Educació

Recordeu quan heu gaudit més aprenent? Amb qui estàveu i què fèieu en aquests moments tan especials? Avui ens volem fixar sobretot en les persones i les circumstàncies que ho fan possible. Avui ens volem fixar en l’acompanyament educatiu, aquell que obre en nosaltres, les ganes d’aprendre.

Per Teresa Terrades, professora de secundària , especialista en educació relacional i col·laboradora de l’entitat santcugatenca Edbuilding.org

Aprendre és una necessitat humana que ens procura la supervivència i ho fem millor acompanyats que sols donada la nostra condició d’éssers relacionals. Tots aprenem de tots però necessitem d’un vincle segur per fer front als reptes i l’esforç que suposa fer-ho. Aprenem dels mestres, de les famílies i dels nostres iguals amb els qui hi tenim una relació significativa, sòlida i segura que ens fa sentir que amb ells arribarem a bon port.

Les persones que ens dediquem a la docència, comprovem que establir aquest vincle significatiu és previ a l’aprenentatge i que hem de donar l’espai i el temps necessari a crear-lo. Compartint experiències, desplegant junts les nostres fortaleses i capacitats, sentint que ens veuen capaços i despertant l’interès i l’afecte per tot allò que té a veure amb el coneixement, connectem. És una connexió emocional que esdevé vincle i fa possible un aprenentatge significatiu.

“Compartir experiències és una connexió emocional que esdevé vincle i fa possible un aprenentatge significatiu”.

Acompanyar a les persones quan aprenen és un procés que no s’acaba amb la construcció del vincle, és un procés que s’ha de fer dia a dia recosint totes les vores i costures necessàries per seguir avançant. Necessita d’una mirada esperançada que creu en elles, que les accepta incondicionalment tal com són i les reconeix en els seus èxits. L’acompanyament educatiu és la tasca principal de tot docent que en fer-lo, obre les portes i les finestres del saber i transforma les persones en bones i sàvies i cultes.

Llegíem un poema de García Lorca una tarda plujosa de dimarts amb la senyoreta Loli i amb la seva veu, jo somniava… Arroyo claro, fuente serena… aquest és el meu moment. I el teu, quin és? I amb qui estaves?

Tenen el paper principal de l’obra o bé tenen un paper secundari? Surten a totes les escenes o només en una o dues. Participen també en preparar els decorats, el vestuari i el maquillatge. Pensem-hi!

Per Sònia Díaz, sociòloga experta en envelliment actiu, sòcia cofundadora de l’Associació SIENA i directora de l’àmbit de Gent Gran de la cooperativa santcugatenca Doble Via. Col·laboradora de l’entitat Edbuilding.org de Sant Cugat.

Ningú té cap dubte que el paper dels avis i àvies en l’educació i la socialització dels seus nets i netes és del tot beneficiosa. A més, resulta ser una relació beneficiosa en totes direccions: cap als avis i cap als nets. Els infants aprenen valors, reben coneixement i saviesa adquirida per l’experiència acumulada dels seus avis i àvies, tenen una relació amb una persona adulta amb unes “altres normes” i sovint aprenen sobre l’envelliment, la malaltia i la mort.

Els avis reviuen etapes d’infantesa, tornen a jugar, se senten valorats i respectats, aporten espais de complicitat que només comparteixen amb els seus nets i netes. Veuen com les seves vides es revitalitzen i omplen hores del seu dia a dia amb activitats de joc, lleure… i alguna que d’altra obligació.

Tot i els aspectes beneficiosos d’aquesta relació, és important saber posar límits en les dues direccions per evitar situacions on es creuen certes línies vermelles en l’assignació dels rols de cadascú. Aquelles situacions en les que alguns pares i mares es queixen d’avis i àvies que els desautoritzen en la presa d’algunes decisions i, a l’inrevés, alguns avis i àvies que es queixen de sentir-se “utilitzats”.

Però són els protagonistes principals de la vida dels seus nets? Hi hem pensat?

Diversos motius expliquen els diferents models d’avi i àvia que tenim a la nostra societat: el canvi del tipus de família cap a unitats molt més petites i moltes d’elles reestructurades; persones grans molt més actives i apoderades; darrera situació de crisi econòmica, entre d’altres. Però avui en dia podem distingir tres models d’avis i àvies principals:

Els cuidadors/es: tenen cura dels seus nets i netes sempre que faci falta, no es qüestionen el perquè, ho fan perquè toca i els fa feliços perquè saben que ajuden als seus fills i filles i alhora gaudeixen dels seus nets i netes.

Els esclaus/esclaves: tot i que els fa feliços tenir cura dels seus nets i netes, no poden decidir quan els tenen, no tenen temps per a ells mateixos ni per l’oci ni pel descans. Supleixen algunes funcions educatives dels pares i mares i pateixen situacions d’estrès, cansament, dolències físiques, etc.

Els/les que saben dir no: decideixen ells quan volen veure els seus nets i netes, pensen que ja han estat tota la vida amb horaris rígids a la feina i en la cura dels seus fills i que ara els toca gaudir. Si hi ha alguna emergència i no estan viatjant, poden comptar amb ells.

Quin paper tenen els nostres avis i àvies? Ja hi has pensat?