Dental Valles Banner

Campanyes de Nadal



Als anys seixanta del segle passat, encara que sembli una activitat més recent, els joves d’aquella època a Sant Cugat ja fèiem obres de beneficència en l’ànim d’ajudar els més necessitats.


josepcabrerizo-model-opinio

A finals dels anys seixanta un petit grup de joves santcugatencs ja fèiem obres de beneficència calcades a les que es fan avui, només amb la diferència que no eren tan populars ni sorolloses. Ni tampoc massives, el que fèiem ho fèiem sense tant enrenou ni publicitat ni propaganda. Ni interessos de dubtosa finalitat. Això sí, el que fèiem ho fèiem amb molta bona voluntat, tant dels participants a les campanyes com dels botiguers que hi donaven suport. N’hi havia prou en permetre posar una caixa de cartó a l’entrada de la botiga perquè els clients deixessin el seu donatiu. A vegades era un paquet de farina, altres un de fideus. La finalitat era recaptar per Nadal productes de menjar de primera necessitat. I per Reis una joguina. Una joguina que portés la felicitat als més menuts, encara que no sempre fos nova. Només demanàvem que no fos trencada. Recordo també que recollíem roba, aleshores no era com avui. La roba tenia un valor personal molt superior i anava escassa. Deixeu-me dir que les campanyes eren amb participació de la Parròquia, no de manera directa, però sí en forma d’una llista de gent necessitada prou llarga, com deu passar avui. Si ens parem a pensar en aquelles circumstàncies, eren unes altres… O potser no. Les carències eren les mateixes. I fer comparacions, com se sol dir, és molt delicat de fer. Però no sempre. Al llarg del temps, aquelles campanyes de Nadal de fa cinquanta o seixanta anys i les d’avui, el que compta de veritat són les mateixes ganes i voluntat de fer el bé als més necessitats. I això no és poc.

fem-memoria-destacat
Fotografia d’arxiu

Vaig viure moments molt delicats, ja que anàvem per les cases dels més desfavorits per si necessitaven la nostra ajuda. Ens vam trobar amb veritables drames que ens van fer encongir el cor. Recordo una parella de iaios també d’edat molt avançada que vivien en una casa de planta baixa sense foc a terra ni calefacció de llenya, compartien una manta que treien del llit per fer-se passar el fred. Aquell any els Reis Mags d’Orient els van dur dues mantes i el compromís de trobar-los en un temps breu una estufa, com així va ser.

La diferència més notòria entre les campanyes dels anys seixanta amb les d’avui, sense cap mena de dubte, és la manca de suport de mitjans d’informació. En aquell temps Sant Cugat no tenia cap mitjà de comunicació. Ni escrit ni de pagament, tampoc gratuït. La informació del que passava al poble, només arribava a la gent de viva veu, la donava la figura del pregoner, que a toc de trompeta sortia pels carrers anunciant els avisos municipals: “Tatit-tatit… Se hace saber que a partir del lunes se puede recoger el permiso de venta ambulante en el matadero municipal… Tatit-tatit”. Sempre en castellà. L’escorxador encara era el matadero, doncs no havíem iniciat les classes dels cursos de català. La normalització lingüística vindria més tard de la mà de la Norma, aquella simpàtica nena en format de dibuix animat que ens va donar les primeres lliçons. La Norma va arribar més tard…

FEM MEMORIA DESEMBRE 2
El Gran Recapte del Banc dels Aliments

Com ja he dit amb aquest escrit no tracto tant de fer comparacions entre campanyes com sí ressaltar fets puntuals que van incidir en el desenvolupament d’aquestes. I és que les campanyes totes són bones. Les d’ahir i les d’avui. Si de cas només destacaria un fet puntual que dona més valor a la tasca feta per uns quants joves de Sant Cugat integrats en l’històric Club Amics de Tothom i que van fer possible la primera campanya de Nadal organitzada l’any 1967. Dèiem “la manca de difusió sempre ens va escapçar la capacitat d’ajuda per les necessitats que veiem, i tot i això prou el que vam arribar a fer”. Teníem raó. De fet, la nostra tasca no va ser més que el resultat del que podia donar de si la societat d’aquell moment. Vivíem en una època com era la d’anar amb una sabata i una espardenya, i gràcies. Mancances que ens va tocar viure a la majoria dels que avui som iaios en un temps que de fet veníem de ser una mica més pobres. I que ens queda avui d’aquells fets? La satisfacció d’haver fet una bona obra, i l’experiència. Una experiència que avui segueixen altres voluntaris donant fruits cada dia, ja que són molts els joves i no tan joves que a estones col·laboren amb entitats i oneges d’ajuda als necessitats. La història podem dir doncs que té continuïtat.

Deixa un comentari