Sàbat i Aumasquè i la seva dona Juana Grané Recasens van obrir la seva primera pastisseria a Sant Cugat. Anys més tard, el 1976 i juntament amb els seus dos fills Jaume i Eulàlia, van obrir una segona. Ara els dolços amb cognom Sàbat s’han convertit en part de la història contemporània de la ciutat.

jaume-sabat-entrevista-2-des17

 

Amb les festes nadalenques el grup Sàbat mostra totes les seves noves creacions en dolços i desempolsa els torrons i neules de tota la vida, que per cert continuen sent les estrelles del Nadal. Tot i això pels innovadors enguany poden trobar gustos per a tots els paladars: des de gintònic, whisky, taronja, pipes, festuc, músic, “quicos”, cafè i dues novetats: fresons i mojito.

Jaume Sàbat fill, protagonista d’aquesta entrevista, ens rep a l’obrador que tenen a Sant Cugat i ens explica algun dels secrets familiars d’aquesta saga pastissera. Per cert un obrador que és tot un museu dedicat a la figura del seu pare i a l’ofici. Quan li preguntem per quin motiu no fa un museu, el santcugatenc ens respon: “no sóc tan romàntic” però confessa que el seu pare sí que ho hagués fet. Durant la visita ens crida, i molt, l’atenció tres espectaculars mones de xocolata de personatges tan coneguts com Pokémon, Snoppy o el robot de Star Wars C-3PO. Per la pasqua d’aquest 2018 avança que veurem a l’aparador de la pastisseria Sàbat una mona de xocolata d’un dels personatges clàssics per excel·lència: Mickey Mouse.

 

I tal com diu Jaume Sàbat: “No és Nadal si no es mengen torrons i neules“. Bon Nadal i que mengeu molts torrons!

 

El Nadal és l’època de l’any que aneu més estressats els pastissers?

Anem una mica de bòlit perquè acabem de sortir d’una batalla divertida que són els panellets. Llavors ja estàs pensant en els nous dissenys de torrons que farem.

 

Vas tenir un gran mestre, el reconegut pastisser Jaume Sàbat. Què recordes d’ell?

Molt! Era un home dedicat completament a la pastisseria. El meu pare era artista però el meu avi no el va deixar estudiar Belles Arts ni que s’hi dediqués. Per aquest motiu va entrar al món de la pastisseria. Allà es va adonar que també es podia crear, dibuixar i inventar gustos. I com portava a dintre l’art, va triomfar com a pastisser. Sempre he pensat que si el meu avi l’hagués donat suport i l’haguera deixat estudiar art, jo hauria estat fill d’un Dalí o d’un Miró. Tot el dia estava dibuixant, escrivint, pintant, innovant…

 

L’art es pot heretar?

Sí, jo tinc un pessic d’això. Sóc feliç fent escultures de xocolata com per exemple del Pokémon o del Snoopy. És divertidíssim inventar-se com fer les escultures. No pots ni imaginar-te d’on trec els motllos per fer-les. Per exemple del cul d’una caldera de muntar clares.

 

El teu pare va lluitar molt per dignificar la professió. Ho va aconseguir?

I tant! El meu pare va fer molt per l’ofici. Per això és molt estimat a tot Espanya. Va crear una escola de pastisseria.

 

Sempre vas tenir clar que volies seguir el llegat del teu pare?

A casa meva sempre he respirat el sucre. Vaig passar per l’Escola Industrial i l’escola Massana. Sempre he portat un llapis i una goma a la butxaca. Rodejat de pastissos em sentia feliç. Vaig tenir la sort que el meu pare em va “fotre” fora de casa. Em va dir: “Vols ser pastisser? Doncs aquí no et quedes“. Perquè això de ser el fill de l’amo… Em va anar molt bé i així vaig començar a estimar l’ofici. Això és un bon consell que donaria a quasi tothom que vulgui seguir al seu pare. Ara estic enamoradíssim de l’ofici.

 

Jaume, què passa amb la xocolata?

És màgica la xocolata. Jo estic enamorat. Cada dia menjo xocolata. Forma part de la nostra vida! A l’obrador venen nens amb l’escola. Quan es posen davant de la xocolata i la remoc amb un cullerot; es crea un silenci. Estan hipnotitzats. És la màgia de la xocolata.

 

La pastisseria Sàbat forma ja part de la història moderna de Sant Cugat…

Per casa meva han passat molta gent a treballar. Ha passat tot el poble! És una sort dir-ho.  Hem vist canviar la ciutat. A vegades penso que el meu pare, que fa 20 anys que és mort, si el deixéssim a dalt de tot de Coll Favà i li diguéssim: “mira aquest és el teu poble”, diria que no el coneix de res.

 

I li agradaria el Sant Cugat d’ara?

Jo parlo en nom seu. Jo crec que sí. Sant Cugat és un poble que ha crescut molt bé, mani qui mani. És un poble còmode. Potser la circulació no és tan còmode.

 

Anem a parlar de Nadal. Els torrons han notat la crisi?

No del tot. Si cada any pujàvem tres esglaons, portem alguns anys pujant un. Tenim un ofici que és preciós. Un taula de Nadal sense uns torrons o unes neules fa “figa”. I tampoc és un producte tan car.

 

Quin és el torró més venut?

El de crema. La formula ve del meu avi per part de mare que era pastisser de la pastisseria Massana del carrer Ferran de Barcelona. I allà es feia un torró de crema cremada molt famós. Tinc les fórmules, que són molt antigues. Aquesta és la base del torró de crema que fem a la pastisseria Sàbat. Però la canvio. Al torró de crema li he tret bastant sucre en comparació amb el que feia el meu avi i el meu pare. M’agrada la pastisseria transparent que notes el sabor dels ingredients.

 

Quantes barres de torró vendreu aquest Nadal?

Moltes. Calcula que de crema vendrem més de 2.000 barres.

 

D’on ve el torró i per què és menga per Nadal?

Ara vindrà l’ametlla nova. Antigament les masies havien de gastar les ametlles “velles”. Els torrons vénen de les mestresses de les cases de pagès. A la vegada també ve de la cultura àrab. Pensa que l’ametlla és un producte molt nutritiu i calòric per tant és un producte d’hivern que et dóna energia i calor.

 

Un torró inspirat en Sant Cugat com seria?

El faria de sabors moderns. Podria ser un torró rodó com la rosassa del Monestir. Amb molt color que podria ser fruita i amb caramels dintre. Pot ser divertit crear-lo!

 

Per acabar, que és més fàcil fer torrons o fer de jutge al concurs de paelles de Festa Major? (Jaume Sàbat forma part del jurat del Concurs d’Arrossos de Festa Major)

Ho tinc claríssim! Fer torrons. Pensa que has de puntuar dues-centes paelles! Però és molt divertit fer de jurat i no és tan difícil com la gent es pensa. Mai poso ni zeros ni deus.